La sequera dels rius i la sequera mental de la classe política...

La sequera dels rius i la sequera mental de la classe política...

Bona nit a tothom.

De vegades costa de creure segons què. El que passa és que cada dia que ens passa per davant dels ulls ens bombardegen amb tantes notícies, tantes anècdotes i tantes coses sorprenents que en acabat, sembla que ens haguem tornat insensibles a tot i ja res no ens corprengui. Per sort, això és mentida.
Aquests dies hi ha quelcom que em sorprèn per sobre de tot i amb escreix. N'heu sentit a parlar de la "crisi" que hi ha amb la sequera a Catalunya? Dubto que ningú em digués que no n'havia sentit res, bàsicament perquè no se'n deixa de parlar. De fet, el tema s'ho val. Encara s'ho val més quan veiem la pèssima reacció i gestió que s'està fent del problema per part de la Generalitat i més concretament, per part de la conselleria de Medi Ambient que té com a cap de turc un tal Francesc Baltasar.
Aquest personatge no ha parat de "lluïr-se" des que ha obert boca. Primer es va decidir assassinar el riu Ter fent-lo circular molt per sota del seu cabal mínim ecològic establert per llei. Doncs bé, després d'hipotecar el futur de l'ecosistema del Baix Ter (la Selva, el Gironès i el Baix Empordà) i de perjudicar greument tots aquells qui en depenen per a les seves economies, es va començar a omplir la boca, ferrucament, de transvasar aigua del riu Segre, per veure si també arruïnava el futur d'aquell riu tan maco que neix a l'Alta Cerdanya. Per sort hi ha hagut prou entrebancs pel mig com perquè això es desestimés.
L'immortal i insaciable conseller Baltasar no ha ajocat pas el cap encara! Ara s'enorgulleix de dir que, el riu els habitants del qual varen lluitar aferrissadament perquè no els prenguessin l'aigua i els hi mutilessin el territori, serà la propera víctima que haurà d'abastir el gran gruix de població de l'àrea metropolitana de Barcelona amb la seva aigua. És evident que parlem de l'Ebre.
Que trist que després de tanta lluita, ara vingui un conseller de pa xucat amb oli (i pertanyent a ICV, partit suposadament ecologista), a imposar mesures d'aquesta envergadura i agressivitat, sense ni tan sols plantejar-ho amb temps raonable als seus afectats. Sens dubte, un exemple més de la molt pèssima classe política de què "gaudim" els catalans. Què esperen a cardar-lo al carrer? Com pot ser que un pelacanyes així encara estigui ocupant un càrrec d'aquesta categoria? Com s'atreveix a imposar un altre transvasament d'aigua per a l'àrea de Barcelona (regió, per cert, que no fa cap mena d'esforç per retallar dràsticament el consum d'aigua ara que les coses van maldades).
Massa mediocritat. De fet, n'és tanta que em costa molt de pair; com si haguéssim menjat un d'aquells all-i-olis tant coents que retornen tot el vespre...
Quan se n'adonaran que la solució no passa ni ha de passar mai per transvasar aigua dels rius? Ai! Pobres els nostres rius! Amb la seva salut tan delicadíssima i que es troben atacats i escapçats per tot arreu! Quina mala fi que els espera... sobretot si depèn d'en Baltasar...

No als transvasaments! Ni del Ter, ni del Segre, ni de l'Ebre, ni del Roine, ni d'enlloc!
NOVA CULTURA DE L'AIGUA, ARA MATEIX I PER SEMPRE!

La diversitat que podem fer desaparèixer...

Bon dia a tothom!

Avui és dia de fer un petit homenatge a la riquesa d'aquest nostre planeta on vivim. De totes maneres, però, deixarem arraconades, avui, les espècies de tots els regnes, i tot allò que tingui a veure amb la natura més extrahumana, per endinsar-nos amb l'ésser humà. I és que si alguna cosa defineix l'ésser humà dins la terra és la seva extraordinària varietat de vessants que, després de molts d'anys, ha estat capaç de crear. Aquesta varietat queda plenament reflectida en la diversitat lingüística del planeta (i per tant, diversitat cultural, ètnica, etc.)

Malauradament, -i ja fa temps que se'n parla-, els models econòmics i socials que ens abasten avui dia estan fent perillar molt greument la supervivència de molts d'aquests grups lingüístics, la majoria dels quals compten amb un nombre molt reduït de membres que l'integren.

Sense més preàmbuls us deixo amb aquest article extret de www.vilaweb.cat on la National Geographic fa un balanç de la situació actual i de les penoses perspectives que hi ha del futur, si res no canvia, esclar.

____________________________________________________________

Les llengües més amenaçades del món al mapa

National Geographic documenta les que es troben en perill de desaparèixer

Cada catorze dies es mor una llengua i la concepció del món que s'hi sustenta. La desaparició de llengües s'ha accelerat aquests últims anys, per la pressió de les més poderoses. Tant és així que l'any 2100 (encara no un segle) la meitat de les que ara es parlen a tot el món (unes set mil) probablement ja no hi seran. National Geographic, doncs, s'ha proposat d'explicar i difondre que centenars de llengües del planeta perillen de desaparèixer. D'aquestes, les més amenaçades són, sobretot, les dels pobles aborígens.

Per començar National Geographic ha publicat a la xarxa un mapa de les llengües amenaçades, que no solament les localitza, ans n'exposa algunes particularitats. També preveu un programa d'ensenyament per a assegurar-ne la preservació i la transmissió.

N'hi ha, com el tofa, parlat a la Sibèria central, que tot just fan servir una trentena de parlants, tots vells (els joves ja es comuniquen en rus). Si es perd aquesta llengua, desapareixeran paraules úniques intraduïbles, com ara 'döngur':'cérvol mascle domesticat, immadur per a aparellar-se'.

Els aborígens australians parlen algunes de les llengües més vulnerables del món. Els qui han sobreviscut a la colonització viuen en grups petits i dispersos que, tot i amb això, breguen per mantenir la pròpia identitat. Entre aquestes llengües, hi ha el marti-ke, parlat per tres persones, i l'amarag, que es considera extingit des de fa vint-i-cinc anys, però encara amb un sol parlant.

Els Andes són el refugi d'una munió de llengües, gravíssimament amenaçades per l'espanyol i el portuguès. Una de les que s'hi parla, i a punt de perdre's, és el kallawaya, emprada per un centenar d'individus amb un coneixement excepcional de les herbes, coneixement lligat a la seva llengua.