Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Urbanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Urbanisme. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 d’abril del 2011

Tres anys després que esclatés tot plegat...

Aquesta és la història d'un poble que gairebé sempre ha tingut mals governants. 

Aquesta és la història d'un poble que ha estat poblat per molta gent que no se l'estimava.

Aquest és el llast que ha de suportar el territori, el paisatge, l'entorn, pel sol fet de tenir a les seves mans, quelcom tan senzill com és la bellesa.

Avui em dolc de veure les cicatrius de la cobdícia, de l'especulació. Avui veig les ferides que han deixat un solc massa profund, de la mà tots aquells que no varen saber estar-se d'estirar més el braç que no pas la màniga.

El 24 d'agost del 2007, en un text que vaig escriure aquí mateix, posava de manifest la meva profunda indignació en veure que el meu municipi encara no en tenia prou amb ni més ni menys que 36 urbanitzacions, fet que suposa que totes les muntanyes del municipi, llevat del Puig Cargol, estiguin urbanitzades. 

Però la bombolla va esclatar. I ara immobiliàries, constructores, i totes les feines i treballadors que se'n puguin derivar, estan pagant a preu d'or la seva inconsciència. 

Avui he volgut fotografiar, -gairebé tres anys després- l'evolució del que havia de ser una nova urbanització, anomenada "Riera de Cabanyes", just a l'altre cantó de la riera dels Molins, emmirallant-se amb la urbanització faraònica del Vescomtat de Cabanyes, que s'estén pràcticament per tota la serra de Can Mont, i fins i tot travessa la riera dels Molins fins arribar a Roca Riquel i gairebé a Can Vilobí. 

Les imatges -per ordre d'aparició- són les següents:
- Els carrers buits i silenciosos que mai no s'han fet servir, amb llurs instal·lacions elèctriques, aqüíferes, etc. Quants diners es varen invertir en destrossar tot aquest paratge per acabar-se en un no-res?

- Una casa ufanosa en la què no hi ha habitat mai ningú i aquesta estructura de formigó, són els dos únics testimonis d'un mínim d'activitat en aquesta urbanització. L'estructura de la foto fa tant de temps que és feta com els carrers, i roman sense alterar-se mentre el bosc va recuperant de mica en mica el territori arrabassat. 

- A la muntanya del davant, als peus de Castellbarri i de Can Mont, centenars d'habitatges -la majoria dels quals deshabitats durant gairebé tot l'any-, embruten els vessants d'aquesta serra des de fa ja molts d'anys. 

- I allà al fons, la vila de Calonge, que contempla amb impotència, com alguns dels seus habitants malmenen el bo i millor del seu entorn, per llurs interessos.

Salut!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El castell de Calonge o la fortificació proscrita


Tant si passegeu pels carrers i carrerons del nucli antic de Sa Bardissa, com si ho feu per molts dels indrets de la nostra vall i pregunteu a llurs vilatans qui o què els fa tenir una espina estellada al cor, molt probablement us responguin unànimement que el responsable de tot això és el Castell de Calonge. O més ben dit, el que li varen fer fa uns anys enrere.


I és que el nostre estimat castell, tal com deu passar amb tots els d'arreu, està carregat d'història (parlo de llegat en el temps, no dic pas que faci "qüento"). De fet, les estances més antigues d'aquesta fortificació daten ja del s. XIII. Em fa l'efecte que ha plogut molt d'ençà. 

Fa uns quants anys, quan hi havia un home molt venerable al poder del nostre municipi (home que, per cert, ja li he mostrat la meva simpatia infatigable en d'altres articles d'aquest bloc), es va decidir de tirar endavant un projecte de restauració d'aquest castell. 

Després d'una breu exposició pública del projecte, i després d'una oposició frontal d'una immensa majoria d'aquells que havien pogut veure què s'hi coïa, el govern d'aleshores va decidir tirar pel dret petés qui petés. Les conseqüències d'aquella decisió tan irresponsable i tràgica (si més no per al castell), encara són ben visibles avui dia.
A hores d'ara totes les calongines i tots els calongins paguem la penyora més bruta i romagosa d'una projecte fet al més mal estil possible que ha tenyit les parets del castell de colors de ciència-ficció, ha deixat la majoria dels seus espais impracticables arran de la manca de finançament i del malversament de fons i finalment, ha desembocat en un espai adulterat, aïllat del poble, els habitants del qual ja no poden gaudir-ne tal com tantes vegades ho havien fet, no pas gaires anys enrere.

Són moltes les sensacions que es desprenen quan hom veu aquella catàstrofe plasmada en realitat: pena, vergonya, llàstima, indignació, impotència, ràbia, absurditat, i un llarg etcètera. 

Els governs actuals, absolutament desbordats pels solcs en les seves arques, amb prou feines poden plantejar-se de trobar un remei eficaç i a més o menys curt termini per tornar la dignitat a aquest espai que duu tants de segles a l'esquena.

Les imatges que us ofereixo ja donen fe del que us descric. La resta és allà, immòbil, silenció, buit, desolat i sobretot, aliè. 

Salut.

dimarts, 27 de juliol del 2010

El(s) poble(s) de la vergonya

Què era abans el nostre poble i què s'ha tornat ara? Què o qui n'és el responsable? Permeteu-me que us en faci cinc cèntims:

Calonge va estar governat, durant vuit anys per un personatge i un equip que l'envoltava que varen capgirar aquest poble, de dalt a baix. I no pas per bé.

Si hi ha una cosa que l'antic govern del nostre poble va desenvolupar extraordinàriament malament durant els seus vuit tristos i llastimosos anys sota l'il·lustríssim kamikaze i terrorista mediambiental que encara que avui té els nassos de presentar-se de batlle al nostre ajuntament, va ser la política, -o més ben dit la no-política- d'urbanisme.

Cal dir que els batlles immediatament anteriors al seu mandat tampoc és que poguessin presumir gaire de la seva feina ben feta vers aquest tema, però sens cap mena de dubte, el que s'endú el palmarès és el personatge de què parlo ara mateix.

Durant aquells vuit anys la passió i el conreu del totxo varen atènyer la globalitat total en el nostre municipi (entre tants d'altres, malauradament): llicències d'obres a tort i a dret, requalificacions dubtoses de molts terrenys, devaluacions de solars agrícoles, i àdhuc, amenaces, xantatges, coaccions i un llarg etcètera de tripijocs i conxorxes per assegurar-se una bona emplenada de butxaca tant per a ell com per a tot el seu equip de seguidors -una llista curiosament atapeïda d'immobiliàries, hotelers i constructors-.


Molta gent es deu preguntar ara encara com és que ningú no ha estat mai imputat pels molts delictes ambientals i per les indubtables i evidentíssimes trames de corrupció que el seu equip va endegar i que avui encara, n'arrosseguem moltes conseqüències.

Ampliació de les urbanitzacions (que no en són pas poques!), construccions d'autèntiques muralles de formigó a Sant Antoni, pisos aquí, xalets allà,... tot en detriment dels terrenys agrícoles i boscosos i també en detriment de les inversions en qualsevol altre camp molt més necessari, com ara la cultura o el jovent, i sense cap altra finalitat que convertir Calonge en un poble dormitori.

I què ens trobem a hores d'ara?

Un poble dormitori amb grandíssimes mancances en espais i equipaments municipals.

Un poble que ha crescut demogràficament d'una manera exponencial i sense cap mena de control ni mirament.

Un poble en què la superfície urbanitzada s'ha disparat perillosament fins arribar a semblar qualsevol nucli de població de la rodalia de Barcelona.

Un poble farcit de segones (o terceres) residències que deixen el nucli urbà orfe, aïllat i mort.

Un poble que ha viscut durant anys de la molt llaminera fal·lera del totxo i de la construcció sense mirar mai les possibles alternatives de finançar-se, i caient de ple en la bombolla immobiliària que ara ja fa més de dos anys que ha esclatat.

Un ajuntament actual que, arran d'això, arrossega immensos problemes de diners fruit de la terrible cobdícia d'un antic govern i d'uns antics socis de govern i molts col·laboradors que no varen saber fer res bé i que varen fer molt, molt de mal.

Sí, això és Calonge, sí.

Les dues imatges que hi ha a l'article reflecteixen un dels efectes d'aquella meravellosa política urbanística. Són unes "escultures contemporànies" a la urbanització Río de Oro, pujant cap a la Ganga. Les obres estan aturades des de fa més de dos anys. Tan de bo no haguessin començat mai...

Per cert: els bancs, els grans aliats de la bombolla immobiliària, que no van estar-se ni un moment de concedir més i més crèdits multimilionaris, ara vénen a plorar-nos tot demanant diners públics per poder refer-se dels seus propis errors... molt lamentable. Com a mínim, els de la BBVA podrien assessorar-se una mica i descobrir que en català les coses es "financen" i no pas "financien"...

dissabte, 7 de febrer del 2009

Passes enrere, territori perdut.

Bon dia!

Jo sóc d'aquells que pensen que si s'han de fer canvis, més val fer-los cap a més bé i no pas per recular!
Malauradament al meu poble, Calonge, això no s'ha tingut pas tan clar durant molts d'anys. La transformació del paisatge ha estat per anar de cap a caiguda i ha perdut molt del gran interès que anys enrere havia pogut tenir (per bé que encara en conserva molt!)


Avui us deixo amb unes imatges que ho exemplifiquen perfectament: en primer pla hi teniu un mas de tota la vida de Calonge: Can Pere Pla. Fa pocs mesos que ha estat abandonat i ara amb prou feines se'n conreen els camps del voltant.



A darrere seu, a la muntanya de Castellbarri i Can Mont, la macrourbanització del Vescomtat de Cabanyes que sembla no tenir aturador, ni tan sols dins del context d'aquesta suposada crisi que estem vivint. Un paisatge desolador, sí.

divendres, 24 d’agost del 2007

I tanmateix, la remor persisteix,...

Benvolgudes i benvolguts,

Avui enceto aquest escrit amb el títol d'aquesta cançó de Brams, del disc "Tot és possible" si no és que ho recordo malament, i que, per sobre de tot, és un poema de Miquel Martí i Pol. I el per què? Doncs, és un enèsim advertiment de la situació urbanística que es viu al meu municipi (i òbviament, una situació que es pot estendre molt fàcilment a qualsevol municipi de la franja costanera catalana).
Els ajuntaments s'han renovat, hi ha hagut molt d'aiguabarreig, però malgrat tot, segueix, encara, aquesta tendència tan fidel a seguir construint, urbanitzant, aquesta passió i obsessió pel consum de territori: aquest bé tan escàs i que ningú no esmenta com a "esgotable".
Avui el toc d'atenció el marquen dos projectes: l'un força avançat, l'altre tot just a les beceroles (i potser, només fruit de les males llengües).
Per un costat (la imatge a dalt a l'esquerra) tenim l'ampliació de la macro-urbanització (ja la podem molt idòniament titllar així) del Vescomtat de Cabanyes, que, sota el nom de "Riera de Cabanyes" travessa per la passera arran de Riera dels Molins al camí que va direcció cap al Mas de Can Pere Pla, per entrar a tota una zona molt densament boscosa, on ja hi ha fets, des de fa mesos, un entrellat de carrers emporlanats, amb llurs canalitzacions, subministrament elèctric, aigua corrent, etc. és a dir: a punt d'ésser urbanitzat. De fet, tal i com suggereix la imatge, bo i abans d'ésser urbanitzada, els plànols d'enguany de l'ajuntament ja inclouen la "Riera de Cabanyes" molt clarament.
D'altra banda, el toc d'atenció va per al Puig de Can Vilar, just a sobre dels Vinyers (per als qui no ho conegueu, és tota la zona que quedaria per sobre del PAEC, fins arribar a la pròpia C-31 direcció a Platja d'Aro, i més concretament, un indret que es va cremar fa 3 o 4 anys si mal no recordo i on els efectes del foc encara són ben visibles. Cal dir, però, que només és una dada del boca-boca de la gent, però en qualsevol cas, una nova possible agressió al territori, que mutilarà un altre bocí de terra del nostre municipi.
En fi,
Tot això és per tornar a posar de manifest la pèssima gestió del territori que, en general, s'està fent des de l'administració i l'aparent manca d'interès per, simplement regular-ho i moderar-ho.
Calonge és un dels municipis amb més superfície del Baix Empordà. També és un dels municipis que té més espai boscós i protegit a dins del PEIN. També n'és un que té una superfície agrícola força destacable i amb una salut econòmica molt bona. Tanmateix, és un dels municipis on més s'hi ha urbanitzat i s'hi ha consumit de manera incessant territori.
Ja n'hi ha prou. Fins quan? Quan hi haurà algú que foti el cop de puny a la taula per aturar la màquina i dir fermament que per allà no s'hi passarà?