No n'hi ha prou de la trompada, perquè al damunt calgui cedir més...

Bona tarda maques i macos;

Avui el diari electrònic Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/) que solc consultar gairebé sempre, duu com a primera notícia quelcom que em fa molta de gràcia.

El titular de la notícia diu el següent:

"Mas proposa repetir el referèndum si el Constitucional tomba l'Estatut"

Ja en té de collons la cosa, oi?

Bé, per un costat, no n'hi ha prou de la indignació i emprenyamenta que suposa veure com un Estatut que es va aprovar el 30 de Setembre del 2005 va ser tan penosa i vilment tombat, escapçat, escorxat i esmicolat per tot arreu, semblant més aviat un plec de papers d'un ajuntament qualsevol, que no pas el que se suposa que és la màxima expressió de l'autogovern actual del Principat, com perquè ara encara, després del ridícul penós, de les desavinences, de les reunions d'amagatotis, de naps i de cols, encara, ni tan sols, amb la bírria d'Estatut que ens ha quedat (comparable a allò que en diuen un desgraciat, és a dir, descafeïnat de sobre amb sacarina, etc, etc...), ni tan sols així no puguem aspirar, encara que sigui "somiatruitament" amb el nostre futur i fer un pas endavant i en ferm en les nostres voluntats com a poble.

Francament, vivim immersos en una mena de penositat constant que l'únic que fa és reforçar el nostre sentiment d'inferioritat i de pensar que mai no podrem ésser allò que ja som, però no oficialment.

Una altra vegada ens hem hagut d'ajupir, ens hem baixat els pantalons i ens l'han clavada per tot arreu, només per recordar-nos que no som més que un ramat de xais ignorants que no lluiten per les seves voluntats, que de seguida abaixem el cap i ens resignem, i que només reaccionem quan ens cau la brutícia (per no dir d'altres mots) al damunt mateix (i encara farà prou!)

En fi. D'això suposo que se'n diu indignació, resignació, impotència, ràbia,... qui ho sap. En qualsevol cas, ja va essent hora que vingui una bona tempesta i s'ho endugui tot aigües avall.

Ja farà prou...

Visca l'autodeterminació! Visca la sobirania! Visca la terra!

"Al pot petit hi ha la bona confitura"

Maques i macos:

Avui m’ha passat pel cap parlar-vos sobre una altra de les meves fricades més grans: les llengües. Sí, el cert és que m’agraden molt i, per sobre de tot, m’agrada molt tot el que les envolta: la cultura, la nació, l’ètnia,... en qualsevol cas, com més reduïda és una àrea lingüística o com més fràgil és el seu estat de salut, més m’hi sento atret.
D’aquí uns dies, amb en Jaume, un molt amic meu, volem anar de viatge als Països Baixos – Alemanya, amb la intenció de centrar-nos sobretot en l’Alemanya de l’est que és la que ens és més desconeguda. Curiosament, l’indret onte volem anar coincideix amb l’àrea lingüística d’una llengua eslava que es troba en un estat força precari, i que ja havia tingut accés a informacions sobre ella força temps abans: us parlo del Sòrab, també conegut com a Lusacià o Wend. S’estén per diversos indrets de la regió històrica de Lusàcia (Lausitz en alemany, Lužica en Alt Sòrab i Lužyca en Baix Sòrab).
Aquesta llengua és emparentada amb tantes d’altres de la branca eslava com ara el txec, l’eslovac, el polonès, el caixubi, l’ucraïnès, el rus, el bielorús, el búlgar, etc.
Es troba en dos enclavaments, -separats entre ells per zones germanòfones-, l’un al sud (Alt Sòrab, a la zona de Bautzen) i l’altre al nord (Baix Sòrab, a la zona de Cottbus). Aquesta separació, que no és pas de fa poc, ha fet que la llengua dels dos indrets sorabòfons evolucionés de diferents maneres, fet que ha dut molts de lingüistes a dubtar de la unitat lingüística de l’Alt i el Baix Sòrab. El poble Sòrab, però, les considera variants d’una mateixa llengua tot i que empren, fins i tot, dos alfabets diferents per a cadascuna de les variants!
La situació lingüística és prou delicada, sobretot al nord, amb el Baix Sòrab, ja que es compta amb el reducte menys nombrós en parlants i on la consciència lingüística és, potser, més feble i dificulta més les garanties de viure plenament en la llengua. Tanmateix, en general és parlada per gent de totes les edats i s’hi desenvolupa prou activitat cultural, mediàtica, educativa, ...
Tal com sol passar en casos de minorització d’una llengua, com el que us estic esmentant ara, la llengua té més vitalitat als indrets rurals i poc turístics, que no pas a les grans ciutats, ja que les grans aglomeracions de gent i l’arribada de germanòfons d’altres indrets d’Alemanya faciliten més que mai la penetració de l’Alemany.
En total podem comptar que parlen la llengua unes 55.000 persones, sumant-hi els dos enclavaments, amb un nombre molt més gran de parlants, tal com hem dit, de l’Alt Sòrab, a l’enclavament del sud.
Ara no entraré en més detalls de la llengua, perquè només volia fer-ne cinc cèntims. Al final de l’article us hi insereixo un parell d’enllaços que, de ben segur, faran sang de la vostra devoció, i no cal pas dir que us convido a entrar-hi.
Amb tota aquesta xerrera vull posar de manifest que Europa, tal i com passa (i amb més intensitat) arreu del món, no és formada només per les “grans” llengües i nacions com l’alemanya, l’anglesa, la francesa,... (no cal que fem un debat ara sobre què és “gran” o “petit”). Per sort i enriquiment de tothom, hi ha un gran nombre de llengües (i per tant, de pobles i cultures) que malden per sobreviure en entorns molt hostils a la seva voluntat i, tot sovint, amb problemes identitaris i amb la xacra de la poca consciència lingüística dels seus parlants, tot sovint esdevinguda arran de la pressió dels “grans” estats i les seves polítiques lingüicides.
El Sòrab, només és un dels molts exemples d’aquestes situacions que, a hores d’ara s’estan vivint i que, si no hi ha un gir molt gran de les actituds de tots plegats, suposaran, a mitjà o fins i tot, a curt termini, l’extinció absoluta d’aquestes llengües i per tant, una punyalada profunda contra la diversitat i riquesa lingüístiques d’aquest continent i d’aquest planeta. Només cal que viatgem als voltants de Sant Petersburg, a Rússia, a prop de la frontera amb Finlàndia, per trobar-nos llengües com el Vepse o el Vot, que compten amb menys de 5.000 parlants, pel que fa al Vepse, i amb menys de 50, en el cas del Vot i que, per tant, sembla que han engegat, inevitablement, el seu camí cap a l’altre barri.
Com a ciutadà del món i parlant d’una llengua minoritzada com és el català, faig un crit a la consciència lingüística dels pobles d’arreu del món perquè es mantinguin ferms en l’ús legítim de la seva llengua, -possiblement, màxima expressió i símbol d’identitat del seu poble- i que la defensin gelosament i a ultrança per tal que, casos com el del Vot, el del Vepse, potser el del Sòrab i, qui sap si el del Català, no esdevinguin tristes “modes” que condemnin totes aquestes llengües a la seva desaparició.
Tal com he titulat aquest article, em refermo tot repetint la frase amb què l’he titulat: al pot petit hi ha la bona confitura.

Visca la diversitat lingüística, cultural i nacional!!


Article sobre el Sòrab a la Viquipèdia (en català).

>> http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%B2rab

Pàgina oficial de la Domowina (entitat política i cultural que, entre d’altres coses, vetlla per la normalització lingüística del Sòrab). (en sòrab, alemany o anglès).

>> http://www.domowina.sorben.com/

Article sobre el Vepse a la Viquipèdia (en català).

>> http://ca.wikipedia.org/wiki/Vepse

Article sobre el Vot (o Vòtic) a la Viquipèdia (en català).

>> http://ca.wikipedia.org/wiki/V%C3%B2tic

Llengües del món a “Ethnologue”.

>> www.ethnologue.com

El "mobbing rural" assetja els pagesos del Baix Empordà

Benvolgudes i benvolguts;

Avui em decideixo a escriure aquestes ratlles per posar de manifest un problema que ja fa temps que s'arrossega però que ara sembla estar-se incrementant notablement i que és d'un greuge no gens menyspreable: us parlo del que es coneix com a "mobbing rural", o el que és el mateix, l'assetjament que pateixen pagesos, ramaders, agricultors, grangers, per part d'immobiliàries, constructores o, fins i tot, directament per part d'ajuntaments.

El cas més sonat de tot plegat el trobem fa pocs dies a Ultramort, un poble -pels que no el conegueu- situat entre Parlavà i Verges, al bell mig de la plana baix-empordanesa, i on hi ha un indiscutible presència del sector primari en l'economia local.

Sembla ser que pagesos d'aquest municipi s'estan veient afectats per pressions per part del propi ajuntament atès que aquest pretén construir un gran nombre d'habitatges del tipus "segona residència" al terrenys que ara mateix ocupen camps de conreu i de farratge. A part de les pressions per poder adquirir fàcilment els territoris on s'hi emplaçarien els habitatges, l'ajuntament sembla voler al·legar que les granges no respecten les distàncies mínimes que cal deixar entre la zona agrícola-ramadera i la zona poblada. Naturalment els pagesos s'hi han enfilat de valent arran d'aquestes declaracions ja que, és el poble el que creix i s'atansa a les granges i no pas les granges les que s'han construït massa arran de l'indret poblat!

Bé, noies i nois, maques i macos. Aquest només és un dels molts tristos exemples en què, els pagesos i ramaders del Baix Empordà, tot maldant per sobreviure en un entorn econòmic que els hi és clarament desfavorable i amb un interès nul per part de la majoria d'ajuntaments de mantenir i preservar el paisatge natural i agrícola, tan genuí de la nostra comarca, es troben cada dia i contra el que han de lluitar constantment.

A les alçades en què ens trobem són pocs els aventurats que decideixen ser del morro fort i seguir amb les seves activitats tradicionals, que, recordem-ho, són les més respectuoses amb el medi ambient i les que ens aporten una qualitat ambiental i un paisatge que, malauradament, corre un perill immens de perdre's, potser per sempre més.

Si us plau, on hem deixat el seny? Aquest famós seny amb el que se suposa que tots els catalans n'estem dotats. On el tenim? I l'enteniment? I la dignitat?

Evitem a ultrança que la nostra comarca es converteixi en una anella metropolitana més, i conservem aquest paisatge amb aquest valor tan immens perquè tots plegats en puguem gaudir.

Prou de "mobbing rural". Prou d'assetjament a la pagesia i ramaderia baix-empordanesa. Prou de pressions i silenci per part dels ajuntaments!

Visca el Baix Empordà!

La "Real Federación Española de Fútbol" prohibeix que es celebri el partit amistós entre Catalunya i Els Estats Units d'Amèrica!

Benvolgudes i benvolguts:

La "Real Federación Española de Fútbol" va decidir prohibir sense cap dret ni motiu justificable aparent el partit amistós que s'havia de celebrar el 14 d'octubre d'enguany entre la selecció de Catalunya i la dels Estats Units d'Amèrica. Al·legant motius francament incongruents i d'una penositat extrema, la RFEF segueix tenint impunitat en les seves decisions tot aprofitant un curiós i trist silenci i manca d'eficàcia del Govern de Jose Montilla en l'afer.
Els catalans ja fa temps que n'estem tips d'haver-nos d'explicar i justificar constament per tot allò que fem i deixem de fer. Ja comença a ésser l'hora de girar la truita.

Envieu una carta per correu electrònic al President de la RFEF, que és el màxim responsable d'aquesta decisió tan trista per tal que fem el màxim de pressió per manifestar el nostre més profund rebuig vers la decisió. No cal pas dir que us estaré agraïts que feu la màxima difusió d'aquesta campanya i que arribi el més lluny possible.

http://www.seleccions.cat/protesta/protesta.asp

Moltes gràcies a tothom per la vostra col·laboració.