dimarts, 7 de gener de 2014

Viatge pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (6)

Muoniojoki baixant ple a vessar
Bon any a tothom!

Ja torno a ser aquí donant la tabarra. Som 7 de gener del 2014, any que promet ser més que cabdal per a la història del nostre país. Avui, però, vull seguir parlant-vos del viatge que vaig fer amb bicicleta a través del nord de la Lapònia finlandesa i noruega i que, ja es troba a les acaballes. 

A: Gilbbesjávri / B: Gárasavvon
Malgrat que la meva arribada a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi) va ser bona, amb una temperatura prou agradable (tenint en compte l'alçada i la latitud), tal com havia comentat anteriorment en d'altres escrits, aquell no és pas el meu poble de la sort

A la matinada em vaig despertar novament amb fred, pluja i vent. Si bé havia pogut dormir una mica si més no (a diferència de l'anada), el panorama pintava bastos, el cel era amenaçador, i bufava vent del nord-oest, directe de l'oceà glacial, amb la conseqüent baixada de temperatures que comporta. Eren les 6 del dematí i m'estava plantejant què fer. Tot i que m'havia instal·lat molt a prop del "centre" d'aquell poble, i bo i tenint els quatre comerços que hi havia allà ben a prop, tot era tancat i no obria fins al cap de 4 hores. Feia molta fred, si més no, en relació a la roba que portava. Vaig plegar la tenda tot d'una. El foc no vaig poder-lo fer revifar ja que la llenya s'havia mullat novament i feia força vent. Vaig anar a aixoplugar-me sota el sostre de la benzinera de Gilbbesjávri tot rumiant cap on menaria el meu viatge. 

Núvols empesos pel vent i nevades al fons
Tot i que encara tenia temps a disposar, no podia encantar-me excessivament, ja que dos dies després ja havia de tornar definitivament cap a Kuopio i encara em trobava extremadament lluny del punt d'origen del viatge. Tampoc no tenia calçat ni roba adequada per embracar-me en una excursió enmig dels paratges salvatges propers, encara plens de neu, on, segons els mapes, hauria trobat algun refugi més que decent on fer nit. Aquesta mancança d'equipament tampoc no em permetia poder enfilar el cim de la muntanya Saana, tot i que m'hauria agradat molt, ja que és un cim emblemàtic de Finlàndia. 

Primeres inundacions a prop de Gárasavvon
Així doncs, sense tenir gaire alternatives, i molt cansat físicament novament, vaig decidir de fer camí cap avall fins a Gárasavvon (Kaaresuvanto), on aniria al mateix càmping que vaig estar a l'anada i podria descansar en condicions. Em quedaven 113 km per recórrer i, per sort, aquest cop, en relativa baixada i amb el vent a favor

Fent les parades que calguessin, menjant i bevent sovint per guanyar energia i sobretot, concentrat en arribar el més aviat possible, vaig anar baixant paral·lel al riu Muonio. És justament aquest riu el que va començar a ser protagonista a mesura que anava riu avall. Si bé a l'anada ja baixava molt enjogassat, ara el cabal encara s'havia engrandit molt més, bàsicament fruit del molt bon temps que havia fet els tres dies anteriors i que havia fos neu en quantitats massives (cal tenir en compte que la serralada escandinava arriba a acumular metres i metres de neu durant l'hivern). Primerament només era veure ràpids del riu plens a vessar, però de mica en mica veia l'aigua ocupant més i més indrets que pocs dies enrere estaven al descobert.
Pas fronterer negat a Gárasavvon

Ja força avall, a menys de 50 km de la meva destinació l'aigua va començar a emplenar camps i aiguamolls en la seva totalitat i vaig començar a trobar talls a la carretera on calia passar amb molt de compte i fins i tot, segons quins vehicles ja no hi podien circular. Malgrat tot, encara podia anar baixant i alhora, gaudir d'aquest altre petit espectacle temporal. 

Però va ser sobretot al pas fronterer on em vaig topar amb la gran inundació i on només els vehicles de tracció a quatre rodes s'embrancaven a travessar. Amb tot el viatge al darrere, i havent-lo fet en només cinc hores, em moria de ganes d'arribar al càmping i descansar. Vaig veure que l'aigua no tenia gaire fondària i tampoc passava a gran velocitat, així és que em vaig treure sabates i mitjons i, tot posant-me al costat oposat del pendent, vaig travessar a peu amb la bici al costat. El cabal es feia notar i l'aigua era molt freda, però al cap d'uns cinc minuts vaig haver arribat a l'altre costat. Vaig tenir molta sort, ja que el pas fronterer es va tancar completament al cap de poques hores. El riu semblava un mar en constant moviment. L'entrada inferior del càmping i, de fet, arreu al voltant de Gárasavvon estava completament inundat fent que el poble semblés una illa. 
Turó de l'església i davant del càmping ben negats

Un cop al càmping vaig tornar a trobar-me amb aquell avi tan simpàtic i agradable i vàrem estar comentant la jugada. Em deia que feia vint anys que no havia vist desborar-se el riu Muonio d'aquesta manera. Així doncs, novament, vaig tenir el plaer de presenciar quelcom poc habitual.  

Un cop vaig haver arribat a la caseta de fusta, vaig anar a reposar tant com vaig poder per poder gaudir l'endemà, un cop més, d'aquells paisatges.

Salut a tothom! No us perdeu les fotos que hi ha a continuació! :)