Viatge a l'Àsia Central: V - La travessa en tren que ho canviarà tot

Mapa del recorregut de Taixkent a Nukus

Per fi arribava el moment de sortir de Taixkent en direcció a la resta de l'Uzbekistan i per començar a tastar allò més autèntic d'arreu. El que no sabíem és que l'atzar ens portaria a indrets molt més autèntics dels que no pas hauríem pogut planificar abans. 

Així que, cap a quarts de 5 de la tarda del quart dia, preníem el tren que ens duria de Taixkent a Nukus, o el que és el mateix: vint-i-una hores de trajecte que ens comunicarien de la capital de l'Uzbekistan a la del Karakalpakstan, que és una república amb una autonomia molt àmplia que pertany a l'estat de l'Uzbekistan també. El motiu d'aquest trajecte era molt clar: tard o d'hora caldria tornar a Taixkent per marxar cap a Barcelona, així és que vàrem dissenyar una ruta més o menys circular. Aquest fet ens va portar a anar fins al lloc més llunyà de Taixkent, que justament eren les costes del mar d'Aral i per arribar-hi, calia passar abans per Nukus. 

El tren anava força de gom a gom. Havíem triat expressament viatjar en classe normal, no només per un tema de diners, sinó sobretot, per barrejar-nos al màxim amb la població local i respirar-ne l'essència. Realment va ser una decisió molt encertada.  

Un cop a dins el tren, no podia estar-me ni un moment assegut sense explorar cada racó dels vagons, la gent que hi havia, les històries que els envoltaven, el paisatge que anàvem travessant, etc. Al cap de ben poca estona, vaig adonar-me que érem els únics estrangers que hi havia, si més no en un tros molt important del tren, i això va crear un pol d'atracció que vaig trobar interessantíssim. De seguida hi va haver ple de gent que venia a preguntar-te coses, explicar-te la vida, ensenyar-te fotos o demanar-te que te'n fessis amb ells, etc. La gran majoria de gent no parlava gairebé gens d'anglès, però aquí és on es posa de manifest la importància del llenguatge no-verbal i també, perquè no dir-ho, de saber un grapat de paraules en rus i també, en uzbek o karakalpak.

En Nokisbay i els seus companys de compartiment

Com aquell qui diu, tothom baixava allà cap on anàvem nosaltres també, a Nukus. Primerament vaig conèixer estudiants, un paio que treballava a la televisió nacional uzbeka i que tenia fotos amb celebritats locals (i les ensenyava ben orgullós), un noi llargarut amb una samarreta del Manchester,... el nexe d'unió? Catalunya i sobretot, el Barça. Hi ha una magnificació total del Barça (i també del Madrid :S ) tant a l'Uzbekistan com al Tadjikistan. Descaradament són les samarretes que es veuen més. És més: era pràcticament impossible de trobar samarretes de la selecció oficial de l'Uzbekistan, i en canvi, n'hi havia ple dels dos equips que esmentava. Deu ser allò de que "el que ve de fora sempre és millor".

Tornant al tema del tren, seguia coneixent i parlant gent, que alhora, cridaven amics seus perquè també vinguessin a parlar. Alguns et convidaven al seu compartiment perquè hi parlessis i passessis una estona allà. Al cap d'un estona conec un noi molt prim i simpàtic, en Nokisbay. Ajudant-se del diccionari del mòbil aconseguim comunicar-nos una mica. S'assabenta que sóc músic i li agrada molt la idea. Ell em diu que és ballarí i que no només té un grup de ball molt potent, sinó que també n'és professor. Finalment em convida a anar al seu compartiment, on hi havia tot de gent que ni ell ni jo no coneixíem, i es comença a fer congregació. Treu el portàtil de la bossa i m'ensenya espectacles on el seu grup havia actuat. Realment eren molt bons i oferien una gran varietat de danses i passos que semblaven molt elaborats. Entre naps i cols vàrem estar ben bé una hora i mitja mirant vídeos, mentre el tio havia aturat més d'un venedor ambulant que passava pel vagó per comprar aigua i menjar. M'ho oferia tot! Apreciava molt la seva hospitalitat i em sabia greu marxar perquè realment era molt interessant tot el que explicava i ensenyava. 

Grup de ball d'en Nokisbay

Al vespre, ja fent-se fosc el meu col·lega es va aixecar de la migdiada i li vaig explicar tot el que havia passat. Vam començar a fer-nos molt amb els companys de compartiment: en Marat, que estudia anglès a Taixkent i, conseqüentment, el parla molt bé i un noi molt jove de 19 anys, en Samjar, que diu que vol anar a l'exèrcit. Per cert: em va encantar aquest nom!

Ja de negre nit paràvem a Samarqand, que és a unes 4 hores de Taixkent. Les estones passaven volant amb les mil milions de preguntes que ens fèiem mútuament per compartir la nostra cultura i coneixement. Realment l'experiència estava omplint molt. Vam ser el compartiment més nocturn de tots i no vàrem posar-nos a dormir fins molt tard. Feia una calor terrible, fins i tot durant la nit i, malgrat tenir finestres obertes de bat a bat i estar estirat sense samarreta, ens fèiem un bon fart de suar. 

Hi va haver un moment molt interessant en què en Marat ens parlava de la seva tesi, que havia estat sobre el paper i estatus de la dona a l'Uzbekistan: un tema que cridava moltíssim l'atenció en un sistema estructurat en l'home com a rellevància i superioritat total a nivell de consideració, mentre que les persones de sexe femení amb prou feines poden fer-se un lloc en el lloc universitari. Va faltar només un bri perquè no poguéssim estar-nos més de parlar del tema de la sexualitat, però el fet de no tenir prou confiança amb l'interlocutor, que quedaven molts de dies de viatge i que l'homosexualitat és pena de presó tant a l'Uzbekistan com el Tadjikistan, ens van acabar frenant. Dubto molt que les presons uzbekes tinguin piscina i wifi,...

En Marat ens havia dit que el canvi de paisatge seria radical quan ens despertéssim, i efectivament, va ser així. Cap a quarts de deu del matí, encara de trajecte, travessàvem indrets molt desèrtics i amb una temperatura més que tòrrida. 

Paisatge de turons desèrtics a prop de Nukus

Els venedors ambulants que passejaven amunt i avall del tren eren una autèntica meravella: begudes, dolços, somses (triangles de farina farcits de carn i ceba o altres coses), shashlik (enfilalls de carn i verdures), etc. Així que, un cop aixecats, vàrem aturar-ne un d'ells i vàrem comprar alguns dolços locals per assaborir durant el trajecte, per quatre rals, sincerament. Genial!

El matí va passar ràpid, sobretot quan pel passadís va passar en Nokisbay i em va reconèixer. A partir d'aleshores va anar a buscar els trapaus i es va afegir amb tots nosaltres. En Marat i en Samjar no es coneixien entre ells ni tampoc amb en Nokisbay, però el tracte, ja de bon principi era més que familiar: es convidaven a te i teca, i xerraven de la vida. A mi m'encantava aquesta humanitat i proximitat!

Al cap de l'estona veig que en Nokisbay es fa un fart de parlar per telèfon. Jo, mig fent conya, li dic a en Marat que li digui a en Nokisbay que no parli tant per telèfon i em respon dient que en Nokisbay està organitzant-nos l'arribada i estada a Nukus!!! Sí, sí: no és broma! Tothom allà sabia que baixàvem a Nukus per poder-nos dirigir després a Moynaq, que és a la riba del mar d'Aral i el ballarí va voler-se assegurar que érem ben acollits a la seva ciutat natal. 

Total que a quarts de dues baixàvem del tren. Tothom ens mirava perquè érem realment els únics estrangers, sobretot allà, que és un indret més aviat "deprimit" (de fet, a Taixkent, alguns dels que els hi havíem dit que anàvem a Nukus i el mar d'Aral ens miraven tot dient "què hi aneu a fer allà?"). En Nokisbay havia parlat amb amics seus perquè ens recollissin. Va fer cridar un taxi compartit on hi vàrem carregar els equipatges. El taxi va marxar sol cap a casa seva, mentre que a nosaltres ens va convidar a dinar a prop de l'estació, mentre coneixíem en Jalal, un molt bon amic i alumne de ball d'en Nokisbay que, a més de molt simpàtic i sociable, parlava molt i molt bé l'anglès. Ens va dir que treballava en una explotació minera, em sembla recordar, però en una part més de treball logístic i intel·lectual. 

Camps de cotó al Karakalpakstan

Durant la tarda vàrem visitar la ciutat de la mà d'ells. Per cert: en Marat també va venir tota l'estona amb nosaltres, tot i que s'havien conegut al tren també! En Samjar, en canvi, va haver-se d'acomiadar un cop a l'estació. 

Vàrem visitar el Parlament. Sí sí: Parlament del Karakalpakstan. Ja havia dit que és una república amb un grau molt alt d'autonomia dins de l'Uzbekistan que té fins i tot constitució pròpia. També vam veure el museu d'art, grans avingudes i parcs amb un cert aire soviètic. Finalment, el millor lloc de la ciutat: el basar. Allà, una munió de comerços i marxants que anaven amunt i avall provant de vendre els seus productes frescos. Entremig del bullici vam tenir el plaer de visitar un luthier local que, a més de saber tocar una colla d'instruments, se'ls havia fabricat ell mateix. Hi havia instruments de vent, corda, percussió,... Realment va ser genial poder estar-hi en contacte. A dins del basar, els companys ens convidaven a tastar menjars i productes, molts dels quals no havíem vist mai abans. També vàrem visitar una mena de zona lúdica, on hi havia diferents jocs i proves, al voltant de parcs i estanys molt ben parits. 

La ciutat es veia en plena transformació, renovació i creixement. El desastre ecològic del mar d'Aral havia afectat de retruc tota l'economia karakalpaka i semblava que, per fi, començaven a reflotar clarament els seus futurs. La veritat és que Nukus es veia molt més arreglat i endreçat que no pas Taixkent. 

Finalment, cap a quarts de cinc arribàvem a casa d'en Nokisbay, que és als afores de la ciutat, enmig de canals, camps i algunes cases de pagès. Allà, al costat d'un pati-hort encisador i ple de diferents fruites i verdures, ens esperaven els pares, germana, cosins i veïns d'en Nokisbay, que resulta que només visita Nukus un parell de cops l'any. Era increïble i fantàstic veure circular tants de nens petits, molts d'ells ni tan sols de la família, que venien a passar estones a casa de l'altra gent i que es relacionaven perfectament els uns amb els altres. La humanitat que es respirava s'estava encomanant moltíssim i em feia qüestionar molts hàbits del món occidental. Un cop vista la casa, ens duen al menjador on ens esperava una taula immensa plena de cap a peus de begudes, fruites, verdures, pastissets, somses, shashlik, amanides, sopes, pans diversos, etc. Era un autèntic espectacle d'abundància!!! Imagineu-vos en Nokisbay amb el seu millor amic, en Jalal, en Marat i nosaltres dos. No podia creure'm el que estàvem vivint!

A punt per banyar-nos al canal a Nukus

Tips com truges, ens van dir si teníem ganes de nedar i no vam trigar ni un moment a dir que sí. Ens van portar a un canal proper on l'aigua, tot i que ser molt terrosa, tenia corrent. Entremig de tastets del vodka local, el qarataw, que es sol alternar amb coca-cola, ens banyàvem i llençàvem de cap al canal. S'hi estava molt bé! 

Des que havia conegut en Nokisbay em feia impressió quan, de tant en tant, agafava una substància negrosa i terrosa d'una bosseta, se'n posava un grapat al palmell de la mà i, arraconant-se el llavi de baix, se la col·locava arran de genives. Em feia la sensació que era semblant a una substància que havia vist a Finlàndia i Suècia i que allà en deien nuuska. Efectivament, era quelcom molt semblant: una mena de pasta amb una concentració molt i molt alta de nicotina. Allà a Nukus en diuen nasbay i, segons deien, és més fort i potent que el de Taixkent. Sense poder-me'n estar, vaig voler tastar-lo. Com que era un pèl difícil tirar la llengua enrere i col·locar la substància allà on pertocava, vaig haver de fer-ho dues vegades i vaig mantenir-la força estona allà. Els efectes varen ser immediats: al cap de pocs segons em va pujar una "col·locada monumentalíssima" que mai no havia tingut abans. Em feia la sensació d'haver-me begut una ampolla de vodka a sant-hilari! Em va pujar tant la cosa que les cames em tremolaven i vaig quedar negat de suor en qüestió de pocs segons. El cor em bategava més ràpid i el cap em rodava enterbolint-me la vista. Els locals reien perquè em devien veure el novell, però el meu company de viatge estava mig espantat perquè no m'havia vist mai així anteriorment, i això que feia molts anys que ens coneixíem! Al cap d'uns minuts i gràcies a capbussar-me novament al canal, la cosa va anar baixant lentament. Vaig quedar amb el cap i la panxa una mica capgirats (barreja del qarataw, el nasbay i tant de menjar i beure, suposo).

Qarataw (vodka de Nukus) a punt de ser servit!

Tornant a casa d'en Nokisbay, mentre vaig demanar d'estirar-me una mica perquè encara em notava la panxa regirada, compartíem experiències amb els que ens havien acollit, ensenyàvem fotos, explicàvem l'itinerari del nostre viatge,... Immersió total! Què més podíem demanar?

Quan encara no teníem ni gana (havíem dinat dues vegades, com aquell qui diu), ja teníem la taula farcida de cap a peus amb ple de menjars boníssims i molt variats. Era un crim no tastar-los i vàrem fer un esforç!

I per fi: la música! En Nokisbay i sobretot la seva germana, ens varen oferir una audició de cant acompanyat amb duwtar, que és un instrument de corda local que literalment vol dir "dues cordes". La interpretació que va fer la germana d'en Nokisbay, que només té 14 anys, ens va captivar. Va cantar una cançó tradicional del Karakalpakstan que em va meravellar per la naturalesa i bellesa que tenia. La veu de la germana d'en Nokisbay era realment encisadora. Vaig prometre-los que penjaria el vídeo a internet. Volia esperar que m'enviessin el text de la cançó i la seva traducció, però realment no m'he pogut estar de penjar-lo ja i ja hi afegiré els textos més endavant. 

Finalment anàvem a dormir amb un somriure d'orella a orella tot pensant que en aquest món hi ha gent meravellosa que et fa sentir al cel pel sol fet de ser ells mateixos! Quina passada!

Perdoneu que m'hagi allargat tant, però entendreu que aquesta història calia explicar-la sencera!!! No us perdeu les imatges d'aquest dia tot clicant sobre la imatge que hi ha al peu de pàgina. També us he penjat l'enllaç al vídeo on canta la germana d'en Nokisbay. 

Gaudiu-ne al màxim! Fins aviat!

Viatge a l'Àsia Central: IV - El calvari de les administracions locals i el començament de l'aventura

Estació central de Taixkent

 Benvolguts,

Ja fa dies que penso en escriure el següent capítol d'aquest viatge tan fantàstic. Avui he decidit de posar sobre la taula dos temes contraposats: el regust agredolç després de l'experiència directa en una administració local, l'ambaixada del Tadjikistan a l'Uzbekistan i, en canvi, un viatge amb tren magnífic, els companys de trajecte del qual ens canviaran radicalment la percepció de les vacances i els pocs plans que poguéssim haver mig tancat fins aleshores.

Primerament, calia planificar bé com seria la ruta que ja començaríem a fer un cop abandonéssim Taixkent. Els punts que no ens podíem perdre dins l'Uzbekistan eren molts: el mar d'Aral i tota la seva problemàtica ambiental, les grans extensions desèrtiques carregades d'un encant particular i les ciutats plenes d'història i llegendes com Xiva (Khiva), Buxoro (Bukhara) i Samarqand (Samarcanda). Aquestes tres ciutats van tenir una importància cabdal en ser parades de la gran ruta de la seda que, molts anys ençà, entre d'altres llocs, unia Pequín i Roma. 

També dedicaríem una mica més d'una setmana a travessar tot el que poguéssim a dins de territori tadjik i és per això que ens calien els visats per a poder accedir-hi (en previsió d'això, el visat uzbek ja permetia entrar al país dues vegades). Hauria estat ideal tenir el visat tadjik ja abans de marxar de viatge, però el canvi de plans de darrera hora en què descartàvem el Turkmenistan pels motius que vaig explicar dies enrere, no ens va permetre de tenir-lo al dia. D'altra banda això ens presentava una oportunitat ben bona per entrar en contacte directe amb les administracions locals i veure com funcionaven. 

Així que, el 2n dia a la tarda, després d'informar-nos bé d'on era, ens vàrem presentar a l'ambaixada del Tadjikistan. L'edifici era com una de les cases que hi havia, petites, en un carrer secundari a prop d'una avinguda prou arterial de la ciutat. A fora, una mena de burot vigilat per dos policies, de vegades més, i una munió de gent asseguda a les voreres properes, sota els arbres o caminant i voltant per allà la vora, esperant vés a saber què.  

Ningú no parlava anglès, tret d'un dels policies, que parlotejava quatre paraules però que no ens entenia mentre parlàvem. No sabíem que`calia fer ni on calia anar. Mig preguntant entre la gent, amb gestos, ens van indicar que baixéssim al soterrani de l'edifici que hi havia a l'altre costat del carrer. Allà, entre mig de ventiladors i molta calor, hi havia tres o quatre funcionaris que semblaven encarregar-se del tema. Un d'ells se'n mig sortia amb l'anglès. Ens van demanar els passaports, fotografies de carnet i que emplenéssim una colla de formularis. Un cop els vam tenir a punt, després d'haver hagut de preguntar moltes vegades què calia posar a les caselles, ja que era difícil d'entendre i els textos en anglès eren plens d'errades, el funcionari ens va demanar que li paguéssim una quantitat incerta de diners (que segurament no devia haver de cobrar), i ens va retornar els passaports, a més a més d'una colla de fulls que aparentment hauríem de lliurar perquè ens fessin el visat. L'home ens va fer entendre que sortíssim a fora i que "ja ens cridarien". Al cap de més de mitja hora d'estar a fora palplantats sense veure cap canvi de cap mena, vam tornar a baixar per aclarir què passava. Tot plegat l'home ens diu que tornem l'endemà al matí: no podria haver-nos-ho dit de bon principi?

Plats magnífics d'osh, acompanyats d'una bona amanida

Aquell vespre vam tornar a l'alberg i vam comentar amb en Rafa (el recepcionista), perquè ens havien dit això i què calia fer exactament perquè no ens fessin perdre el temps ni ens fessin ballar el cap. Ens va suggerir que l'endemà ens aixequéssim ben aviat i ens inscrivíssim a la llista d'espera de l'ambaixada per tal d'evitar cues. Fins i tot ens va dir que podíem anar-hi ben aviat i després tornar a dormir una mica més si calia. 

Així que l'endemà cap a les 7 del matí ja érem a l'ambaixada per tal d'inscriure'ns. Ja hi havia una colla de gent considerable fent cua. Amb penes i treballs per entendre'ns, ens varen inscriure a la llista. El silenci de tothom i la manca de comprensió ens transmetien una sensació total i constant d'incertesa que no sabíem per on desembocaria. 

La calor pujava de valent i ràpidament. Anaven passant les estones. Primer arribaven guardes i més guardes, després personal de l'ambaixada -aparentment-, i constantment, gent i més que s'inscrivia a diferents llistes i que s'asseia al terra o a algun lloc mig a l'ombra esperant pacientment el seu torn. Quarts de deu, les deu, quarts d'onze,... sota un sol que cremava i força per damunt dels +40ºC seguíem esperant que algú ens digués quelcom. Patíem per si algú ens cridava i potser no l'enteníem perquè pronunciava els nostres noms a la seva manera, no sabíem del cert què calia fer ni on anar i ningú tampoc no ens ho deia. Algú, d'entre la multitud, que mig parlava anglès, ens anava dient que tinguéssim paciència i que ja ens cridarien, però realment, ells tampoc no sabien del cert què calia fer. 

Cap als volts de les onze ens cridaven cap a dins, finalment. Tot suats i morts de calor entrem a la porta del fons, que és cap on ens havien menat. Ens surt un home que feia pinta de funcionari de l'indret. Amb una cara francament una mica burleta, sense mirar als ulls i mig fugint d'estudi ens pregunta:

- Què voleu?
   - Ens calen dos visats per al Tadjikistan. Ahir vàrem venir a omplir-ne els formularis i ara portem quatre hores esperant perquè ens atenguin.
- Deixeu-me veure els formularis. Per quan el voleu? Pel dia 20? Veniu el dia 20, doncs.
   - No pot ser el dia 20, ja que demà marxem de Taixkent ja i farem ruta per l'Uzbekistan per després entrar al Tadjikistan. El necessitem avui.
- Ui...no podrà ser... (mirant cap amunt),... penseu que hem d'enviar els documents a Duixanbe (capital del Tadjikistan), i trigaran dies,...
   - Com pot ser que calgui tan d'enrenou si simplement és un tràmit de pocs minuts amb la signatura de l'ambaixador o algú autoritzat?
- Bé, va,... doneu-me els passaports i torneu d'aquí una estona.
   - D'aquí una estona, quanta estona?
- No ho sé,... d'aquí tres hores.
   - (Després de mirar el rellotge). Venim a 2/4 de 2, doncs?
- Sí, veniu aleshores.

El meu company i jo, una mica estupefactes de l'actitud del paio i tips d'haver esperat tant, sortíem de l'ambaixada una mica a despit, ja que aquell home tenia els nostres passaports i no sabíem del cert què passaria amb ells. Morts de calor, vàrem passar per un supermercat del qual ja n'érem clients assidus i, xino-xano vam tornar a l'alberg (eren uns 40 minuts a peu), per tal de fer temps. No podíem fer ni una cosa tan simple com agafar el metro, ja que ens demanaven documentació a qualsevol lloc. Vam aprofitar per quedar-nos una estona a l'alberg i dormir una mica, ja que havíem dormit poquíssim la nit abans. 

Edificis de caire soviètic

Cap a la 1 marxàvem de l'alberg en taxi cap a l'ambaixada novament. En arribar allà comprovem que l'ambaixada era tancada fins les 3, segons ens diu un guarda. No podíem creure'ns que l'home ens hagués citat a una hora en què no treballaven! Ens "cagàvem en tot" perquè anàvem curts de son i havíem vingut a aquella hora per no-res. Al cap de poca estona, però, vam veure que sí que hi entrava i sortia gent i nosaltres, molt més insistents i seriosos, vam demanar que se'ns deixés passar. 

Finalment accedíem novament al recinte i ens apareix el paio. Se'ns posa a parlar amb la mà a la butxaca, amb la mateixa cara mig burleta que abans.

- Què volíeu?
   - Veníem a buscar els visats. Ens has convocat fa una hora.
- Ah sí... buf... no estan fets encara.
   - Com que no estan fets? Heu tingut tres hores per fer-los. 
- (fent-se pregar) bé va: doneu-me quinze dòlars per cap.
   - No tenim dòlars: només euros o sums (la divisa local).
- Va, doncs quinze euros (en anglès fifteen, no pas fifty).
  
Traiem els 15 € justos perquè no ens pugui condicionar el pagament. El tio s'adona que traiem la quantitat justa i ens diu que s'ha equivocat i que no volia pas dir 15 € sinó 50 €. Li diem que a la web deia que un visat tadjik val només 30 €. Tips d'esperar i que el tio ens vacil·lés tota l'estona, acabem donant-li 40 € per cap. En seguit, es treu la mà de la butxaca, la que hi havia tingut tota l'estona, i es treu els dos passaports amb els visats fets i signats i tot a punt. Us adoneu de quant de temps ens havia fet perdre aquest home i de com ens havia vacil·lat?

Contents de tenir, per fi, el visat però emprenyats per la pèrdua de temps i també, perquè no dir-ho, de diners, vàrem anar cap a l'estació de tren per comprar els bitllets per marxar l'endemà. Agafaríem un transport que ens portés a l'altra punta del país, ben a prop de les costes del mar d'Aral. 

Per entrar a l'estació, tal com havia comentat anteriorment, calia identificar-se molt clarament i exposar els motius del viatge. Un cop a les guixetes, entre cues llargues i un desordre claríssim, finalment vàrem anar a parar al lloc adequat. Només ens oferien bitllets en primeríssima classe, fet que vàrem descartar, no només pel preu (que bo i així era prou assequible), sinó perquè volíem viatjar allà on viatjava la majoria de la població i viure i respirar l'ambient autòcton al màxim. Ens van fer entendre que si ens esperàvem una estona potser ens podrien oferir quelcom millor. Com que la comunicació era mínima i no estàvem segurs de si ens havien entès quan parlàvem, tot plegat era incertesa total. Finalment, després de parlar amb un estudiant local molt simpàtic i que parlava molt bé l'anglès i després de molta estona d'esperar, vàrem aconseguir els bitllets. Aniríem de Taixkent fins a Nukus, que és la capital de la república del Karakalpakstan. Aquesta república té un règim d'autonomia molt gran i fins i tot té constitució pròpia, tot i que pertany a l'Uzbekistan. El trajecte sortiria a quarts de cinc de la tarda i arribaria cap a quarts de dues de l'endemà. És a dir, 21 hores! La cosa prometia moltíssim. Després dels entrebancs que havíem tingut, començàvem a posar fil a l'agulla. 

Una conclusió clara i ràpida és que el millor és portar els visats ja fets des de casa, però és clar, en casos com aquest, no hi teníem gaire res a fer. D'altra banda, ara s'ha convertit en una anècdota ben curiosa. 

No us perdeu el darrer recull d'imatges de Taixkent i sobretot, no us perdeu el proper article, ja que m'he allargat molt en aquest i no vull fer-me pesat!

Salut!

Viatge a l'Àsia Central: III - Taixkent i l'abisme entre les classes socials

Marxants de melons i xíndries i canonades de gas

Benvolguts, continuem el viatge!

Taixkent, la capital de l'Uzbekistan, ens va servir de campament base per instal·lar-nos mínimament el país, comprovar informacions, assabentar-nos del màxim de dades i anècdotes possible i organitzar més seriosament el recorregut que faríem i l'assignació de dies a cada indret, segons les necessitats, voluntats i el temps que teníem per fer el viatge. 

La ciutat presenta una diferència abismal entre les classes socials. No sóc sociòleg, però dubto que es pugui parlar gaire de classe mitjana. El que es percep és una franja molt majoritària de la població que viu molt modestament (evito el terme "pobresa" perquè no crec que sigui el cas, i em limito a qualificar-ho com a "humil"). D'altra banda, la classe benestant contrasta per l'abundància i l'occidentalitat, si més no, en aspectes purament físics, però no em vull avançar excessivament.

Val a dir que els dos primers dies estàvem una mica astorats, ja que no acabàvem de localitzar el "centre" de la ciutat pròpiament, i tot plegat ens feia la sensació d'estar enmig d'un munt de zones perifèriques però sense cap centre gaire aglutinador. Finalment, però, vàrem topar amb els districtes més centrals. 

Si bé on ens allotjàvem (districte de Mirobod), com el de Chor Su (on hi havia el gran basar), eren llocs extremadament humils, el centre de la ciutat contrastava increïblement ràpid. Tan de sobte era el contrast, que hom podia travessar un carrer i passar de jardins i parcs immensos amb recs engegats tot el dia a carrerons sense asfaltar, plens de deixalles per tot arreu i amb habitatges humilíssims. 

Basar de Mirobod

La calor seguia sent més que intensa i alguns establiments se les empescaven per poder-se'n sortir bé. A alguns restaurants o kafes hi havia canonades petites alçades d'on sortien petits polsims d'aigua que refrescaven molt quan s'hi estava a sota. 

Als carrers hi sobtava molt veure-hi les canonades del gas, passant paral·lelament a les vies asfaltades o les voreres. Quan la canonada havia de passar per algun lloc que feia nosa, l'elevaven en forma de dos angles rectes, passant per llocs prou alts en què no fes nosa i tornava a baixar arran de terra. Una herència claríssima de l'època soviètica i, de fet, una manera molt ràpida de localitzar avaries i reparar-les, és clar. Estèticament, tot i que curiós i interessant, potser no era el més integrador en un paisatge, però per als locals devia ser un costum ben arrelat. 

I al cap de no gaire estona, caminant sota el dia roent i bevent a tothora, ens topem amb avingudes amples i immenses, parcs inacabables farcits de roures i coníferes gegants, parterres plens a vessar de flors, on, per cert, hi abundaven moltíssim les mates de fàbrega com a quelcom ornamental, places enormes amb fonts a tort i a dret, i en general, una imatge molt més benestant i perquè no dir-ho, occidental, o si més no, occidental-soviètica, que contrastava moltíssim amb el que havíem estat veient fins ara i que encara regnava pocs metres més enrere. Museus d'art, avingudes amb botigues amb algunes multinacionals, vials per a vianants, jovent patinant, anant amb bici o passejant i gent vestida molt diferentment que a d'altres barriades. 

Monument de l'alliberament de l'Uzbekistan

Cridaven l'atenció tots els arbres i mates mitjanament grosses, que estaven pintats amb una substància blanquinosa, que sembla ser quelcom derivat de la calç i que serveix perquè una mena d'insecte no pugui enfilar-se als arbres, ja que, segons deien, els mataria tots. Esgarrifava veure molts de sistemes de rec engegats hores i hores, molts d'ells mal calibrats i que regaven molt més del compte, fins al punt que hom podia trobar-se fins i tot basses amb molsa, de tanta humitat que hi havia. Cal recordar que a l'Uzbekistan l'aigua no hi abunda gens i que caldria ser molt més rigorós amb aquests aspectes! 

Cap al vespre, amb la calor afluixant només una mica, arribàvem als voltants del Parlament uzbek i el ministeri d'economia. Tornava a cridar l'atenció la presència policial molt massiva. En un perímetre molt ample des del Parlament, desenes de guardes romanien drets privant el pas a qualsevol que s'hi volgués acostar massa i hom s'havia de conformar en fotografiar els paisatges des de la llunyania. Una mica més avall, el monument a l'alliberament de l'Uzbekistan i a la Mare Pàtria, cridaven l'atenció per les seves dimensions i també per la seva bellesa. Vaig trobar particularment preciós el monument a l'alliberament del poble uzbek, que, entre d'altres símbols, consisteix en una bola del món d'on surten tres cigonyes que arrenquen el vol molt enèrgicament. Tot aquest quadre està representat sobre un conjunt de columnes unides per un replà al capdamunt d'elles. Les fonts acompanyen tots aquests monuments mentre els carrers i passeigs s'emplenen de gent massivament, ara que la calor comença a ser més suportable. Un xic més enllà, el monument als afectats del gran terratrèmol del 26 d'abril del 1966 posa els pèls de punta, no només pel seu simbolisme i dramatisme, sinó també per les seves dimensions. Un altre fet característic de l'herència soviètica. L'Uzbekistan no està catalogat com a zona excessivament sísmica, tot i que hi han tingut lloc alguns terratrèmols forts. De fet, Taixkent és a l'est del país, en un enclavament molt proper a les fronteres del Kazakhstan, el Quirguizistan i el Tadjikistan. En aquestes fronteres tan properes és on comencen grans serralades i on el risc sísmic augmenta considerablement. El Tadjikistan, en canvi, serà un país amb un risc sísmic molt elevat.

Monument del terratrèmol del 1966

A l'altre costat del gran centre de la ciutat, una plaça i parc molt grans dedicats a Amir Temur, gran personatge rellevant de l'Uzbekistan. Va ser allà on, jaient després d'haver caminat molt durant hores, dues noies adolescents se'ns acosten tímides. Ens pregunten si parlem anglès i si ens fa res que hi conversem una estona ja que tenen moltes ganes de conèixer estrangers. No cal dir que vàrem rebre-les amb els braços oberts, ja que el que volíem, per sobre de tot, era barrejar-nos al màxim amb la població local i aprendre molt d'ells. L'Evgenia i la Umida (estalviem-nos acudits sobre aquest nom) són dues noies uzbekes de parla russa. Sí: aquí, mentre les anava coneixent, creixia la meva estupefacció. Efectivament a l'Uzbekistan hi ha una franja de població, aparentment molt benestant, que no coneix ni tan sols la llengua pròpia del país i que es declara incapaç de comunicar-s'hi (el rus és una llengua indoeuropea eslava i l'uzbek és una llengua turquesa; parlem, doncs, de llengües molt allunyades). Aquesta circumstància alimentava la meva opinió negativa de certes parts de la població russa que, en general, rebutja integrar-se en un lloc i, en canvi, fa prevaldre la seva cultura. No estic culpant pas aquest parell de noies innocents, sinó l'herència que els hi han transmès, que fa que no coneguin la llengua pròpia del país on han nascut i viuen i que parla la grandíssima majoria de la població. Feia la sensació que, no només econòmicament, sinó també lingüísticament, vivien en una bombolla. 

Monument a la Mare Pàtria

Deixant de banda les divagacions sobre els russos, aquestes dues noies ens van oferir una conversa més que agradable, ben carregada de preguntes tant d'elles cap a nosaltres, com també a l'inrevés. Es morien de ganes de saber coses sobre el nostre país, els nostres costums, l'estil de vida, la vida dels estudiants i moltes coses més. Ens transmetien la sensació d'estar una mica "empresonades" allà i de les dificultats per viatjar a certs països (no necessàriament econòmiques, sinó polítiques). Finalment, tant va ser-ne l'èxit, que vàrem acabar donant-nos telèfons de contacte i els hi vàrem prometre que tornaríem a veure'ns quan tornéssim a Taixkent al final del nostre viatge. Sens dubte va ser molt agradable començar a tenir contactes reals amb la societat local i el cert és que vàrem tornar a l'alberg amb un somriure d'orella a orella, tot sentint-nos més humans i més propers al lloc on preteníem passar tres setmanes. 

Anàvem a jeure després d'un dia més que intens. A partir d'ara caldria aconseguir el visat per al Tadjikistan, tot anant a l'ambaixada. També caldria planificar clarament la ruta i encetar el viatge "de debò", tot creuant aquest país que prometia tant.

Fins ben aviat! No us perdeu les fotos que hi ha penjades a continuació! :)