Litigis contra paisatges acústics

Fa una estona llegia a El Punt, astorat, que un veí de Sant Mori (Alt Empordà) havia fet engegar un procés judicial fa temps per aconseguir que les campanes de l'església d'aquest petit municipi no toquessin en hores nocturnes ja que, en tant que propietari hoteler, deia que el repic de campanes molestava els seus clients. 

No és pas el primer, ni el segon, ni el tercer cop que algú remou cel i terra per alterar el que és un autèntic paisatge acústic dels pobles. És molt curiós observar que la majoria de vegades, els individus que denuncien aquesta contaminació acústica, són nouvinguts, sense cap relació amb el poble i que, pretenen que el poble i el seu entorn s'adapti a les seves necessitats, quan el més lògic és que sigui a l'inrevés...

En qualsevol cas, he pogut llegir que el Baix Empordà és la comarca on s'han esdevingut més fenòmens d'aquests, i això em toca molt la moral.

No sóc pas creient jo. No vaig a missa. No he fet la comunió. No estic batejat. Però tinc molts de motius per defensar aferrissadament el meu poble i el seu paisatge. De la mateixa manera que no podria entendre Sa Bardissa sense el campanar i la nau de l'església de Sant Martí, tampoc puc entendre el meu poble sense quelcom tan habitual, quotidiani i que associo al benestar, el plaer i la tranquil·litat, com és el repic de les campanes. Una església sense toc de campanes és pitjor que el bacallà sense xamfaina...

Bromes a part, vull expressar la meva indignació absoluta vers tota aquesta gent forània que, si bé és plenament benvinguda (per mi, si més no), no té cap dret a alterar la dinàmica d'un poble només perquè se senti "molest" per quelcom així. És ridícul. Si no li agrada, té 946 municipis al nostre país per triar d'anar-hi a viure. 

Em fa gràcia de veure que la majoria de gent que es queixa d'això prové de l'àrea metropolitana. Gent que viu dia rere dia amb la fressa més eixordadora que hi pugui haver: motors de vehicles, maquinària d'obres, i cinquanta mil sons més. 

I són aquests els que es queixen perquè toquen unes simples campanes...

Que s'ho facin mirar...

Salut!

Després de tantes emocions...

Després de tantes emocions, convenen uns quants dies de silenci, d'aigües planes -com a molt marejols-, de cels serens (i no parlo dels atmosfèrics) i de tranquil·litat.

En 48 hores el nostre país ha estat sacsejat i xarbotat de dalt a baix, de dreta a esquerra, i ara cal que el pòsit torni al cul de l'ampolla.

He vist com un partit que havia abandonat el govern -després d'haver-hi estat 23 anys-, tornava a emergir amb força, molta força. 62 escons ni més ni menys. Molts d'escons convençuts, d'altres no tant, d'altres simplement que hi feien confiança per evitar que es repetís el que ja s'havia repetit un cop -malauradament-. 

He vist com s'estavellaven en més o menys grau els partits que governaven fins aleshores, als quals podem atribuir, també en més o menys grau, uns resultats i una eficàcia molt penosos. No cal que m'hi estengui més.

M'he indignat en veure com els partits nacionalistes espanyols s'han consolidat (C's), o bé han augmentat substancialment els seus vots (PP). Això sí: els de C's segueixen dient que ells són no-nacionalistes... és ben bé que això de la coherència no saben pas què és...

He sentit una sensació agredolça en veure que part de les meves aspiracions polítiques s'assolien i d'altres quedaven tancades en un calaix. I tot per la puta mania que tenim a aquest poble d'anar creant capelletes que ens anem llençant rocs al damunt del cap els uns als altres.

I parlant de llençar coses al cap: he vist com un diputat espanyolista d'un partit espanyolista rebia l'impacte d'un ou enmig del seu front prominent. Sé que és políticament incorrecte dir-ho, però: me'n vaig alegrar molt, vaig riure durant estona: ja li estava més que bé.

He tremolat quan, durant molta estona, es calculava que la PxC trauria 3 escons i que, efectivament un partit clarament xenòfob passaria a la gran òrbita electoral catalana. Per sort, els números han fet la resta. Això sí, malgrat que l'ensurt ha passat, la remor de fons segueix sent-hi. Això em manté intranquil.

Finalment (i deixant-me moltes coses), he vist i he gaudit un partit de futbol en què uns mestres del joc han fet una exhibició, amb uns contrincants pèssims que, a més d'encaixar cinc gols, han jugat tan brut i fastigós com han sabut. Ells mateixos s'han conreat el descrèdit. Ja els hi està bé.

Encara estic trasbalsat de tant de guirigall. Em cal calma mental. Haig de deixar reposar la ment després de tants de dies d'esforços. Haig de mirar endavant.

Salut.