La mala llet d'Endesa

Fecsa-Endesa és una empresa tristament famosa a les nostres contrades arran de les repetides incidències, problemes i maldecaps que porta als seus usuaris -els quals, per cert, no tenen cap alternativa energètica vers el monopoli d'aquesta companyia-. 

La incidència més sonada va ser, sens dubte, la gran absència de servei arran de la nevada del 8 de març del 2010, en què milers d'usuaris varen quedar sense subministrament elèctric, molts dels quals durant una setmana o més. El temporal va ser excepcional, sí, però el que de debò era excepcional era l'estat més que pèssim de la xarxa elèctrica de la companyia, la inversió de manteniment de la qual havia estat pràcticament nul·la durant anys.

Endesa ho va pagar car. Ho està pagant car. I s'ho mereix.

Avui vull mostrar una problemàtica que de ben segur molts hi deveu haver topat: la introducció de les dades del consum energètic directament per tal d'evitar les lectures estimades, que tan arruïnen les nostres butxaques.

Per tal de poder introduir la lectura, cal entrar en un formulari, com a molt aviat, dos dies abans de la data a què correspondria la lectura. Fins aquí tot bé.

Ja d'entrada, cal comentar com n'és de difícil arribar a la pàgina on et permet d'entrar les lectures del comptador. Hom diria que està fet expressament. Si vols posar-te la pàgina en versió catalana, també pot resultar força complicat. A més, només està disponible a la pàgina d'atenció al client, no pas a la pàgina general. 

Seguim endavant, i per fi, arribem al formulari. Què ens hi trobem? Doncs que quan introduïm les dades, la tipografia que hi ha és tan petita i apareix amb un color tan poc visible, que la majoria de vegades la gent es pensa que quelcom no funciona, que no estan entrant bé les dades, etc. I en alguns casos, fins i tot, s'ha arribat a abandonar la tasca, en veient que la cosa no rutllava. (Vegeu imatge inicial)

He provat d'obrir la pàgina amb d'altres navegadors (internet explorer, mozilla firefox, google chrome), i el problema arreu és el mateix.

Em sembla tristíssim que s'estigui fent una jugada tan barroera per part d'aquesta companyia. És evident que per a Endesa els hi surt més a compte de fer lectures estimades, basades en falsedats. És evident que no els interessa que la gent entri les lectures directament per internet. 

Una possible solució? Quan hagueu entrat les dades, cliqueu dos cops amb el ratolí o cliqueu a un extrem i arrossegueu cap a l'altre i així en visualitzareu el contingut. (Vegeu 2a imatge)

Si voleu accedir directament al formulari per on s'entren les dades, sense estar pul·lulant mitja hora per una pàgina web embolicada i incomprensible, premeu aquí. 

Que no us fotin el pèl un altre cop!

Salut! 

Submissió, d'El perquè de tot plegat

Avui vull retre homenatge a un fragment d'un llibre d'un autor que considero molt particular, molt propi. Parlo d'en Quim Monzó i el seu llibre "El perquè de tot plegat". Aniré més enllà mostrant-vos un retall que es correspon amb un dels 15 relats de què està format aquest llibre. És el meu relat preferit. El trobo sincerament collonut. 


L'adaptació al cinema que en va fer en Ventura Pons i sobretot, la interpretació d'Anna Lizaran són genials. Us deixo amb el retall de vídeo i el text del relat.


A hores d'ara, el mateix Ventura Pons està duent al cinema un altre llibre d'en Quim Monzó, Mil Cretins, que de ben segur, no em decebrà gens. 


Salut!




Submissió (Escriptor: Quim Monzó; Pel·lícula: Ventura Pons; Actuació: Anna Lizaran)

"Ho he tingut sempre ben clar: busco, i buscaré fins que el trobi, un home de debò. Que estigui pel cas. Que no perdi el temps en detalls galants i gentileses inútils. Vull un home que no pari atenció al que jo li pugui explicar posem per cas a taula a l'hora de dinar. No suporto els homes que intenten fer-se els comprensius i amb cara d'angelets em diuen que volen compartir els meus problemes. Vull un home que no es preocupi pels sentiments que jo pugui tenir. 

   Des de púber, vaig fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-me d'amor. Vull un home que no parli mai d'amor. Que no em digui mai que m'estima. Trobo que és ridícul un home amb els ulls enamorats i dient-me . Ja li diré jo que l'estimo! Li diré sovint perquè l'estimaré de debò. I quan li hagi dit, rebré complaguda la mirada de compassió que ell m'adreçarà. Aquesta és la mena d'home que vull. Un home que al llit em faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel meu, perquè el meu gust serà el que ell en tregui. Res no em fa sortir més de polleguera que un home d'aquells que en un moment o altre la còpula s'interessa per si he arribat o no ... a l'orgasme. 

   Això sí: ha de ser un home intel·ligent. Que tingui èxit, i amb una vida pròpia i intensa. Que no estigui pendent de mi, que viatgi. I que no cal que sigui gaire d'amagat, tingui altres dones a més de mi. A mi no em fa res, perquè ell sabrà que sempre, només que em faci un xiulet, jo seré als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vull que em mani. Vull un home que em faci anar dreta. Que em domini. Que quan li vingui de gust em grapegi davant de tothom sense miraments i que, si per aquelles coses de la vida jo tinc cap excés de pudor, em clavi una bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que ens mira. 

   Vull que em pegui també a casa. En part perquè m'agrada. Disfruto com una boja quan em peguen. I en part perquè estic convençuda que amb tota aquesta oferta ell no se'n podrà estar mai, de mi."

VIE, Vida Intel·ligent a l'espai

Avui vull escriure en aquest dia de Reis amb un regal per a tothom qui visiti aquest escrit breu que faré.

Potser molts de vosaltres ja ho coneixereu però, en qualsevol cas, trobo que ha arribat el moment de fer un petit homenatge a una sèrie de tretze capítols, que en el seu moment va ser emesa per la Xarxa de Televisions Locals i que ara pot trobar-se fàcilment a internet. 

Us parlo de V.I.E. (Vida Intel·ligent a l'espai), una sèrie ambientada a l'any 2012 i que ens mostra la vida i evolució de la nau Ramon Llull-II en la seva cerca de vida catalana a l'espai i la difusió del correcte ús de la nostra llengua!

Si a més us dic que els personatges que hi apareixen són ninots animats i que són els propis actors que mouen els ninots els que hi afegeixen les locucions, encara té més gràcia.

A més, algunes de les músiques que s'hi fan servir són extretes justament de fragments de la Cobla Contemporània, de la qual fins fa ben poc en formava part. 

Les grans dosis d'alegria, tristor, tendresa, amistat, amor, sexe, mort, felicitat, violència, i sobretot, humor, molt d'humor.

Us convido a mirar aquesta sèrie tan collonuda perquè us pugueu descollonar una bona estona i que, tal com em passa a mi i a molts amics meus, estiguem frisant per veure'n ja la 2a temporada!!! xD

Salut!

Litigis contra paisatges acústics

Fa una estona llegia a El Punt, astorat, que un veí de Sant Mori (Alt Empordà) havia fet engegar un procés judicial fa temps per aconseguir que les campanes de l'església d'aquest petit municipi no toquessin en hores nocturnes ja que, en tant que propietari hoteler, deia que el repic de campanes molestava els seus clients. 

No és pas el primer, ni el segon, ni el tercer cop que algú remou cel i terra per alterar el que és un autèntic paisatge acústic dels pobles. És molt curiós observar que la majoria de vegades, els individus que denuncien aquesta contaminació acústica, són nouvinguts, sense cap relació amb el poble i que, pretenen que el poble i el seu entorn s'adapti a les seves necessitats, quan el més lògic és que sigui a l'inrevés...

En qualsevol cas, he pogut llegir que el Baix Empordà és la comarca on s'han esdevingut més fenòmens d'aquests, i això em toca molt la moral.

No sóc pas creient jo. No vaig a missa. No he fet la comunió. No estic batejat. Però tinc molts de motius per defensar aferrissadament el meu poble i el seu paisatge. De la mateixa manera que no podria entendre Sa Bardissa sense el campanar i la nau de l'església de Sant Martí, tampoc puc entendre el meu poble sense quelcom tan habitual, quotidiani i que associo al benestar, el plaer i la tranquil·litat, com és el repic de les campanes. Una església sense toc de campanes és pitjor que el bacallà sense xamfaina...

Bromes a part, vull expressar la meva indignació absoluta vers tota aquesta gent forània que, si bé és plenament benvinguda (per mi, si més no), no té cap dret a alterar la dinàmica d'un poble només perquè se senti "molest" per quelcom així. És ridícul. Si no li agrada, té 946 municipis al nostre país per triar d'anar-hi a viure. 

Em fa gràcia de veure que la majoria de gent que es queixa d'això prové de l'àrea metropolitana. Gent que viu dia rere dia amb la fressa més eixordadora que hi pugui haver: motors de vehicles, maquinària d'obres, i cinquanta mil sons més. 

I són aquests els que es queixen perquè toquen unes simples campanes...

Que s'ho facin mirar...

Salut!

Després de tantes emocions...

Després de tantes emocions, convenen uns quants dies de silenci, d'aigües planes -com a molt marejols-, de cels serens (i no parlo dels atmosfèrics) i de tranquil·litat.

En 48 hores el nostre país ha estat sacsejat i xarbotat de dalt a baix, de dreta a esquerra, i ara cal que el pòsit torni al cul de l'ampolla.

He vist com un partit que havia abandonat el govern -després d'haver-hi estat 23 anys-, tornava a emergir amb força, molta força. 62 escons ni més ni menys. Molts d'escons convençuts, d'altres no tant, d'altres simplement que hi feien confiança per evitar que es repetís el que ja s'havia repetit un cop -malauradament-. 

He vist com s'estavellaven en més o menys grau els partits que governaven fins aleshores, als quals podem atribuir, també en més o menys grau, uns resultats i una eficàcia molt penosos. No cal que m'hi estengui més.

M'he indignat en veure com els partits nacionalistes espanyols s'han consolidat (C's), o bé han augmentat substancialment els seus vots (PP). Això sí: els de C's segueixen dient que ells són no-nacionalistes... és ben bé que això de la coherència no saben pas què és...

He sentit una sensació agredolça en veure que part de les meves aspiracions polítiques s'assolien i d'altres quedaven tancades en un calaix. I tot per la puta mania que tenim a aquest poble d'anar creant capelletes que ens anem llençant rocs al damunt del cap els uns als altres.

I parlant de llençar coses al cap: he vist com un diputat espanyolista d'un partit espanyolista rebia l'impacte d'un ou enmig del seu front prominent. Sé que és políticament incorrecte dir-ho, però: me'n vaig alegrar molt, vaig riure durant estona: ja li estava més que bé.

He tremolat quan, durant molta estona, es calculava que la PxC trauria 3 escons i que, efectivament un partit clarament xenòfob passaria a la gran òrbita electoral catalana. Per sort, els números han fet la resta. Això sí, malgrat que l'ensurt ha passat, la remor de fons segueix sent-hi. Això em manté intranquil.

Finalment (i deixant-me moltes coses), he vist i he gaudit un partit de futbol en què uns mestres del joc han fet una exhibició, amb uns contrincants pèssims que, a més d'encaixar cinc gols, han jugat tan brut i fastigós com han sabut. Ells mateixos s'han conreat el descrèdit. Ja els hi està bé.

Encara estic trasbalsat de tant de guirigall. Em cal calma mental. Haig de deixar reposar la ment després de tants de dies d'esforços. Haig de mirar endavant.

Salut.

Diada de Fitor i els seus secrets

Santa Coloma de Fitor

Avui he tornat de l'aplec de Santa Coloma de Fitor: un punt de trobada molt autèntic. Un indret paradisíac enmig de Les Gavarres. Una ermita voltada d'alguns prats i de boscos molt espessos que amaguen una gran riquesa de flora, fauna, i també d'històries i llegendes de diferents èpoques i que han anat quedant impreses en diversos reculls i documents que, molts de curiosos i apassionats del tema han anat recopilant durant dècades. 

És impressionant la càrrega històrica que té aquest indret i realment posa la pell de gallina quan hom descobreix algunes de les històries -reals- que hi varen tenir lloc. 

Banc d'Adelaida Plana de Cals

Al llibre Els Secrets de Sa Bardissa, d'en Jaume Aymar i Ragolta, que més d'un cop he esmentat aquí al bloc, ja havia llegit que l'any 1817 hi havia hagut una tortura i mort del rector de Santa Coloma de Fitor, el mossèn Joan Batllé i Juer. El que m'ha sobtat és descobrir més a fons el que va passar. 

Sembla ser que varen ser tres bandolers que, abans de saquejar la rectoria, varen apallissar-ne el rector. Varen donar-lo per mort, però no va ser així: va aguantar dues setmanes; temps prou gran com perquè el rector identifiqués els assaltants. Els tres bandolers varen ser detinguts i condemnats. Varen esquarterar-los i a continuació llurs caps varen ésser col·locats en gàbies! Imagineu-vos: quan venien forasters el primer que veien quan s'atansaven a l'ermita eren aquestes gàbies amb els caps a dins! Resulta que la pedra d'entrada a l'ermita té unes inscripcions on es detalla aquest succés!

Roderes de carro anant cap a la font de Fitor

Després també és molt curiós entrar a dins de l'ermita i veure que alguns dels bancs "tenen propietari", fet que s'esdevenia molt abans. La sorpresa ha estat en veure que un dels bancs pertanyia a Adelaida Plana de Cals i de Vilanova de Cabanyes (sí, tot això n'era el nom!). Era la filla del Mas Calç (Cals, escrit), que és ben a prop de Fitor. Es va casar amb Bonifaci Vilanova, fill de Josep Vilanova, el Vescomte de Cabanyes de Calonge, tan polèmic durant la seva existència pels reiterats casos de falsificació de monedes, amenaces, xantatges i coaccions que varen envoltar tota la seva vida, fet que va fer, fins i tot, que simulés una mort i enterrament seves, que més endavant va descobrir-se que havien estat un muntatge. Us imagineu quin enrenou? I tot està lligat! Ja ho deien ja que les terres dels Vilanova anaven des de Fenals d'Amunt fins a Forallac! Increïble!

I tantes d'altres que en podríem explicar o ens n'explicarien. 

Realment un indret de luxe, no només pel paisatge, sinó per l'herència social i cultural que s'hi cou. Sens cap mena de dubte, un lloc que convé no perdre's!

Salut!

La Renfe i les seves curiositats

Portada de l'espai web d'aquesta empresa tan original.

La Renfe és una empresa ben curiosa, certament.

Deixant de banda aspectes com la ineficàcia -de vegades- del seu servei, la mancança d'inversions o la seva espanyolitat perpètua i de funció ambaixadora, avui vull fer ressò d'una curiositat que fa temps que ja vaig copsar però que encara no havia pensat mai en escriure-la.

I és que són ben originals els mètodes que fa servir la Renfe per bandejar la nostra llengua.

Ara ja fa una colla de mesos que van posar-se en circulació uns trens nous, molt ben equipats tot sigui dit, que cobreixen el trajecte Figueres-Girona-Barcelona (no sé si en cobreixen d'altres també) amb una certa reducció del temps de viatge i un augment de comoditats (i també dels preus). Aquests trens que s'anomenen media distancia, anuncien per megafonia les estacions per on va aturant-se el tren, a més d'oferir una benvinguda càlida als seus passatgers.

Per un costat podem trobar que el català ocupa el 2n lloc en la megafonia (just després del castellà i abans de l'anglès), malgrat que la nostra llengua és la 1a llengua oficial de Catalunya i, per tant, la d'ús preferent. 

Però aquesta no és pas la curiositat. 

El cas és que, un cop has pujat al tren (això només passa al començament dels recorreguts), tal com he dit, s'anuncia una benvinguda als passatgers.

En castellà, la benvinguda és, si fa o no fa aquesta (no és exactament el que hi diu, però s'hi apropa molt):

"Señores pasajeros, les damos la bienvenida a este tren con destino: Figueres. Les agradecemos que hayan escogido nuestros servicios y les deseamos un cómodo y feliz viaje. Les informamos que tienen a su disposición máquinas de autoventa de productos" 

En anglès, en 3r lloc per ordre de megafonia, diu exactament el mateix. Traduït, òbviament.

Però en la 2a posició, que és la que hi ocupa el català, la frase es redueix notablement:

"Senyors viatgers, els donem la benvinguda a aquest tren amb destinació: Figueres. Els informem que disposen de màquines d'autovenda de productes".

Bé, si més no és curiós, no? ¿Deu ser que els catalanoparlants no som benvinguts i tampoc no ens mereixem un desplaçament còmode ni feliç?

Salut ;)