dimarts, 30 de novembre de 2010

Després de tantes emocions...

Després de tantes emocions, convenen uns quants dies de silenci, d'aigües planes -com a molt marejols-, de cels serens (i no parlo dels atmosfèrics) i de tranquil·litat.

En 48 hores el nostre país ha estat sacsejat i xarbotat de dalt a baix, de dreta a esquerra, i ara cal que el pòsit torni al cul de l'ampolla.

He vist com un partit que havia abandonat el govern -després d'haver-hi estat 23 anys-, tornava a emergir amb força, molta força. 62 escons ni més ni menys. Molts d'escons convençuts, d'altres no tant, d'altres simplement que hi feien confiança per evitar que es repetís el que ja s'havia repetit un cop -malauradament-. 

He vist com s'estavellaven en més o menys grau els partits que governaven fins aleshores, als quals podem atribuir, també en més o menys grau, uns resultats i una eficàcia molt penosos. No cal que m'hi estengui més.

M'he indignat en veure com els partits nacionalistes espanyols s'han consolidat (C's), o bé han augmentat substancialment els seus vots (PP). Això sí: els de C's segueixen dient que ells són no-nacionalistes... és ben bé que això de la coherència no saben pas què és...

He sentit una sensació agredolça en veure que part de les meves aspiracions polítiques s'assolien i d'altres quedaven tancades en un calaix. I tot per la puta mania que tenim a aquest poble d'anar creant capelletes que ens anem llençant rocs al damunt del cap els uns als altres.

I parlant de llençar coses al cap: he vist com un diputat espanyolista d'un partit espanyolista rebia l'impacte d'un ou enmig del seu front prominent. Sé que és políticament incorrecte dir-ho, però: me'n vaig alegrar molt, vaig riure durant estona: ja li estava més que bé.

He tremolat quan, durant molta estona, es calculava que la PxC trauria 3 escons i que, efectivament un partit clarament xenòfob passaria a la gran òrbita electoral catalana. Per sort, els números han fet la resta. Això sí, malgrat que l'ensurt ha passat, la remor de fons segueix sent-hi. Això em manté intranquil.

Finalment (i deixant-me moltes coses), he vist i he gaudit un partit de futbol en què uns mestres del joc han fet una exhibició, amb uns contrincants pèssims que, a més d'encaixar cinc gols, han jugat tan brut i fastigós com han sabut. Ells mateixos s'han conreat el descrèdit. Ja els hi està bé.

Encara estic trasbalsat de tant de guirigall. Em cal calma mental. Haig de deixar reposar la ment després de tants de dies d'esforços. Haig de mirar endavant.

Salut.