He tornat d'una setmana a les Catalunyes. Era el primer cop que m'hi estava de debò des que vaig marxar-ne fa nou mesos. Algunes coses han canviat molt, d'altres són com sempre.
Ara tinc aquella barreja de sensacions que inclouen la melanconia, una certa tristor, però alhora, un conjunt d'emocions i experiències molt bones -excel·lents-, sobre aquests dies. Un canvi d'aires, que m'ha permès de fer una pausa en l'activitat d'aquí dalt i de relaxar l'esquena, però que també m'ha costat un petit costipat, suposo que pels grans canvis de clima.
Catalunya està en plena primavera ambiental: tot verdeja arreu, plou sovint, hi ha aigua en més o menys abundància, tot està florit i els dies són radiants. Han estat uns dies amb família i amics: retrobar molta gent que m'estimo i m'aprecio moltíssim i que la distància -malgrat les noves tecnologies-, ens allunya molt, de vegades massa.
Aquests dies he vist claríssimament que, tot i que a Finlàndia hi estic la mar de bé, hi aprenc molt i m'hi vull quedar una bona temporada més, les meves arrels són molt profundes i tinc la necessitat de sentir l'essència del meu indret nadiu, com suposo que li passa a tothom qui marxa de la seva terra.
Moltes gràcies a tothom per la vostra companyia, per les vostres històries, per ser-hi i per seguir sent-hi. M'ompliu molt!
L'altra cara de la moneda la té el país. Si bé la primavera és als arbres, als boscos i a la natura, pel que fa al país, la societat i el futur de Catalunya, la situació està en una profunda tardor. Una tardor que ningú no sap on menarà, si no és que hi ha canvis de soca-rel i ben aviat. Amb tots i cadascú dels que he vist durant aquests dies, ha estat absolutament inevitable de parlar sobre el futur incert del nostre país. Els caps polítics no hi posen prou pebrots, l'atur es cruspeix la societat, la nostra llengua està sent arraconada i retallada de tot arreu, l'educació i la sanitat estan sota mínims. La preocupació creix, però ningú no actua amb fermesa, solidesa i unió.
Em dol dir-ho, però és que he vist Catalunya molt malament. Més malament que mai. Tinc una sensació estranya que em fa sentir com un egoista per no estar-hi vivint. Tinc una mena de sensació d'obligació moral d'estar allà, picant ferro, fent costat a companys i família en aquests temps. D'altra banda, si fos allà, ni les meves aspiracions estudiantils ni les laborals no tindrien cap futur.
L'any passat la Generalitat deia, amoïnada, que la població total de Catalunya havia disminuït. Si a això hi tens en compte que, d'aquesta disminució, la majoria de gent és d'aquella que té projectes, ambicions, recerques,... Què hi quedarà a Catalunya? Què hi quedarà si bona part d'aquells que la poden portar a la seva plenitud n'han de marxar?
Noies i nois: si no ens separem d'una vegada, si no aconseguim la nostra sobirania econòmica total, si no canviem de soca-rel aquesta situació, les passarem molt més canudes encara.
Salut a tothom!
pD: com que aquest escrit ha acabat de manera molt agredolça (però realista), us deixo amb un recull d'imatges primaverals que m'han agradat molt, totes elles a l'Empordanet.
