dimecres, 11 de desembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (5)

I seguim amb el viatge!

Baixada del coll Galggogobba cap a la costa noruega
Després d'haver voltat una mica pels topants de Lyngenfjord, em tocava tornar cap a Finlàndia i aquest cop, en pujada. Partia des d'Skibotn, allà on estava allotjat, que és arran de mar, i havia de tornar a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi), que està a poc més de 500 m d'alçada, amb el punt més alt al coll de Galggogobba a 542 msnm.

El temps seguia sent excel·lent, de la mateixa manera que ho havia estat el dia anterior i gairebé tot l'altre. Ambient plenament assolellat, temperatures prou suaus i visibilitat impecable. Això em permetria
gaudir, ara sí, de la vall que uneix Skibotn i Gilbbesjávri, o el que és el mateix: del camí que uneix Noruega amb Finlàndia per aquell punt (tant al nord no hi ha gaire passos fronterers!). El dia que baixava cap a Skibotn era quan no havia dormit i entre les ganes d'arribar i el dia rúfol que feia, no vaig poder apreciar gaire aquell tall de paisatge. En total aquell dia vaig recórrer 63 km.
A: Skibotn / B: Gilbbesjávri

La pujada era feixuga, no tant pel desnivell, que era prou factible, tret de l'extrem final, sinó pel pes que duia i per un cansament més o menys acumulat. Bo i així, el paisatge novament tornava a ser encantador. Dels penya-segats arran de mar creant els fiords, la vall va tancant-se per acabar en petits colls que, un cop travessats mostren un paisatge cada cop de més alçada, però alhora amb una orografia més suau. Era fàcil de notar el
Coll de Galggogobba (542 msnm)
canvi tèrmic, no només a nivell personal, sinó veient com a Skibotn els arbres i plantes ja eren ben brotats, mentre que a partir d'una cota d'uns 200-250 msnm la verdor desapareixia, tornant així a un paisatge encara de ple hivern. La neu hi era ben present, malgrat que se n'havia fosa molta en molt poques hores, ateses les temperatures.

Vaig prendre-m'ho amb molta filosofia, reposant quan calia i marxant amb temps per tal de poder gaudir del paisatge i no haver d'anar a preu fet.

Tal com he esmentat fa un moment, la pujada es torna més feixuga quan hom s'atansa al pas fronterer i quan ja es duen uns quants quilòmetres al darrere. De mica en mica s'omple la pica i realment, a poc a poc hi vaig anar arribant. El paisatge lluïa sota el sol i cel completament serens, intentant escalfar sense gaire èxit un entorn encara latent del gran silenci hivernal (a finals de maig!). 
Vall d'Skibotn. Al fons hi hauria els fiords.

Em vaig dir a mi mateix que dinaria amb tot plaer del món quan arribés al punt més alt, és a dir, al coll de Galggogobba, i és així com ho vaig fer. Malgrat estar a ple sol i ben abrigat, fotia novament una fred que pelava i un aire ben glaçat, fet que va fer que endrapés els entrepans més ràpidament del que potser hauria volgut. Al cap d'una estona, acabava de fer els pocs quilòmetres que em quedaven per arribar a Gilbbesjávri. Un dels meus companys de pis i de classe, en Pauli, em va dir abans de marxar de viatge, que tenia uns parents a Gilbbesjávri i, tot i que no volia molestar-los, la mala experiència que havia tingut dos dies abans en aquest poble quan no vaig poder aclucar l'ull de fred, va fer que m'hi posés en contacte. No hi va haver sort: els parents eren fora de vacances i em tornava a trobar en una situació en què calia dormir en tenda. Res no em feia pensar que amb aquell temps tan joliu la cosa s'hagués de complicar. A més, vaig trobar un lloc molt decent per acampar on, si bé el terra era dur com un roc, hi havia molta llenya bona per encendre una bona fogarada, menjar més o menys decentment i a més, molt a prop del centre del poble, on per cert, a la benzinera em varen oferir cafè de franc! :)

Una bona foguera per fer un bon àpat
Gilbbesjávri, malgrat la seva solitud encantadora i la bellesa dels seus paratges, és un lloc extremadament feréstec i cal anar-hi ben preparat qualsevol època de l'any. 

Em vaig posar a dormir. Semblava que tot més o menys em permetria dormir. El sol va quedar amagat darrera la muntanya Saana durant una estona i l'aire va refrescar de valent. Malgrat tot, a dins la tenda i encara amb el foc encès, s'hi estava prou bé. L'endemà em plantejaria si m'estava una mica més per aquells topants o si, en canvi, decidia tirar muntanya avall i allargar el viatge per un altre costat.

No us perdeu les imatges d'aquesta diada, tot clicant sobre la imatge del final de l'article.

Salut!