 |
| El bestiar boví propi d'Escòcia :) |
I vàrem arribar al dia en què un servidor, a dos quarts de deu del matí, feia trenta anys que havia estat concebut. Una efemèride que volia celebrar tan bé com pogués. I què hauria pogut ser millor que celebrar-ho amb molt bona companyia i envoltat de paisatges que deixen bocabadat? Això és el que ens esperava per veure durant aquell dia als topants d'An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye).
Ens vàrem aixecar aviat -com de costum, per tal d'aprofitar el dia al màxim-. Havíem fet nit a un hotel a l'extrem sud-est de l'illa, just al punt on hi ha el pont que uneix amb la resta d'Escòcia (a An t-Eilean Sgitheanach, tot i que s'hi pot arribar amb ferri, també s'hi pot accedir amb cotxe).
 |
A: Caol Àcain/ B: Dùn Bheagain / C: Ùige
D: Mealt Falls / E: Port Rìgh
F: Eilean Donnain / G: Omhanaich |
L'hotel era molt curiós: comptava amb una estètica tot antiga i estava farcida de decoracions i objectes molt interessants: un harmònium de l'any de la picor, suposadament tocat per una organista que als 90 anys encara treballava d'allò, una llar de foc alimentada amb torba compactada i amb segell de marca, un tauler d'escacs amb les figures de pedra, -preciós-, i un menjador molt acollidor. L'esmorzar resultava ser un conjunt d'opcions a la carta on, realment, no sabia per on començar. Així doncs, vaig decidir de demanar a la cambrera allò que fos un "esmorzar complet escocès", el qual duia, d'entre d'altres coses, haggis (una mena d'embotit de perol força greixós, popularíssim), black pudding (una mena de botifarra de sang), ous remenats, xuia fregida, etc. La dona em va mirar un pèl encuriosida per la meva elecció i em va dir you are very brave, mentre somreia. El cas és que no em vaig penedir gens d'haver demanat aquell assortiment: tot feia molt bona pinta i tenia un gust boníssim. Res millor per començar un bon dia d'excursió, que agafant forces en majúscules :)
 |
| Vall del riu Sligachan, de camí cap a Dùn Bheagain |
Un cop vàrem haver emplenat panxes ben bé, vàrem pujar al cotxe i sortíem disposats a veure el màxim possible d'aquella illa. Haig d'avançar que, per qüestions de temps, només vàrem poder fer una nit a An t-Eilean Sgitheanach i realment, és massa poc temps. Cal ben bé un parell de dies, com a mínim mínim, per poder veure bé l'illa. Però bé, calia aprofitar al màxim el temps de què disposàvem.
Agafant la carretera en sentit contrari d'on havíem vingut el dia abans (és a dir, cap a l'interior de l'illa), ens anàvem dirigint cap a la capital, Port Rìgh (Portree). Allà, però, no hi passaríem fins ben entrada la tarda, ja que abans faríem molta volta, tot resseguint les costes i diferents vessants de l'illa.
Amb el temps un pèl just i moltes ganes de voler veure el màxim, vàrem prioritzar sempre els paisatges i l'estada a l'aire lliure. Això ens va comprometre el fet de visitar destil·leries de whisky, però realment l'entorn era massa captivador com per arraconar-lo.
 |
| Extrem nord de l'illa. Al fons, Na Hearadh i Lèodhas |
Al cap de pocs quilòmetres, trencàvem a mà esquerra per agafar la carretera cap a Dùn Bheagain (Dunvegan), que és un dels pocs poblets que hi ha a la costa occidental de l'illa. Per cert: el mot "dùn" en gaèlic escocès vol dir castell o fortalesa. És per això que, ja sigui en topònims gaèlics o també en la versió anglesa, per influència del gaèlic, és molt corrent trobar un nom començat per "Dùn-/ Dun-" a Escòcia, ja que està ple de castells i fortaleses.
El paisatge? Captivador: malgrat que hi ha molt més bosc que a les Hèbrides exteriors, és molt corrent trobar indrets només amb prats, ja que els arbres no s'hi aventuren, probablement pels mateixos motius que les altres illes. Les muntanyes arriben a fregar els 1000m d'alçada i, bo i estar arran de mar, tenen ple de neu al damunt, i això que aquells dies havien pujat les temperatures. Hi ha valls i conques de rierols arreu. De tant en tant, algun pont de pedra antic -terriblement pintoresc-, algun mas, molt probablement abandonat, i veïnats clapejats escampats arreu de la geografia. Natura en estat pur.
 |
| Mealt Falls, provinents del Loch Mealt |
Poc abans d'arribar a Dùn Bheagain, vàrem veure un salt d'aigua a la llunyania, que baixava de dalt d'un penya-segat directe cap al mar. Tot i no ser el més conegut de l'illa (que ja hi passaríem després), vàrem veure'ns obligats gairebé a intentar trobar-lo. Després de molt voltar i fer una bona caminada per paisatges salvatges i verges, no vàrem atènyer l'indret, ja que era molt més llunyà i recòndit del que ens pensàvem. L'entorn, però, ens va regalar un cop més el seu millor fruit.
Un cop passat el poble petitíssim de Dùn Bheagain i havent-ne esquivat el castell, ja que era tancat, seguíem resseguint la costa en direcció nord-oest, per acabar passant per Ùige (Uig), que és on havíem desembarcat el dia abans tornant de l'illa de Na Hearadh (Harris). Més endavant, un camí ramader dels que ja ens havíem avesat a conduir-hi ens portaria fins l'extrem nord de l'illa, on, després d'uns illots, al fons s'hi divisaven, malgrat la mala visibilitat, les muntanyes de Lèodhas i Na Hearadh (Lewis i Harris).
 |
| An Stòr (The Storr) |
Al cap de ben pocs quilòmetres topàvem amb el vessant més conegut de l'illa -probablement-, després de passar el veïnat de Stafain (Staffin), on, arran de mar però al damunt d'un penya-segat, s'hi emplaça el Loch Mealt que vessa directe al mar mitjançant les Mealt Falls: un autèntic espectacle per a la vista. Silenci només interromput per l'espetec de l'aigua contra el rocam que hi ha a sota. Bellesa suprema.
Una mica més endavant, ens comença a acompanyar una serralada que ve paral·lela a la ratlla costanera. En un dels punts se'n desprèn un promontori de roca, que queda tot soliu enmig del paisatge, com si parléssim del Cavall Bernat de Montserrat. És An Stòr (The Storr).
 |
| Badia de Port Rìgh (Portree) |
Quedàvem bocabadats a un lloc rere l'altre, però calia anar fent via cap avall, ja que ens quedaven molts de quilòmetres per arribar al següent lloc on faríem nit. Primerament, una parada a Port Rìgh (Portree), per reposar i fer una bona birra, en un bar petitíssim arran de port on el més jove (a part de nosaltres), no devia pas tenir menys de 60 anys i on s'hi sentia una barreja d'scots i gaèlic.
En acabat, ja encaminàvem la sortida de l'illa, tot travessant el pont que la uneix amb la Gran Bretanya. Deixàvem, doncs, ja, An t-Eilean Sgitheanach i entràvem novament a la Gran Bretanya per Caol Loch Aillse (Kyle of Lochalsh), on al cap de pocs quilòmetres trobaríem el que és probablement el castell més conegut d'Escòcia, si més no pel que fa a les imatges que volten pel món: el castell d'Eilean Donnain (Eilean Donan).
 |
| Castell d'Eilean Donnain |
I en acabat, ja fent-se negra nit, i baixant la temperatura tal com havien anunciat, ens endinsàvem en els boscos profunds de les muntanyes altes de la costa occidental escocesa, on ens va caldre travessar un petit coll de muntanya acompanyat d'aiguaneu. La destinació del dia era Omhanaich (Onich), a prop de An Gearasdan (Fort William).
Havia estat un dia extremadament complet. Molts de quilòmetres al darrere nostre, però un paisatge, un cop més, excel·lent. Sens dubte, quedaran moltes ganes de tornar-hi i per amarar-se molt més de tota aquella essència!
No us perdeu les fotografies i vídeos que hi ha a continuació!
Salut!
