divendres, 14 de març de 2014

Escòcia - Març del 2014 (2) - Leòdhas (Isle of Lewis)

Xai simpàtic a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)
Comença l'aventura!  

Abans que res només dir-vos que podreu comprovar durant aquests escrits, que faig servir la toponímia en gaèlic, ja que és la pròpia de l'indret, i entre parèntesi, el seu equivalent en anglès. No és pas casual, ja que, tal com havia dit anteriorment, ens trobàvem en ple territori de parla gaèlica escocesa (sobretot pel que fa les illes Hèbrides exteriors). 
L'allotjament era als afores de Barabhas (Barvas), que és a la costa atlàntica de l'illa de Leòdhas (Lewis), a uns 20 km de la capital, Steòrnabhagh (Stornoway). Vam ser en un dels dos cottages que hi havia i que recomano enèrgicament a qualsevol: instal·lacions molt bones, tracte molt personalitzat, paisatge dels voltants al·lucinant, tranquil·litat,... perfecte per tal de començar unes bones excursions. Si mai voleu fer-hi nit, els trobareu sota el nom de Moorpark Cottages.
Camí cap al nord de l'illa (Port Nis)

Barabhas resulta ser el municipi de tot Escòcia amb una concentració més alta de parlants de gaèlic escocès, concretament, el 74,7% de la població. Estàvem destinats a anar a parar allà! :)

A: Barabhas / B: Port Nis / C: Càrlabhagh
D: Chalanais / E: Steòrnabhagh













































L'illa de Leòdhas és prou gran en extensió i, ja que hi teníem dos dies, vàrem dividir-nos els recorreguts per tal de poder anar a veure el màxim de llocs possible. El paisatge és d'una bellesa molt singular (extremadament diferent del que trobarem més endavant). Em venien i em vénen al cap molts d'adjectius per definir-lo: salvatge, feréstec, solitari,  silenciós, aspre, inhòspit... Un indret que ja de bon començament vàrem gaudir plenament, ja només pel fet de no trobar-nos-hi gairebé ningú i d'estar en contacte directe amb la flora i fauna locals. Justament l'extrem nord de l'illa, cap on havíem fet nit i encaminàvem l'excursió d'aquell dia és un paratge excel·lent per contemplar espècies d'ocells escadussers a Europa o simplement divagadores d'altres parts de l'hemisferi nord, com ara el Canadà o Grenlàndia. 

Onatge al costat oceànic a Eòrapaidh (Eoropie)
La ruta d'aquell dia, doncs, començava agafant la carretera que ens havia dut justament fins a l'allotjament, però seguint-la en direcció nord, és a dir, la que uneix Steòrnabhagh i Port Nis (Port of Ness). Vàrem decidir de pujar primer fins a l'extrem nord i anar baixant de mica en mica. El dia s'alçava serè i amb poc vent. La temperatura era més que agradable. Als voltants de Port Nis hi ha una gran quantitat de corriols per fer que porten als diferents vessants de costa que hi ha. El litoral ve encapçalat per penya-segats d'entre 50 i 100 m d'alçada que trenquen directe a l'oceà, el qual, malgrat el dia, presenta un bon onatge de fons. Entremig de penya-segats, molt rarament, alguna platja llarga de sorra fina. L'aigua té un blau marí profund, força fosc, que encomana serietat, malgrat estar prou calmada. 
Rubha Robhanais (Butt of Lewis)


El cap nord de l'illa s'anomena Rubha Robhanais (Butt of Lewis), un conjunt de penya-segats de roca castigada per l'onatge fortíssim de l'oceà. Un far molt gran corona el cim d'aquests turons, tot sent una eina imprescindible per al trànsit marítim proper. Es comencen a veure gran quantitat i diversitat d'ocells, entre els quals, corbs marins, gavians foscos i garses de mar (de garses d'aquestes no n'havia vistes mai en directe! Semblen gavines pintades de pingüí). Al damunt dels turons, prats d'herba i xais, tal com passa arreu d'Escòcia, si bé en aquest cas, els xais semblaven ser molt més formidables! La solitud de l'indret és total. Silenci sepulcral, si no fos per l'espetec de l'onatge. Bellesa en estat salvatge. Lloc ideal per caminar-hi i contemplar bocabadat la immensitat de l'oceà vers la petitesa d'hom. 
Garses de mar a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

Tornant cap enrere, volíem anar a visitar diferents monuments megalítics, el primer dels quals va ser Steinacleit, molt a prop de Port Nis, tot i que els més impressionants són els tres conjunts (molt a prop els uns dels altres), anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones), al poble de Chalanaism, el 1r dels quals és el més impactant i conegut.

Interior de Taigh-Dubh Àrnoil (Blackhouse)
Abans, però, ens trobaríem Taigh-Dubh Àrnoil (Arnol Black House), que és un dels diversos exemples d'edificacions antigues de famílies a l'illa, en què, sobre parets dobles de pedra amb terra al mig per aïllar, hi havia sostres fets de palla i torba i on a dins dels habitacles, a part d'haver-hi poca llum i finestres, la llar no tenia xemeneia i el fum d'esvaïa com podia. Com que a l'illa de Lèodhas gairebé no hi ha gens de fusta enlloc (fruit de l'explotació i sobretot, d'un clima molt hostil per a la vida), històricament i també actualment els focs s'han atiat sempre mitjançant torba assecada prèviament. La torba és una mena de carbó d'origen vegetal que s'obté dels aiguamolls propers (molt abundants), gràcies al podriment i compactació constant de llots i vegetació. Quan el material és prou antic com per crear combustió, s'explota, tallant literalment "la terra", tot fent-ne peces més o menys petites i amuntegant-la, per exemple, als patis dels habitatges perquè es vagi assecant gràcies al vent i el sol. Un cop més o menys eixut, té una bona combustió, però alhora, crema lentament, proporcionant escalfor de llarga durada. El fum que en surt flaira molt característicament. Cal dir, també, que solien tenir el bestiar a dins l'habitatge, si bé en una habitació separada i amb una mena de rec per drenar-ne els excrements. La qualitat de l'aire a dins d'una Taigh-Dubh (Black House), molt probablement, no podia ser gaire bona en cap cas.

Al cap de ben poca estona, arribàvem al poblet de Càrlabhagh (Carloway), arran de mar, que té una petita vila de Taigh-Dubh, si bé aquestes estan més o menys habitades o, si més no, es fan servir per usos turístics. 

Poblet de Taigh-Dubh a Càrlabhagh (Carloway). 
Al pati hi tenen torba assecant-se, si us hi fixeu.
I ja uns quilòmetres més avall, després d'haver fet un toc a un bar-hotel enmig del no-res i enmig d'una mica de pluja i un cel espectacular, arribàrem a Chalanais amb els seu conjunt de tres monuments megalítics propers entre ells, anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones). S'hi pot anar bé a peu. Un cop més, el silenci de l'indret, la pluja fina que queia i aquella organització de pedrasses feien un ambient fantàstic de viure. Compte! Caminar per qualsevol indret de l'illa és un fangueig i aiguamoll constant. Cal anar ben calçat (ho dic per mi, que no hi anava gaire xD).
Tursachan Chalanais (Callanish Stones)
Un cop visitat aquest monument impressionant vàrem anar de mica en mica cap a la capital, Steòrnabhagh per sopar-hi i després tornar cap al nostre cottage. Això suposava travessar l'illa d'oest a est, passant per una colla d'erms i prats, plens de bestiar en alguns llocs i en d'altres, absolutament desolats, només poblats per alguna vegetació i molta aigua arreu. El camí que vàrem agafar és una mena de camí ramader (molt habituals al nord d'Escòcia). Solen ser molt estrets i només hi quep un cotxe, però hi ha molt sovint punts en què s'eixampla i permet avançar o fer doble sentit si escau. També hi ha molt sovint els cattle grid, que són passos en què els tancats ramaders fan fita i permeten circular-hi els cotxes sense que el bestiar pugui fugir per allà. 

En fi. Sens dubte, un dia aprofitat al màxim! :) Com sempre, aprofiteu per mirar l'àlbum de fotos que us deixo a continuació! :) Salut!