Escòcia - Març del 2014 (4) - An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye)

El bestiar boví propi d'Escòcia :)

I vàrem arribar al dia en què un servidor, a dos quarts de deu del matí, feia trenta anys que havia estat concebut. Una efemèride que volia celebrar tan bé com pogués. I què hauria pogut ser millor que celebrar-ho amb molt bona companyia i envoltat de paisatges que deixen bocabadat? Això és el que ens esperava per veure durant aquell dia als topants d'An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye).

Ens vàrem aixecar aviat -com de costum, per tal d'aprofitar el dia al màxim-. Havíem fet nit a un hotel a l'extrem sud-est de l'illa, just al punt on hi ha el pont que uneix amb la resta d'Escòcia (a An t-Eilean Sgitheanach, tot i que s'hi pot arribar amb ferri, també s'hi pot accedir amb cotxe).

A: Caol Àcain/ B: Dùn Bheagain / C: Ùige
D: Mealt Falls / E: Port Rìgh
 F: Eilean Donnain / G: Omhanaich

L'hotel era molt curiós: comptava amb una estètica tot antiga i estava farcida de decoracions i objectes molt interessants: un harmònium de l'any de la picor, suposadament tocat per una organista que als 90 anys encara treballava d'allò, una llar de foc alimentada amb torba compactada i amb segell de marca, un tauler d'escacs amb les figures de pedra, -preciós-, i un menjador molt acollidor. L'esmorzar resultava ser un conjunt d'opcions a la carta on, realment, no sabia per on començar. Així doncs, vaig decidir de demanar a la cambrera allò que fos un "esmorzar complet escocès", el qual duia, d'entre d'altres coses, haggis (una mena d'embotit de perol força greixós, popularíssim), black pudding (una mena de botifarra de sang), ous remenats, xuia fregida, etc. La dona em va mirar un pèl encuriosida per la meva elecció i em va dir you are very brave, mentre somreia. El cas és que no em vaig penedir gens d'haver demanat aquell assortiment: tot feia molt bona pinta i tenia un gust boníssim. Res millor per començar un bon dia d'excursió, que agafant forces en majúscules :)

 

Vall del riu Sligachan, de camí cap a Dùn Bheagain

Un cop vàrem haver emplenat panxes ben bé, vàrem pujar al cotxe i sortíem disposats a veure el màxim possible d'aquella illa. Haig d'avançar que, per qüestions de temps, només vàrem poder fer una nit a An t-Eilean Sgitheanach i realment, és massa poc temps. Cal ben bé un parell de dies, com a mínim mínim, per poder veure bé l'illa. Però bé, calia aprofitar al màxim el temps de què disposàvem. 

Agafant la carretera en sentit contrari d'on havíem vingut el dia abans (és a dir, cap a l'interior de l'illa), ens anàvem dirigint cap a la capital, Port Rìgh (Portree). Allà, però, no hi passaríem fins ben entrada la tarda, ja que abans faríem molta volta, tot resseguint les costes i diferents vessants de l'illa. 

Amb el temps un pèl just i moltes ganes de voler veure el màxim, vàrem prioritzar sempre els paisatges i l'estada a l'aire lliure. Això ens va comprometre el fet de visitar destil·leries de whisky, però realment l'entorn era massa captivador com per arraconar-lo. 

 

Extrem nord de l'illa. Al fons, Na Hearadh i Lèodhas

Al cap de pocs quilòmetres, trencàvem a mà esquerra per agafar la carretera cap a Dùn Bheagain (Dunvegan), que és un dels pocs poblets que hi ha a la costa occidental de l'illa. Per cert: el mot "dùn" en gaèlic escocès vol dir castell o fortalesa. És per això que, ja sigui en topònims gaèlics o també en la versió anglesa, per influència del gaèlic, és molt corrent trobar un nom començat per "Dùn-/ Dun-" a Escòcia, ja que està ple de castells i fortaleses. 

El paisatge? Captivador: malgrat que hi ha molt més bosc que a les Hèbrides exteriors, és molt corrent trobar indrets només amb prats, ja que els arbres no s'hi aventuren, probablement pels mateixos motius que les altres illes. Les muntanyes arriben a fregar els 1000m d'alçada i, bo i estar arran de mar, tenen ple de neu al damunt, i això que aquells dies havien pujat les temperatures. Hi ha valls i conques de rierols arreu. De tant en tant, algun pont de pedra antic -terriblement pintoresc-, algun mas, molt probablement abandonat, i veïnats clapejats escampats arreu de la geografia. Natura en estat pur. 

Mealt Falls, provinents del Loch Mealt

Poc abans d'arribar a Dùn Bheagain, vàrem veure un salt d'aigua a la llunyania, que baixava de dalt d'un penya-segat directe cap al mar. Tot i no ser el més conegut de l'illa (que ja hi passaríem després), vàrem veure'ns obligats gairebé a intentar trobar-lo. Després de molt voltar i fer una bona caminada per paisatges salvatges i verges, no vàrem atènyer l'indret, ja que era molt més llunyà i recòndit del que ens pensàvem. L'entorn, però, ens va regalar un cop més el seu millor fruit. 

Un cop passat el poble petitíssim de Dùn Bheagain i havent-ne esquivat el castell, ja que era tancat, seguíem resseguint la costa en direcció nord-oest, per acabar passant per Ùige (Uig), que és on havíem desembarcat el dia abans tornant de l'illa de Na Hearadh (Harris). Més endavant, un camí ramader dels que ja ens havíem avesat a conduir-hi ens portaria fins l'extrem nord de l'illa, on, després d'uns illots, al fons s'hi divisaven, malgrat la mala visibilitat, les muntanyes de Lèodhas i Na Hearadh (Lewis i Harris). 

An Stòr (The Storr)

Al cap de ben pocs quilòmetres topàvem amb el vessant més conegut de l'illa -probablement-, després de passar el veïnat de Stafain (Staffin), on, arran de mar però al damunt d'un penya-segat, s'hi emplaça el Loch Mealt que vessa directe al mar mitjançant les Mealt Falls: un autèntic espectacle per a la vista. Silenci només interromput per l'espetec de l'aigua contra el rocam que hi ha a sota. Bellesa suprema.

Una mica més endavant, ens comença a acompanyar una serralada que ve paral·lela a la ratlla costanera. En un dels punts se'n desprèn un promontori de roca, que queda tot soliu enmig del paisatge, com si parléssim del Cavall Bernat de Montserrat. És An Stòr (The Storr).

 

Badia de Port Rìgh (Portree)

Quedàvem bocabadats a un lloc rere l'altre, però calia anar fent via cap avall, ja que ens quedaven molts de quilòmetres per arribar al següent lloc on faríem nit. Primerament, una parada a Port Rìgh (Portree), per reposar i fer una bona birra, en un bar petitíssim arran de port on el més jove (a part de nosaltres), no devia pas tenir menys de 60 anys i on s'hi sentia una barreja d'scots i gaèlic. 

En acabat, ja encaminàvem la sortida de l'illa, tot travessant el pont que la uneix amb la Gran Bretanya. Deixàvem, doncs, ja, An t-Eilean Sgitheanach i entràvem novament a la Gran Bretanya per Caol Loch Aillse (Kyle of Lochalsh), on al cap de pocs quilòmetres trobaríem el que és probablement el castell més conegut d'Escòcia, si més no pel que fa a les imatges que volten pel món: el castell d'Eilean Donnain (Eilean Donan).

Castell d'Eilean Donnain

I en acabat, ja fent-se negra nit, i baixant la temperatura tal com havien anunciat, ens endinsàvem en els boscos profunds de les muntanyes altes de la costa occidental escocesa, on ens va caldre travessar un petit coll de muntanya acompanyat d'aiguaneu. La destinació del dia era Omhanaich (Onich), a prop de An Gearasdan (Fort William). 

Havia estat un dia extremadament complet. Molts de quilòmetres al darrere nostre, però un paisatge, un cop més, excel·lent. Sens dubte, quedaran moltes ganes de tornar-hi i per amarar-se molt més de tota aquella essència!

No us perdeu les fotografies i vídeos que hi ha a continuació!

Salut!  

Escòcia - Març del 2014 (3) - Na Hearadh (Isle of Harris)

Xai ben embanyat prop de Hùisinis

Seguim el viatge!

Avui ens tocava deixar ja el cottage de Barabhas (Barvas) per anar a voltar l'extrem sud de l'illa que, pel canvi d'orografia i per uns estrets molt pronunciats, rep el nom de Na Hearadh (Isle of Harris), al qual, però, s'hi pot accedir sempre des de terra. Teníem una colla d'hores per voltar abans no agaféssim el ferri que sortia des d'An Tairbeart (Tarbert) fins a Ùige (Uig) ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye) cap a les quatre de la tarda.

El dia es va aixecar extremadament rúfol. Estava molt emplujat, feia vent fort de migjorn i la mar estava més que remenada. Ens començàvem a plantejar com seria el trajecte d'1:40h que separa An Tairbeart d'Ùige. Però això ja arribaria més endavant.

A: Barabhas / B: Steòrnabhagh / C: Sildinis
D: Leumrabhagh/ E: Hùisinis / F: An Tairbeart
G: Ùige / H: Port Righ / I: Caol Àcain

Va ser un dia complicat per a les activitats a l'aire lliure (encara que anàvem prou ben equipats) i també per poder fer fotografies, ja que la pluja i sobretot la ventada, acabaven deixant xop de cap a peus en un no-res. 

Així que vàrem anar fent cap, per tal de veure la meitat sud de l'illa, que, a diferència del nord, és molt més muntanyosa i escarpada. Ja sortint d'Steòrnabhagh (Stornoway) els turons es fan més nombrosos i més alts. La ventada ens sotraga el cotxe d'un costat a l'altre. El color i l'ambient d'aquella garrotxa i l'hostilitat del clima ens endinsen en una atmosfera inhòspita i salvatge. 

Durant el recorregut per la carretera que travessa l'illa, ens desviem a l'alçada de Sildinis per anar a veure un centre de visitants, en què s'hi ofereix un ventall ampli d'objectes i patrimoni de les Hèbrides en temps llunyans, enmig d'uns paratges molt recòndits. Emprenem un camí ramader petit que és un atzucac, però que ens permetrà veure la costa est amb tots els loch que entren des de mar cap a terra endins (aparentment, a Escòcia, la paraula loch es pot emprar tant per denominar un llac, com per a entrades de mar, tal com són els fiords a Noruega o les ries a Galícia).

Vista del port de Leurambhagh estant

El final del recorregut ens duu al petitíssim poblet de Leurambhagh, on hi ha una vintena de llars escampades pels turons arran de mar i on al petit port, uns treballadors ens saluden, mentre fan feina. La mar fa basarda. Els colors varien segons la fondària i segons la negror del cel. D'un moment a l'altre passem de verds turqueses a blaus marins foscos. L'onatge és molt marcat, tot i que estem encara a dins d'un loch, i per tant, no és mar oberta.

Un cop tornats a la carretera principal, seguim en direcció sud, on ja trobem muntanyes considerables que freguen els 1000m d'alçada. De fet, abans d'arribar a An Tairbeart (Tarbert) cal travessar un coll de muntanya que puja fins als 400m sobre el nivell del mar. Un cop superat el coll, la vista és espectacular: penya-segats, aigües molt remenades, aspror del paisatge feréstec,... un regal per als ulls. 

Camí de Hùisinis amb grans muntanyes arran de mar

Com que teníem temps abans no haguéssim d'agafar el ferri, aprofitem per visitar un altre camí ramader (també atzucac), que ens porta fins al poble de Hùisinis (Huishinish), a l'extrem sud-oest de Na Hearadh (Isle of Harris). El camí és extremadament sinuós i els prop de vint quilòmetres que recorre es fan notar. Realment Hùisinis és allò que n'anomenaríem "allà on nostru senyor hi va perdre l'espardenya". 

Penya-segats a Hùisinis. Al davant, l'illa d'An Sgarp (Scarp)

Vull fer un apunt sobre com vaig percebre Hùisinis. Plovia molt i el vent era molt fort, sobretot en aquell indret (devia voltar els 70-80 km/h força sostingudament). A Hùisinis hi ha amb prou feines una desena de cases. Tot just d'arribar ens trobem un grup de gent treballant amb el bestiar. Ben a la vora, hi ha unes dunes molt ben conservades, amb sorra que sembla haver portat el vent de molts quilòmetres enllà. Fora d'elles, muntanyes altes i escarpades arran de mar. Onades gegantines espetegant contra les roques. La fressa del vent és constant. Ens aventurem a fer un volt prou llarg per aquells entorns, sense atrevir-nos a acostar-nos gaire als cingles, per no córrer risc de caure, ja que tot és molt moll, rellisca i el vent arrafegat pot ser molt traïdor. 

Va ser durant aquella estona que vaig tenir una sensació que mai no havia tingut fins aleshores. Una mena de vertigen difícil de descriure. La immensitat de l'oceà que ens quedava davant dels nassos, l'onatge intens, la pluja, les muntanyasses arran de mar, el color fosc, tètric i inhòspit de l'aigua, l'aïllament extrem, etc. em va fer sentir durant una estona, com si em trobés enmig d'un oceà on tot el que veig al meu voltant és només aigua i com si estigués aguantant-me al damunt d'un tauló que es mig enfonsa, maldant per no caure en aquella aigua i quedar-m'hi. Realment em costava de descriure-ho als meus companys de viatge, però és així com em vaig sentir. No ho dic pas com a res negatiu, ans el contrari: l'autenticitat i la rusticitat de l'indret em varen captivar totalment. Era com estar en un somni. Em trobava enmig del no-res. Aquell indret em quedarà marcat permanentment.

Hùisinis i les dunes que l'envolten

Un cop vàrem haver voltat, calia ja fer cap a An Tairbeart i assegurar-nos que arribàvem a temps per agafar el ferri. Un cop al petit poble, vàrem tenir temps de fer un toc en un pub i en seguit vàrem pujar al vaixell. Me'n penedeixo de no tenir imatges sobre l'onatge, però realment el vaixell brandava molt i vaig estimar-me més romandre assegut. L'oceà feia més que basarda. El sentiment de vertigen que havia experimentat a Hùisinis va tornar-se a manifestar durant el trajecte. Em sentia com si fos en un altre planeta. Quins indrets!

Ja fent-se fosc arribàvem a Ùige (Uig), ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye). Encara ens caldria travessar tota l'illa per arribar allà on ens allotjàvem. Abans, ens aturaríem a mig camí, a Port Righ (Portree), capital de l'illa, on faríem el sopar. Finalment cap a quarts de deu del vespre arribaríem a l'hotel, força cansats després de voltar tantíssim. Caldria reposar, perquè l'endemà ens esperava aquesta fascinant nova illa per explorar tant com podríem.

No us perdeu les fotos i vídeos que hi ha a continuació. Perdoneu-me'n la qualitat, però la majoria de cops va caldre fer-ho des de dins al cotxe, ja que feia massa vent i plovia massa fort.

Salut!

Escòcia - Març del 2014 (2) - Leòdhas (Isle of Lewis)

Xai simpàtic a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

Comença l'aventura!  

Abans que res només dir-vos que podreu comprovar durant aquests escrits, que faig servir la toponímia en gaèlic, ja que és la pròpia de l'indret, i entre parèntesi, el seu equivalent en anglès. No és pas casual, ja que, tal com havia dit anteriorment, ens trobàvem en ple territori de parla gaèlica escocesa (sobretot pel que fa les illes Hèbrides exteriors). 

L'allotjament era als afores de Barabhas (Barvas), que és a la costa atlàntica de l'illa de Leòdhas (Lewis), a uns 20 km de la capital, Steòrnabhagh (Stornoway). Vam ser en un dels dos cottages que hi havia i que recomano enèrgicament a qualsevol: instal·lacions molt bones, tracte molt personalitzat, paisatge dels voltants al·lucinant, tranquil·litat,... perfecte per tal de començar unes bones excursions. Si mai voleu fer-hi nit, els trobareu sota el nom de Moorpark Cottages.

Camí cap al nord de l'illa (Port Nis)

Barabhas resulta ser el municipi de tot Escòcia amb una concentració més alta de parlants de gaèlic escocès, concretament, el 74,7% de la població. Estàvem destinats a anar a parar allà! :)

A: Barabhas / B: Port Nis / C: Càrlabhagh
D: Chalanais / E: Steòrnabhagh

L'illa de Leòdhas és prou gran en extensió i, ja que hi teníem dos dies, vàrem dividir-nos els recorreguts per tal de poder anar a veure el màxim de llocs possible. El paisatge és d'una bellesa molt singular (extremadament diferent del que trobarem més endavant). Em venien i em vénen al cap molts d'adjectius per definir-lo: salvatge, feréstec, solitari,  silenciós, aspre, inhòspit... Un indret que ja de bon començament vàrem gaudir plenament, ja només pel fet de no trobar-nos-hi gairebé ningú i d'estar en contacte directe amb la flora i fauna locals. Justament l'extrem nord de l'illa, cap on havíem fet nit i encaminàvem l'excursió d'aquell dia és un paratge excel·lent per contemplar espècies d'ocells escadussers a Europa o simplement divagadores d'altres parts de l'hemisferi nord, com ara el Canadà o Grenlàndia. 

Onatge al costat oceànic a Eòrapaidh (Eoropie)

La ruta d'aquell dia, doncs, començava agafant la carretera que ens havia dut justament fins a l'allotjament, però seguint-la en direcció nord, és a dir, la que uneix Steòrnabhagh i Port Nis (Port of Ness). Vàrem decidir de pujar primer fins a l'extrem nord i anar baixant de mica en mica. El dia s'alçava serè i amb poc vent. La temperatura era més que agradable. Als voltants de Port Nis hi ha una gran quantitat de corriols per fer que porten als diferents vessants de costa que hi ha. El litoral ve encapçalat per penya-segats d'entre 50 i 100 m d'alçada que trenquen directe a l'oceà, el qual, malgrat el dia, presenta un bon onatge de fons. Entremig de penya-segats, molt rarament, alguna platja llarga de sorra fina. L'aigua té un blau marí profund, força fosc, que encomana serietat, malgrat estar prou calmada. 

Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

El cap nord de l'illa s'anomena Rubha Robhanais (Butt of Lewis), un conjunt de penya-segats de roca castigada per l'onatge fortíssim de l'oceà. Un far molt gran corona el cim d'aquests turons, tot sent una eina imprescindible per al trànsit marítim proper. Es comencen a veure gran quantitat i diversitat d'ocells, entre els quals, corbs marins, gavians foscos i garses de mar (de garses d'aquestes no n'havia vistes mai en directe! Semblen gavines pintades de pingüí). Al damunt dels turons, prats d'herba i xais, tal com passa arreu d'Escòcia, si bé en aquest cas, els xais semblaven ser molt més formidables! La solitud de l'indret és total. Silenci sepulcral, si no fos per l'espetec de l'onatge. Bellesa en estat salvatge. Lloc ideal per caminar-hi i contemplar bocabadat la immensitat de l'oceà vers la petitesa d'hom. 

Garses de mar a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

Tornant cap enrere, volíem anar a visitar diferents monuments megalítics, el primer dels quals va ser Steinacleit, molt a prop de Port Nis, tot i que els més impressionants són els tres conjunts (molt a prop els uns dels altres), anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones), al poble de Chalanaism, el 1r dels quals és el més impactant i conegut.

Interior de Taigh-Dubh Àrnoil (Blackhouse)

Abans, però, ens trobaríem Taigh-Dubh Àrnoil (Arnol Black House), que és un dels diversos exemples d'edificacions antigues de famílies a l'illa, en què, sobre parets dobles de pedra amb terra al mig per aïllar, hi havia sostres fets de palla i torba i on a dins dels habitacles, a part d'haver-hi poca llum i finestres, la llar no tenia xemeneia i el fum d'esvaïa com podia. Com que a l'illa de Lèodhas gairebé no hi ha gens de fusta enlloc (fruit de l'explotació i sobretot, d'un clima molt hostil per a la vida), històricament i també actualment els focs s'han atiat sempre mitjançant torba assecada prèviament. La torba és una mena de carbó d'origen vegetal que s'obté dels aiguamolls propers (molt abundants), gràcies al podriment i compactació constant de llots i vegetació. Quan el material és prou antic com per crear combustió, s'explota, tallant literalment "la terra", tot fent-ne peces més o menys petites i amuntegant-la, per exemple, als patis dels habitatges perquè es vagi assecant gràcies al vent i el sol. Un cop més o menys eixut, té una bona combustió, però alhora, crema lentament, proporcionant escalfor de llarga durada. El fum que en surt flaira molt característicament. Cal dir, també, que solien tenir el bestiar a dins l'habitatge, si bé en una habitació separada i amb una mena de rec per drenar-ne els excrements. La qualitat de l'aire a dins d'una Taigh-Dubh (Black House), molt probablement, no podia ser gaire bona en cap cas.

Al cap de ben poca estona, arribàvem al poblet de Càrlabhagh (Carloway), arran de mar, que té una petita vila de Taigh-Dubh, si bé aquestes estan més o menys habitades o, si més no, es fan servir per usos turístics. 

Poblet de Taigh-Dubh a Càrlabhagh (Carloway). 
Al pati hi tenen torba assecant-se, si us hi fixeu.

I ja uns quilòmetres més avall, després d'haver fet un toc a un bar-hotel enmig del no-res i enmig d'una mica de pluja i un cel espectacular, arribàrem a Chalanais amb els seu conjunt de tres monuments megalítics propers entre ells, anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones). S'hi pot anar bé a peu. Un cop més, el silenci de l'indret, la pluja fina que queia i aquella organització de pedrasses feien un ambient fantàstic de viure. Compte! Caminar per qualsevol indret de l'illa és un fangueig i aiguamoll constant. Cal anar ben calçat (ho dic per mi, que no hi anava gaire xD).

Tursachan Chalanais (Callanish Stones)

Un cop visitat aquest monument impressionant vàrem anar de mica en mica cap a la capital, Steòrnabhagh per sopar-hi i després tornar cap al nostre cottage. Això suposava travessar l'illa d'oest a est, passant per una colla d'erms i prats, plens de bestiar en alguns llocs i en d'altres, absolutament desolats, només poblats per alguna vegetació i molta aigua arreu. El camí que vàrem agafar és una mena de camí ramader (molt habituals al nord d'Escòcia). Solen ser molt estrets i només hi quep un cotxe, però hi ha molt sovint punts en què s'eixampla i permet avançar o fer doble sentit si escau. També hi ha molt sovint els cattle grid, que són passos en què els tancats ramaders fan fita i permeten circular-hi els cotxes sense que el bestiar pugui fugir per allà. 

En fi. Sens dubte, un dia aprofitat al màxim! :) Com sempre, aprofiteu per mirar l'àlbum de fotos que us deixo a continuació! :) Salut!

Escòcia - Març del 2014 (1) Dùn Èideann > Inbhir Nis > Ulapul > Steòrnabhagh > Barabhas

Paisatge just abans d'entrar al Parc Nacional de Cairngorms

Salut a tothom!

Un servidor ha fet trenta anys el proppassat 6 de març i ha provat de celebrar-ho tan bé com haurà pogut! Tot aprofitant que a Finlàndia tenim festa sempre la 1a setmana de març, vàrem repetir l'experiència de l'any passat amb el viatge de germans i trobar-nos tots a Escòcia, on un de nosaltres hi viu. 

A: Edinburgh / F: Barabhas

  Durant aquests propers dies aniré explicant a grans trets com va anar el viatge i intentaré sintetitzar breument l'allau de sensacions, impressions, memòries i experiències que aquest viatge tan meravellós m'ha aportat, no només per la companyia, -que ha estat excel·lent, com sempre-, sinó per la bellesa d'uns paratges que no crec que puguin deixar ningú indiferent.

  El divendres 28 de febrer al vespre me n'anava cap a Tampere des d'on sortia un vol de Ryanair fins a Londres-Stansted. Allà vaig fer-hi nit i l'endemà següent al dematí ja arribava a la capital d'Escòcia, Edinburgh (Dùn Èideann en gaèlic escocès), on hi tenia la meva germana i el meu cunyat esperant-m'hi. Al cap de dos dies, quan va haver arribat la meva altra germana, encaminàvem el recorregut pel que seria la nostra setmana de travessa d'Escòcia, a les Terres Altes (A' Ghàidhealtachd en gaèlic) i les Illes Hèbrides Exteriors. 

Loch Garry al Parc Nacional de Cairngorms

  A les 12 del migdia sortíem de l'Aeroport d'Edinburgh per dirigir-nos cap al nord, passant pel gran pont de Forth Road Bridge que travessa el Fifth of Forth (Fifth és l'equivalent de fiord a Escòcia) i en direcció a Perth (Peairt en gaèlic). A aquesta ciutat s'hi arriba per autovia a gran velocitat, però el paisatge comença a canviar ràpidament tan bon punt es deixa Edinburgh enrere. Prats plens de xais, turons, boscos clapejats amb arbres immensos i cada cop més muntanyes al davant nostre. Era molt emocionant poder conduir per aquelles terres!

  Ja havent passat Perth les muntanyes apareixien de seguida, farcides de neu, ja que el clima era prou fred encara i els cims superen els 1000 m d'alçada. Endavant nostre ens calia arribar fins al nord-oest d'Escòcia a la tarda, concretament a Ulapul (Ullapool en anglès), des d'on sortia el ferri que ens duria a l'illa de Lewis, a l'extrem nord-oest d'Escòcia, a les Hèbries Exteriors. El ferri ens desembarcaria a la capital de l'illa de Lewis, Steòrnabhagh (Stornoway en anglès) i després encara hauríem d'anar fins a Barabhas (Barvas en anglès), que és on faríem nit.

Paisatges sortint d'Inbhir Nis (Inverness)

  Dúiem al damunt tot el que ens calia: el cotxe amb el dipòsit ple, alguns calerons, menjar i beure, i sobretot, moltíssimes ganes de descobrir aquest país tan fascinant de primera mà.  

  El Parc Nacional de Cairngorms està farcit de muntanyes altes, sovint plenes de neu, interrompudes per centenars de congostos (glenn en gaèlic), llacs i rius, que excaven fondament la serralada. Tot i que no podíem aturar-nos excessivament, ja que havíem de ser a temps per agafar el ferri i quedaven molts de quilòmetres per fer, vàrem poder gaudir els paisatges idíl·lics d'aquelles contrades, sobretot a l'alçada del Loch Garry. 

Carrer d'arran de mar a Ulapul (Ullapool)

  El pas per Inbhir Nis (Inverness en anglès) ens tornava a acostar al nivell del mar, en aquest cas a la costa nord-oriental d'Escòcia. Després, ens calia travessar encara grans serralades abans no arribaríem al petit poble costaner d'Ulapul. 

  El paisatge era captivador. Natura en estat salvatge. Molts de contrastos. Boscos immensos amb arbres molt antics (cal tenir en compte que a la Gran Bretanya és força difícil trobar boscos, ja que els varen extingir gairebé del tot, fruit de l'explotació de la fusta).

Capvespre de camí cap a l'illa de Lewis

  Cap a les cinc de la tarda arribàvem a Ulapul, on, un cop recollits els bitllets del ferri, vàrem tenir estona per caminar pel poble, molt petitó i bufó i gaudir del nostre primer fish and chips. Al cap d'una hora pujàvem tots quatre amb el cotxe a dins del ferri i començàvem a navegar cap a les Hèbrides Exteriors. El trajecte d'Ulapul a Stèornabhagh dura més de tres hores. Cap a les 9 tocades del vespre, ja tocàvem terra novament. 

  Vint quilòmetres més endavant i gràcies a l'ajuda del navegador i d'alguns veïns del poble de Barabhas, arribàvem al final del trajecte. Un dia un pèl cansat, però pagava la pena arribar a lloc ja aleshores i començar bé el viatge ja des d'allà. L'endemà ens esperaria una jornada fascinant per l'illa de Lewis, un indret carregat d'història i misticisme. Allà vàrem allotjar-nos en un cottage acabat d'estrenar que va resultar una opció excel·lent.

Retolació bilingüe anglès/gaèlic a Ulapul

  Aquest viatge, a més, em cridava molt l'atenció a nivell lingüístic, ja que entraríem de ple al territori del gaèlic escocès, sobretot pel que fa a les Hèbrides Exteriors, que són el baluard de la llengua. A nivell de retolació viària, per exemple, venint des d'on vàrem venir, no es comencen a trobar rètols bilingües fins a l'alçada d'Inbhir Nis. A partir d'allà, però, tota l'estona varen ser-ho. Un cop a l'illa de Lewis, bo i ser de nit, vaig poder apreciar que el gaèlic passava a ser la 1a llengua en la retolació. Tindria moltes oportunitats durant el viatge per contemplar i investigar la realitat lingüística de l'indret.

  Us deixo amb un recull d'imatges d'aquest primer dia, que podeu consultar tot clicant a la imatge del fons de l'escrit.

Salut!

Atlas de les llengües amenaçades del món

Gràfic de la vitalitat de les llengües al món

Benvolguts,

Avui torno a escriure en la meva llengua materna per oferir-vos un enllaç a una pàgina que vaig trobar molt interessant i que hi vaig topar, de casualitat, fa uns dies. 

La pàgina que us ofereixo és un Atlas de la UNESCO sobre les llengües que es troben en perill arreu del món que, malauradament, en són moltíssimes: una majoria amplíssima. 

Els canvis en els models de vida tradicionals de moltes nacions i/o ètnia (on nació i/o ètnia equival gairebé sempre a llengua), processos d'assimilació cultural, genocidi lingüístic, imposicions de llengües "majoritàries", deportacions de població, i molts d'altres factors, van fer, han fet i fan que sobretot la 2a meitat del s. XX i el que portem del s. XXI, la gran majoria de llengües del món es trobin en un perill molt gran per a la seva supervivència. 

Segons l'Atlas, si més no un 43% de les llengües del món es troben en perill. N'hi ha que tot just presenten símptomes de problemes en la transmissió a les generacions següents, d'altres han desaparegut de segons quins indrets fent que la seva àrea lingüística quedi clapejada, d'altres no s'han arribat a escriure mai i només en queden un grapat de parlants majors d'edat. Fins i tot n'hi ha que es consideraven extingides i s'estan fent reviure de mica en mica. Com a cas molt proper, al mapa hi consta el català alguerès com a "clarament en perill d'extinció".

El mapa inclou, a dia d'avui, 2471 parles d'arreu del món i està en procés d'actualització constant. Aquest nombre queda molt lluny de les estimades 6000 llengües que hi ha al món, de la majoria de les quals no es té prou informació ara per ara, ni tan sols per comptabilitzar-les en aquest Atlas. He emprat el terme "parla", ja que en alguns casos s'han esmentat llengües en les quals no hi ha unanimitat sobre la nomenclatura, la seva independència lingüística i la sempre difícil frontera entre dialecte i llengua. Així doncs, per exemple, l'occità com a tal no hi apareix, sinó que s'especifiquen diferents parlars occitans, com ara el gascó, el llenguadocià, el provençal, etc. Hi passa el mateix amb el saami (llengua parlada a l'extrem nord de Noruega, Suècia i Finlàndia i a l'extrem nord-oest de Rússia), on s'han fet servir diferents denominacions per a la llengua.

En qualsevol cas, aquest és un mapa per a informació, però també per a reflexió. Quantes llengües estan a punt de desaparèixer per culpa de les imposicions? Quantes maneres diferents de veure el món? Quantes aportacions culturals? Quanta riquesa estem a punt de perdre? Quan entendrem que el patrimoni és allò que cal defensar més gelosament?

En fi, que serveix per sensibilitzar i donar interès sobre el tema. Els humans durant segles hem estat capaços de crear tota aquesta varietat i ara mateix també serem capaços d'esquinçar-la. Siguem prou intel·ligents com per aturar-ho a temps!

Salut a tothom! :)

The languages of France and their future: the Catalan language

Languages of France

Welcome,

Please, forgive me today, since I dare to write this article in English because I want it to be understood by anyone in the world. I'm going to talk about the situation of Catalan language, my mothertongue, within the french State. It wouldn't have much sense if I wrote it in Catalan, since the situation is far well known and close for us (the Catalans), so I'd rather write it in English and be able to communicate it to people worldwide. Please, excuse my mistakes and incorrections. I'm sure there'll be plenty of them, but I'll try my best! :)

Today, while I was roaming in Facebook it came up a picture in which there was a map of France and all languages in there spoken, which are quite a few in case you didn't know so far, despite the french State has always shown to the world a homogeneous and sole image of itself as if there was only "the language of the State" and nothing more. Obviously, the authorities and individuals who agree in such thesis are highly mistaken. 

The French and Spanish States have lot in common in this score: far away from nourishing themselves with the linguistic wealth of their States (and so, cultural, national, folk,...), far away from taking advantadge from such variety and heritage, they have always chosen the way of suppressing anything which is different or particular, puting it aside, marginating it, tearing it to pieces and discrediting as much as they could. 

In what Spanish State matters, the demographical and economical relevance of Catalonia made and has made fail the cultural, national and linguistical assimilation and genocide towards the Catalan people, even though in the roughest stages of Franco's dictatorship.

In France, however, the centralism of the capital, the discredit of the "peripheral nations" and the language shift in favor of "the language", have been far more successful. In what matters the so called Northern Catalonia (Catalunya Nord in Catalan, which is the strip of the French State where Catalan is spoken, except the Fenolleda region), such process has been and is being very successful, especially because of the least demographical and economical relevance of that region (according to the french place-names Pyrénées Orientales).

(In yellow): Catalan Countries / (In red): Northern Catalonia

But what today I'd like to remark is how the independence process of Catalonia is affecting the rest of territories where Catalan language is spoken (commonly known as Catalan Countries, or in Catalan: Països Catalans). The thing is, that a few days after the President of Catalonia, Artur Mas, after agreeing with a wide majority of the parties and members of the Parliament of Catalonia, announced publically the question to be asked and the date of the Referendum of Independence, which is meant to happen on 9th November of this year, the french government said he would reform, change and update their country's Consitution, so there would be more respect and consideration towards the peripheral nations and languages.

Sure the French have always been smarter than the Spaniards. They can tell from afar what may happen to Northern Catalonia once Catalonia itself become independent.

Nevertheless though, I consider highly positive any of steps ahead done towards protecting and perpetuating the cultural and linguistical heritage of the French State, as there have been huge efforts to keep Catalan language alive in that territory, thanks to organisations and schools which, often with economical difficulties, but with a satisfying amount of students and a more than appropriate education system, are struggling day after day to convey the language in which over 10 million people worldwide can communicate.  

Bilingual road sign welcoming to Northern Catalonia

After all I have said so far, I must say I encourage all the governments from the place and the country to make sure those peripheral languages have the same opportunities, status and consideration as "the language" has. I encourage them to love themselves a little more, to learn to appreciate their heritage, to be more clever, because it's widely proven that multilingual minds are far more clever and smart. And, at last, if the day comes, when Catalonia is already a sovereign State and Northern Catalonia considers and feels like joining his siblings from the south, I hope and encourage the French government to respect the will of that people. 

But before stepping to much forward in the time, I mainly hope the words the French government say become actions and don't remain only as words.

Please: I invite you to participate in this topic. If you feel like contributing into it, feel free to write as many comments as you want at the bottom of this article. I'll gladly read and answer to them if there's need to. 

Cheers!