Kuopio!

Salut a tothom!

Dijous va fer dos mesos que sóc a Finlàndia ja. Al·lucino amb la rapidesa del temps, de vegades. No trobo pas que l'hagi estant perdent, però! ;)

Vull fer una mica de balanç-homenatge a tot allò que estic vivint o descobrint durant aquests dies.

El 22 d'agost començàvem classes al Conservatori. De mica en mica he anat trobant el que demanava: ara ja tinc classes de piano clàssic (1 hora), trombó (3/4 d'hora) i piano jazz (1/2 hora), o sigui que collonut. Estic motivadíssim estudiant tot això, i feia molts anys que no em passava. El tenia realment avorrit el piano, segurament per culpa del "crack" que vaig tenir com a professor al Conservatori de Girona (:S) No en diré noms.

En qualsevol cas, molt bé. A més, a partir de dilluns assajaré en una banda amb el trombó (no sé quin rotllo tenen, però això rai, almenys tocaré molt!). Els dimecres fem una mena de coral de músiques modernes de bandes sonores que, a part de ser molt divertida, trobo que sona de puta mare! hehehe

Dimarts al vespre m'han convençut perquè me'n vagi a fer ioga! :P Serà el primer cop que en faig: diuen que va molt bé per a relaxar la musculatura. Si és així, hi aniré, perquè pot ajudar-me molt. Haver estat tant de temps sense estudiar insistentment un instrument té les seves repercussions a la meva esquena!

Al Conservatori hi estic coneixent gent molt maca. De fet, tinc molt bon rotllo amb tres d'ells, la Piia, la Juuli i en Veli-Pekka. Ja estem planejant de fer mil coses i activitats. El cap de setmana vinent em conviden al poble natal de la Piia, Iisalmi, a uns 100 km al nord de Kuopio. 

La ciutat m'agrada. Diria que m'agrada molt. Tot i que arquitectònicament no té gaire res d'interessant, i fins i tot es podria dir que és lletjota, té molts llocs d'encant i jo m'hi estic sentint molt còmode. El que seria la Plaça Major, que aquí en diuen Tori (Plaça del Mercat), és una esplanada immensa on s'hi respira sempre un bon ambient i hi ha molta gent, malgrat que hi ha un foradot bestial perquè hi estan construint un aparcament soterrat. Sembla que va per llarg.

M'agrada molt d'aquí a Finlàndia l'amor que tenen vers l'esport. És molt fàcil poder accedir a centres d'esport, la majoria de vegades, de franc, on hi ha bones instal·lacions i on pots fer servir tot de materials, sense haver d'estar pagant quantitats astronòmiques i sense que la gent hagi d'estar patint per si algú ho roba o no. Perquè aquí la gent, d'entre d'altres coses bones, no sol robar, mai.

Els entorns de la ciutat són collonuts. Tot plegat està envoltat pel llac Kallavesi, que és immens i dura quilòmetres, tot vorejant la ciutat per tot arreu. Al bell mig d'això, el turó de Puijo, amb ple de boscos -com a tot arreu-, amb arbres que són sempre altíssims (coníferes i bedolls). Uns paratges al·lucinants.

I a part dels grans llacs, petits estanyols que esquitxen el terreny tot arreu. Tot plegat te'n pots trobar un enmig del bosc, a qualsevol lloc. De vegades has d'anar en compte, perquè estàs caminant i notes que s'enfonsa el terra. Hi ha aigua per tot arreu.

Buf, m'estic allargant massa i no vull fer-me pesat. Us deixo amb un recull de fotos d'aquí Kuopio de diferents dies, perquè pugueu anar veient quina pinta fa tot això ;)

Salut!

Molt bona Diada a tothom!

Salut a tothom!

Se'm farà ben estrany, avui, Diada Nacional de Catalunya, de celebrar-la solitàriament. El cert és que, tot i que conec alguns catalans vivint a Finlàndia, no en tinc cap prou a la vora (físicament), i per tant, recorreré a les meravelloses tecnologies per sentir-m'hi una mica més a prop. A la colla de finlandesos/ses que conec del Conservatori de Kuopio o d'altres llocs, no patiu: ja els tinc més que ben informats! hehehe

De fet, pensava que fa molts d'anys que no "celebro" estrictament la Diada, perquè sempre me la passava amunt i avall tocant com un beneit. D'altra banda, era genial poder estar fent país d'aquella manera. 

Avui fa 297 anys que vàrem perdre moltes coses. No només una batalla. Però no vull que aquest text es converteixi en el típic escrit pretès per fer apujar el sentiment independentista durant vint-i-quatre hores. 

L'independentisme és més arreu que mai i això també implica que hi ha de ser sempre, no pas només avui, en què surts al carrer i sembla que quelcom hagi canviat de debò.

Fa 297 anys que el nostre país viu sota un tel, enredat en una teranyina -de vegades més gruixuda, d'altres més esfilagarssada-, que no li ha permès mai d'atènyer tot allò que el seu indubtable potencial li permetria.

I mentre molts de països -sobretot del nord d'Europa-, treballen amb perspicàcia des de fa dècades per aconseguir un estat del benestar total i un equilibri absolut en les seves societats, amb termes com igualtat o modernitat, aquí a Catalunya, cada dia perdem una mica més de pistonada (darrerament accelerant-se, malauradament), mentre els nostres polítics mediocres només malden per quedar bé amb els de l'Oest, en comptes de deixar-los de banda definitivament d'un cop i mirar cap al Nord i cap al Món, que és el que fa moooooooolts d'anys que hauríem d'estar fent com a país. 

La situació és insostenible. Cada segon que passa s'hi torna més. Les autoritats espanyoles s'estan tornant cada cop més agressives, cada cop més violentament eficaces contra tot allò que és català, i ja es pot afirmar amb seguretat que la ratlla que separa això de segons quines polítiques franquistes, és molt molt prima i desdibuixada. 

Així doncs, ho dic amb la mà al cor (malgrat estar escrivint a l'ordinador), amb fermesa i amb una serietat absoluta: espero de tot cor que sigui la darrera Diada en què Catalunya encara sigui només una trista regió maltractada dins un país anti-democràtic i mentalment tercermundista.

I no ho dic per dir. No ho dic "per quedar bé" en un dia especial com avui. Ho dic com a necessitat imprescindible per a la supervivència del nostre petit país.

Hi ha centenars de cites famoses que podrien expressar el que sento, però, un cop més, em quedaré amb la meva preferida, que, malgrat el temps, segueix sent vigent al màxim:

Ara mateix, enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar.

Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert,

i els anys passen, de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho,

i assentar els peus en terra,

i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies,

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.

Tenim a penes el que tenim i prou:

l'espai concret d'història que ens pertoca

i un minúscul territori per viure-la.

Posem-nos dempeus altra vegada

i que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti,

i en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,

i Via Fora!

Que tot està per fer i tot és possible!

(Ara Mateix, Miquel Martí i Pol)

Salut a tothom i Visca la Terra!

Que n'ets de gran, Pep!

Salut a tothom!

L'entrenador del Barça, en Pep, ha estat recentment guardonat amb la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya. Fa poca estona que he tingut el plaer de poder sentir i escoltar el seu discurs. El cert és que fa posar la pell de gallina, i no ho dic pas pejorativament!

Tan de bo tinguéssim més individus al nostre país que fossin, actuessin i pensessin com en Pep. Un discurs, una manera de fer, una visió de la vida,... carregats d'il·lusió, força, persistència, ambició, però alhora, amb grans, molt grans dosis d'humilitat i respecte.

Poques vegades em puc sentir tan i tan identificat amb un tarannà com el que estic sentint ara mateix.

Us convido a mirar i escoltar aquests minuts que de ben segur no se us faran gens feixucs.

Gràcies, Pep. Per mi ets un dels personatges més importants de la història del nostre petit país!

Salut!

La nostra llengua, novament en perill

Salut a tothom,

Sóc a 3500 km del meu país però gràcies a l'internet puc estat força al cas de què passa arreu. No és que m'hi capfiqui gaire, perquè vull desconnectar al màxim, però... hi ha coses que no poden passar per alt.

Avui, d'entre moltes altres coses que han passat, el congrés espanyol ha aprovat la reforma de la Constitució Espanyola, amb el suport del PP i del PSOE (dues maneres de denominar un mateix producte), i el vist-i-plau de CiU, un partit que l'únic que no sabem mai és per on ens la fotrà... A part d'IU, la resta de partits han abanadonat la sala abans que es fes la votació. Però no és en això que em vull centrar avui. Hi ha quelcom que em crida molt més l'atenció i d'una manera molt més alarmant: l'aplicació de la sentència del Tribunal Suprem Espanyol sobre quina ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya.

Malgrat que el català és una llengua amb prop de deu milions de parlants potencials, la seva situació és d'alt risc -a hores d'ara, arreu del seu domini lingüístic- i a Catalunya, evidentment, no n'estem al marge. 

Aquesta sentència pretén que el castellà sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. És a dir, que una llengua forània i imposada secularment per les administracions espanyoles, passi a ser la llengua d'ús normal i prioritari en un territori del qual no n'és, ni n'ha estat mai, llengua pròpia. 

Ens trobem d'un atac (tristament, no sense precedents), a la nostra llengua, que ens acosta a situacions ja pràcticament idèntiques de les que es varen viure en algunes etapes del franquisme a casa nostra. 

Em sembla patètic que s'hagi d'imposar d'aquesta manera una llengua que es parla a desenes de països i que té milions de parlants arreu del món, en detriment de la parla pròpia del nostre país.

Espero de tot cor que la Generalitat -que té competències absolutes en educació- s'hi oposi frontalment, així com la totalitat de professionals que treballen en aquest sector. 

Podeu signar a favor de l'ensenyament en la nostra llengua, clicant aquest enllaç i també aquest altre enllaç.

Salut a tothom!