 |
| Estació central de Taixkent |
Ja fa dies que penso en escriure el següent capítol d'aquest viatge tan fantàstic. Avui he decidit de posar sobre la taula dos temes contraposats: el regust agredolç després de l'experiència directa en una administració local, l'ambaixada del Tadjikistan a l'Uzbekistan i, en canvi, un viatge amb tren magnífic, els companys de trajecte del qual ens canviaran radicalment la percepció de les vacances i els pocs plans que poguéssim haver mig tancat fins aleshores.
Primerament, calia planificar bé com seria la ruta que ja començaríem a fer un cop abandonéssim Taixkent. Els punts que no ens podíem perdre dins l'Uzbekistan eren molts: el mar d'Aral i tota la seva problemàtica ambiental, les grans extensions desèrtiques carregades d'un encant particular i les ciutats plenes d'història i llegendes com Xiva (Khiva), Buxoro (Bukhara) i Samarqand (Samarcanda). Aquestes tres ciutats van tenir una importància cabdal en ser parades de la gran ruta de la seda que, molts anys ençà, entre d'altres llocs, unia Pequín i Roma.
També dedicaríem una mica més d'una setmana a travessar tot el que poguéssim a dins de territori tadjik i és per això que ens calien els visats per a poder accedir-hi (en previsió d'això, el visat uzbek ja permetia entrar al país dues vegades). Hauria estat ideal tenir el visat tadjik ja abans de marxar de viatge, però el canvi de plans de darrera hora en què descartàvem el Turkmenistan pels motius que vaig explicar dies enrere, no ens va permetre de tenir-lo al dia. D'altra banda això ens presentava una oportunitat ben bona per entrar en contacte directe amb les administracions locals i veure com funcionaven.
Així que, el 2n dia a la tarda, després d'informar-nos bé d'on era, ens vàrem presentar a l'ambaixada del Tadjikistan. L'edifici era com una de les cases que hi havia, petites, en un carrer secundari a prop d'una avinguda prou arterial de la ciutat. A fora, una mena de burot vigilat per dos policies, de vegades més, i una munió de gent asseguda a les voreres properes, sota els arbres o caminant i voltant per allà la vora, esperant vés a saber què.
Ningú no parlava anglès, tret d'un dels policies, que parlotejava quatre paraules però que no ens entenia mentre parlàvem. No sabíem que`calia fer ni on calia anar. Mig preguntant entre la gent, amb gestos, ens van indicar que baixéssim al soterrani de l'edifici que hi havia a l'altre costat del carrer. Allà, entre mig de ventiladors i molta calor, hi havia tres o quatre funcionaris que semblaven encarregar-se del tema. Un d'ells se'n mig sortia amb l'anglès. Ens van demanar els passaports, fotografies de carnet i que emplenéssim una colla de formularis. Un cop els vam tenir a punt, després d'haver hagut de preguntar moltes vegades què calia posar a les caselles, ja que era difícil d'entendre i els textos en anglès eren plens d'errades, el funcionari ens va demanar que li paguéssim una quantitat incerta de diners (que segurament no devia haver de cobrar), i ens va retornar els passaports, a més a més d'una colla de fulls que aparentment hauríem de lliurar perquè ens fessin el visat. L'home ens va fer entendre que sortíssim a fora i que "ja ens cridarien". Al cap de més de mitja hora d'estar a fora palplantats sense veure cap canvi de cap mena, vam tornar a baixar per aclarir què passava. Tot plegat l'home ens diu que tornem l'endemà al matí: no podria haver-nos-ho dit de bon principi?
Aquell vespre vam tornar a l'alberg i vam comentar amb en Rafa (el recepcionista), perquè ens havien dit això i què calia fer exactament perquè no ens fessin perdre el temps ni ens fessin ballar el cap. Ens va suggerir que l'endemà ens aixequéssim ben aviat i ens inscrivíssim a la llista d'espera de l'ambaixada per tal d'evitar cues. Fins i tot ens va dir que podíem anar-hi ben aviat i després tornar a dormir una mica més si calia.
Així que l'endemà cap a les 7 del matí ja érem a l'ambaixada per tal d'inscriure'ns. Ja hi havia una colla de gent considerable fent cua. Amb penes i treballs per entendre'ns, ens varen inscriure a la llista. El silenci de tothom i la manca de comprensió ens transmetien una sensació total i constant d'incertesa que no sabíem per on desembocaria.
La calor pujava de valent i ràpidament. Anaven passant les estones. Primer arribaven guardes i més guardes, després personal de l'ambaixada -aparentment-, i constantment, gent i més que s'inscrivia a diferents llistes i que s'asseia al terra o a algun lloc mig a l'ombra esperant pacientment el seu torn. Quarts de deu, les deu, quarts d'onze,... sota un sol que cremava i força per damunt dels +40ºC seguíem esperant que algú ens digués quelcom. Patíem per si algú ens cridava i potser no l'enteníem perquè pronunciava els nostres noms a la seva manera, no sabíem del cert què calia fer ni on anar i ningú tampoc no ens ho deia. Algú, d'entre la multitud, que mig parlava anglès, ens anava dient que tinguéssim paciència i que ja ens cridarien, però realment, ells tampoc no sabien del cert què calia fer.
Cap als volts de les onze ens cridaven cap a dins, finalment. Tot suats i morts de calor entrem a la porta del fons, que és cap on ens havien menat. Ens surt un home que feia pinta de funcionari de l'indret. Amb una cara francament una mica burleta, sense mirar als ulls i mig fugint d'estudi ens pregunta:
- Què voleu?
- Ens calen dos visats per al Tadjikistan. Ahir vàrem venir a omplir-ne els formularis i ara portem quatre hores esperant perquè ens atenguin.
- Deixeu-me veure els formularis. Per quan el voleu? Pel dia 20? Veniu el dia 20, doncs.
- No pot ser el dia 20, ja que demà marxem de Taixkent ja i farem ruta per l'Uzbekistan per després entrar al Tadjikistan. El necessitem avui.
- Ui...no podrà ser... (mirant cap amunt),... penseu que hem d'enviar els documents a Duixanbe (capital del Tadjikistan), i trigaran dies,...
- Com pot ser que calgui tan d'enrenou si simplement és un tràmit de pocs minuts amb la signatura de l'ambaixador o algú autoritzat?
- Bé, va,... doneu-me els passaports i torneu d'aquí una estona.
- D'aquí una estona, quanta estona?
- No ho sé,... d'aquí tres hores.
- (Després de mirar el rellotge). Venim a 2/4 de 2, doncs?
- Sí, veniu aleshores.
El meu company i jo, una mica estupefactes de l'actitud del paio i tips d'haver esperat tant, sortíem de l'ambaixada una mica a despit, ja que aquell home tenia els nostres passaports i no sabíem del cert què passaria amb ells. Morts de calor, vàrem passar per un supermercat del qual ja n'érem clients assidus i, xino-xano vam tornar a l'alberg (eren uns 40 minuts a peu), per tal de fer temps. No podíem fer ni una cosa tan simple com agafar el metro, ja que ens demanaven documentació a qualsevol lloc. Vam aprofitar per quedar-nos una estona a l'alberg i dormir una mica, ja que havíem dormit poquíssim la nit abans.
Cap a la 1 marxàvem de l'alberg en taxi cap a l'ambaixada novament. En arribar allà comprovem que l'ambaixada era tancada fins les 3, segons ens diu un guarda. No podíem creure'ns que l'home ens hagués citat a una hora en què no treballaven! Ens "cagàvem en tot" perquè anàvem curts de son i havíem vingut a aquella hora per no-res. Al cap de poca estona, però, vam veure que sí que hi entrava i sortia gent i nosaltres, molt més insistents i seriosos, vam demanar que se'ns deixés passar.
Finalment accedíem novament al recinte i ens apareix el paio. Se'ns posa a parlar amb la mà a la butxaca, amb la mateixa cara mig burleta que abans.
- Què volíeu?
- Veníem a buscar els visats. Ens has convocat fa una hora.
- Ah sí... buf... no estan fets encara.
- Com que no estan fets? Heu tingut tres hores per fer-los.
- (fent-se pregar) bé va: doneu-me quinze dòlars per cap.
- No tenim dòlars: només euros o sums (la divisa local).
- Va, doncs quinze euros (en anglès fifteen, no pas fifty).
Traiem els 15 € justos perquè no ens pugui condicionar el pagament. El tio s'adona que traiem la quantitat justa i ens diu que s'ha equivocat i que no volia pas dir 15 € sinó 50 €. Li diem que a la web deia que un visat tadjik val només 30 €. Tips d'esperar i que el tio ens vacil·lés tota l'estona, acabem donant-li 40 € per cap. En seguit, es treu la mà de la butxaca, la que hi havia tingut tota l'estona, i es treu els dos passaports amb els visats fets i signats i tot a punt. Us adoneu de quant de temps ens havia fet perdre aquest home i de com ens havia vacil·lat?
Contents de tenir, per fi, el visat però emprenyats per la pèrdua de temps i també, perquè no dir-ho, de diners, vàrem anar cap a l'estació de tren per comprar els bitllets per marxar l'endemà. Agafaríem un transport que ens portés a l'altra punta del país, ben a prop de les costes del mar d'Aral.
Per entrar a l'estació, tal com havia comentat anteriorment, calia identificar-se molt clarament i exposar els motius del viatge. Un cop a les guixetes, entre cues llargues i un desordre claríssim, finalment vàrem anar a parar al lloc adequat. Només ens oferien bitllets en primeríssima classe, fet que vàrem descartar, no només pel preu (que bo i així era prou assequible), sinó perquè volíem viatjar allà on viatjava la majoria de la població i viure i respirar l'ambient autòcton al màxim. Ens van fer entendre que si ens esperàvem una estona potser ens podrien oferir quelcom millor. Com que la comunicació era mínima i no estàvem segurs de si ens havien entès quan parlàvem, tot plegat era incertesa total. Finalment, després de parlar amb un estudiant local molt simpàtic i que parlava molt bé l'anglès i després de molta estona d'esperar, vàrem aconseguir els bitllets. Aniríem de Taixkent fins a Nukus, que és la capital de la república del Karakalpakstan. Aquesta república té un règim d'autonomia molt gran i fins i tot té constitució pròpia, tot i que pertany a l'Uzbekistan. El trajecte sortiria a quarts de cinc de la tarda i arribaria cap a quarts de dues de l'endemà. És a dir, 21 hores! La cosa prometia moltíssim. Després dels entrebancs que havíem tingut, començàvem a posar fil a l'agulla.
Una conclusió clara i ràpida és que el millor és portar els visats ja fets des de casa, però és clar, en casos com aquest, no hi teníem gaire res a fer. D'altra banda, ara s'ha convertit en una anècdota ben curiosa.
No us perdeu el darrer recull d'imatges de Taixkent i sobretot, no us perdeu el proper article, ja que m'he allargat molt en aquest i no vull fer-me pesat!
Salut!
Ningú no parlava anglès, tret d'un dels policies, que parlotejava quatre paraules però que no ens entenia mentre parlàvem. No sabíem que`calia fer ni on calia anar. Mig preguntant entre la gent, amb gestos, ens van indicar que baixéssim al soterrani de l'edifici que hi havia a l'altre costat del carrer. Allà, entre mig de ventiladors i molta calor, hi havia tres o quatre funcionaris que semblaven encarregar-se del tema. Un d'ells se'n mig sortia amb l'anglès. Ens van demanar els passaports, fotografies de carnet i que emplenéssim una colla de formularis. Un cop els vam tenir a punt, després d'haver hagut de preguntar moltes vegades què calia posar a les caselles, ja que era difícil d'entendre i els textos en anglès eren plens d'errades, el funcionari ens va demanar que li paguéssim una quantitat incerta de diners (que segurament no devia haver de cobrar), i ens va retornar els passaports, a més a més d'una colla de fulls que aparentment hauríem de lliurar perquè ens fessin el visat. L'home ens va fer entendre que sortíssim a fora i que "ja ens cridarien". Al cap de més de mitja hora d'estar a fora palplantats sense veure cap canvi de cap mena, vam tornar a baixar per aclarir què passava. Tot plegat l'home ens diu que tornem l'endemà al matí: no podria haver-nos-ho dit de bon principi?
 |
| Plats magnífics d'osh, acompanyats d'una bona amanida |
Així que l'endemà cap a les 7 del matí ja érem a l'ambaixada per tal d'inscriure'ns. Ja hi havia una colla de gent considerable fent cua. Amb penes i treballs per entendre'ns, ens varen inscriure a la llista. El silenci de tothom i la manca de comprensió ens transmetien una sensació total i constant d'incertesa que no sabíem per on desembocaria.
La calor pujava de valent i ràpidament. Anaven passant les estones. Primer arribaven guardes i més guardes, després personal de l'ambaixada -aparentment-, i constantment, gent i més que s'inscrivia a diferents llistes i que s'asseia al terra o a algun lloc mig a l'ombra esperant pacientment el seu torn. Quarts de deu, les deu, quarts d'onze,... sota un sol que cremava i força per damunt dels +40ºC seguíem esperant que algú ens digués quelcom. Patíem per si algú ens cridava i potser no l'enteníem perquè pronunciava els nostres noms a la seva manera, no sabíem del cert què calia fer ni on anar i ningú tampoc no ens ho deia. Algú, d'entre la multitud, que mig parlava anglès, ens anava dient que tinguéssim paciència i que ja ens cridarien, però realment, ells tampoc no sabien del cert què calia fer.
Cap als volts de les onze ens cridaven cap a dins, finalment. Tot suats i morts de calor entrem a la porta del fons, que és cap on ens havien menat. Ens surt un home que feia pinta de funcionari de l'indret. Amb una cara francament una mica burleta, sense mirar als ulls i mig fugint d'estudi ens pregunta:
- Què voleu?
- Ens calen dos visats per al Tadjikistan. Ahir vàrem venir a omplir-ne els formularis i ara portem quatre hores esperant perquè ens atenguin.
- Deixeu-me veure els formularis. Per quan el voleu? Pel dia 20? Veniu el dia 20, doncs.
- No pot ser el dia 20, ja que demà marxem de Taixkent ja i farem ruta per l'Uzbekistan per després entrar al Tadjikistan. El necessitem avui.
- Ui...no podrà ser... (mirant cap amunt),... penseu que hem d'enviar els documents a Duixanbe (capital del Tadjikistan), i trigaran dies,...
- Com pot ser que calgui tan d'enrenou si simplement és un tràmit de pocs minuts amb la signatura de l'ambaixador o algú autoritzat?
- Bé, va,... doneu-me els passaports i torneu d'aquí una estona.
- D'aquí una estona, quanta estona?
- No ho sé,... d'aquí tres hores.
- (Després de mirar el rellotge). Venim a 2/4 de 2, doncs?
- Sí, veniu aleshores.
El meu company i jo, una mica estupefactes de l'actitud del paio i tips d'haver esperat tant, sortíem de l'ambaixada una mica a despit, ja que aquell home tenia els nostres passaports i no sabíem del cert què passaria amb ells. Morts de calor, vàrem passar per un supermercat del qual ja n'érem clients assidus i, xino-xano vam tornar a l'alberg (eren uns 40 minuts a peu), per tal de fer temps. No podíem fer ni una cosa tan simple com agafar el metro, ja que ens demanaven documentació a qualsevol lloc. Vam aprofitar per quedar-nos una estona a l'alberg i dormir una mica, ja que havíem dormit poquíssim la nit abans.
 |
| Edificis de caire soviètic |
Cap a la 1 marxàvem de l'alberg en taxi cap a l'ambaixada novament. En arribar allà comprovem que l'ambaixada era tancada fins les 3, segons ens diu un guarda. No podíem creure'ns que l'home ens hagués citat a una hora en què no treballaven! Ens "cagàvem en tot" perquè anàvem curts de son i havíem vingut a aquella hora per no-res. Al cap de poca estona, però, vam veure que sí que hi entrava i sortia gent i nosaltres, molt més insistents i seriosos, vam demanar que se'ns deixés passar.
Finalment accedíem novament al recinte i ens apareix el paio. Se'ns posa a parlar amb la mà a la butxaca, amb la mateixa cara mig burleta que abans.
- Què volíeu?
- Veníem a buscar els visats. Ens has convocat fa una hora.
- Ah sí... buf... no estan fets encara.
- Com que no estan fets? Heu tingut tres hores per fer-los.
- (fent-se pregar) bé va: doneu-me quinze dòlars per cap.
- No tenim dòlars: només euros o sums (la divisa local).
- Va, doncs quinze euros (en anglès fifteen, no pas fifty).
Traiem els 15 € justos perquè no ens pugui condicionar el pagament. El tio s'adona que traiem la quantitat justa i ens diu que s'ha equivocat i que no volia pas dir 15 € sinó 50 €. Li diem que a la web deia que un visat tadjik val només 30 €. Tips d'esperar i que el tio ens vacil·lés tota l'estona, acabem donant-li 40 € per cap. En seguit, es treu la mà de la butxaca, la que hi havia tingut tota l'estona, i es treu els dos passaports amb els visats fets i signats i tot a punt. Us adoneu de quant de temps ens havia fet perdre aquest home i de com ens havia vacil·lat?
Contents de tenir, per fi, el visat però emprenyats per la pèrdua de temps i també, perquè no dir-ho, de diners, vàrem anar cap a l'estació de tren per comprar els bitllets per marxar l'endemà. Agafaríem un transport que ens portés a l'altra punta del país, ben a prop de les costes del mar d'Aral.
Per entrar a l'estació, tal com havia comentat anteriorment, calia identificar-se molt clarament i exposar els motius del viatge. Un cop a les guixetes, entre cues llargues i un desordre claríssim, finalment vàrem anar a parar al lloc adequat. Només ens oferien bitllets en primeríssima classe, fet que vàrem descartar, no només pel preu (que bo i així era prou assequible), sinó perquè volíem viatjar allà on viatjava la majoria de la població i viure i respirar l'ambient autòcton al màxim. Ens van fer entendre que si ens esperàvem una estona potser ens podrien oferir quelcom millor. Com que la comunicació era mínima i no estàvem segurs de si ens havien entès quan parlàvem, tot plegat era incertesa total. Finalment, després de parlar amb un estudiant local molt simpàtic i que parlava molt bé l'anglès i després de molta estona d'esperar, vàrem aconseguir els bitllets. Aniríem de Taixkent fins a Nukus, que és la capital de la república del Karakalpakstan. Aquesta república té un règim d'autonomia molt gran i fins i tot té constitució pròpia, tot i que pertany a l'Uzbekistan. El trajecte sortiria a quarts de cinc de la tarda i arribaria cap a quarts de dues de l'endemà. És a dir, 21 hores! La cosa prometia moltíssim. Després dels entrebancs que havíem tingut, començàvem a posar fil a l'agulla.
Una conclusió clara i ràpida és que el millor és portar els visats ja fets des de casa, però és clar, en casos com aquest, no hi teníem gaire res a fer. D'altra banda, ara s'ha convertit en una anècdota ben curiosa.
No us perdeu el darrer recull d'imatges de Taixkent i sobretot, no us perdeu el proper article, ja que m'he allargat molt en aquest i no vull fer-me pesat!
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada