Sadernes - Bassegoda - Vall de Sant Aniol d'Aguja

Fa uns dies vàrem tornar a enfilar les muntanyes que uneixen l'Alta Garrotxa amb l'Alt Empordà i que, si estirem un pèl més amunt, es porten a fregar el Ripollès i el Vallespir. 

La ruta va començar des de Sadernes, un petit veïnat arran del riu Llierca, ja començant la vall que duu cap a Sant Aniol d'Aguja i on el riu també pren el nom de Sant Aniol. 

 

Sant Feliu de Riu

El camí comença seguint més o menys la llera del riu i al cap d'una mitja hora, comença a enfilar cap al costat dret, amb un fort pendent cap a dalt la muntanya, fins a trobar una ermita molt pintoresca, ja a força alçada, que té per nom Sant Feliu de Riu. La vall que ve a continuació, justament, és la vall de Riu, on, enmig de prats, boscos molt espessos i algun mas que aixopluga bestiar, ja es veu el Bassegoda al davant, tot imponent. 

El corriol enmig del bosc torna a fer pujada amb força fins arribar a una altra ermita, la de la Mare de Déu de les Agulles i més endavant, el Coll de Riu, ja fregant els 1000m. Allà el camí es troba amb la pista forestal que ens permetria anar a llocs com a Albanyà o l'Hostal de la Muga, tot ja a l'Alt Empordà.

El Bassegoda des de la Vall de Riu

Vàrem decidir, des d'aquell coll, que pujaríem al Bassegoda per un corriol per on no havíem passat mai: en comptes de seguir la pista forestal que puja pel costat de llevant (Alt Empordà) i després per un corriol fins a dalt, vàrem enfilar recte amunt des del Coll de Riu, per pendents molt forts i uns penya-segats i tarteres considerables.

Un cop a dalt, el paisatge era al·lucinant, com de costum: vegetació exuberant als nostres peus, flors de tota mena decorant els paratges, el Pirineu encara amb una mica de neu al darrere, sobretot el Canigó, i a la resta, la plana de l'Empordà i ja més lluny les Guilleries, Collsacabra i el Montseny.

La tartera que puja al Bassegoda

La baixada vàrem voler fer-la per l'altre costat, justament per un lloc on anys enrere ens havíem mig perdut en no trobar marques dels itineraris. Ara era ben al contrari: les marques de senders locals, tot sovint unificades, eren ben clares i abundants i el corriol ens va portar per un bosc encara molt més espès fins que, al cap de molta estona, vàrem anar a parar prop de Sant Aniol d'Aguja i ja més endavant, poder anar baixant la Riera de Sant Aniol, fins arribar al final del recorregut.
 

Vista del Bassegoda cap al Pirineu

Sens dubte, una caminada prou intensa, però amb un paisatge meravellós que recomano a tothom, per no fer pas només un sol cop!

Salut a tothom! :)

Glaç / Jää / Ice

El gel dels estanys s'ha fos i tornat a glaçar molts de cops enguany

Salut a tothom!

Aquest hivern ha estat molt atípic, també aquí dalt a Finlàndia, o si més no, al centre i sud de Finlàndia, amb temperatures molt per sobre l'habitual en períodes concrets de temps, fredorades escadusseres i molt irregulars i poques precipitacions. 

Això ha fet que, si bé un hivern més o menys normal suposaria la presència de neu des de finals d'octubre fins a finals d'abril ben bé (o més enllà), els períodes "càlids" que hi ha hagut entremig i les poques precipitacions han fet que la neu hagi estat vista i no vista.

Primerament va presentar-se molt puntualment a mitjan octubre (concretament el 16 d'octubre), després es va anar mig fonent durant el novembre, tal com és també habitual que passi. 

Els períodes càlids varen venir després: durant bona part del desembre i també el gener, amb petites interrupcions, hi va haver temperatures en general força positives, i la neu es va fondre del tot. El que aquí dalt en diu Musta Joulu (Nadal Negre), que és un no hi ha neu, enguany ha estat una realitat.

Malgrat el gruix, el glaç està clivellat per tot arreu i espetega sovint

Finalment a mitjan gener i cap al febrer va venir la fredorada típica d'aquestes dates, en què a Kuopio vàrem assolir els -25ºC. Res de l'altre món en absolut, ja que, per exemple, fa dos anys, vàrem baixar a -34ºC. Durant aquests dies, també hi va anar haver precipitacions, sempre en forma de neu, que mica en mica varen fer gruix novament, però nous períodes càlids a finals de febrer i bona part del març varen fer esvair-la un altre cop.

Arran de tota aquesta poca contundència de l'hivern, les mates i arbres comencen a brotar ja ara, ben bé un mes abans del que ho varen fer l'any passat. D'aquí pocs dies, malgrat que encara pot fer molta fred i nevar de valent, tot verdejarà.

I heus ací que, a començament d'abril, molt poc habitual per les dates, no hi ha gairebé gens de neu enlloc, tret d'allà on ha quedat ombredís i s'ha glaçat. De glaç sí que n'hi ha, i molt! 

Aquest és el Kallavesi a dia d'avui, completament cobert de glaç

Justament en aquest aspecte l'hivern no vol marxar encara. Malgrat una bona colla de dies assolellats i sense haver-hi hagut gens de precipitacions, hi ha hagut força entrades d'aire provinent del nord o nord-oest, és a dir, de l'Oceà Glacial Àrtic, i els termòmetres s'han mantingut molt a ratlla, generalment. 

Avui mateix, malgrat el sol, la màxima amb prou feines ha superat els +2ºC i per aquesta nit hi ha previstos -6ºC amb cel ben serè i vent de mestral.

He aprofitat, però, per agafar la càmera i anar a fer fotos a un capvespre extraordinàriament agradable, amb un paisatge banyat per la llum del sol en què venia molt de gust perdre-s'hi. He estat fotografiant el Kallavesi (l'estany que envolta arreu de Kuopio, per als qui encara no ho sapigueu) i totes les formes, esquerdes i esvorancs que s'han anat fent arran de la massa de gel que cobreix encara (i amb molta presència), arreu. 

No us perdeu les fotos i vídeos que hi ha a continuació!

Salut a tothom!

El verd s'apodera arreu

Som tretze de maig. Aquí Finlàndia celebren el "dia de la mare" que, tot i que no n'he pogut esbrinar gaire res, sembla que té un caire força menys comercial que el que pretenen fer celebrar a Catalunya. M'ha semblat veure un ambient prou familiar en general. Amb el bon temps que fa -després d'un ahir i abans-d'ahir plujosos-, tothom surt al carrer a peu, amb bicicletes, patins, amb barques als estanys,...

La primavera cada dia es fa sentir amb més força. Els arbres de fulla caduca, per fi estan començant a brotar. Tot just n'és el començament però. Bedolls, oms, freixes, i fins i tot unes coníferes que no havia vist mai, estan traient fulla. L'herba dels marges verdeja i surten flors arreu. Als llacs ja no hi queda gens de gel i és molt estrany trobar-se una clapa de neu en algun racó molt ombrívol. 

És una època de canvis. La setmana passada encara va haver-hi la darrera sorpresa en forma de neu, i ahir va estar a punt de tornar-hi, però la temperatura ja no va baixar prou. 

Avui, tot i que no hem pujat dels +10ºC, l'ambient és collonut. Tal com diu el Servei Meteorològic Finlandès, el sol avui ha sortit a les 4:13 i no es pondrà fins les 22:01, és a dir, 17h48' de sol, i el millor de tot: durant la nit, cada cop és més clar i ja no hi ha ni un sol moment de foscor absoluta.

De fet, si ens n'anem a la Lapònia, allà encara és molt més accentuat tot el tema. A l'extrem nord de Finlàndia el sol pràcticament ja no es pon i la claror és total 24 hores al dia. Si voleu comprovar-ho, no us perdeu les càmeres web del Servei de Trànsit Finlàndes. Mireu les càmeres al nord del país a plena nit i ho podreu comprovar.

Ja només queden dues setmanes de curs i tothom frisa per passar el temps a l'aire lliure i gaudir de la "meitat clara de l'any". Us convido, un cop més, que vegeu les fotografies que he anat fent aquests dies, perquè veieu com va canviant el paisatge.

Salut!

Vappu, primavera i estiu!

Salut!

Viure relativament a prop del pol té les seves conseqüències. A hores d'ara, les més evidents són la gran quantitat d'hores de sol que hi ha. Tot i que et pots trobar dies molt ennuvolats, des que surt el sol fins que es pon, passen moltes hores. De fet, ara mateix, a Kuopio són 17 hores de sol i el que és més sorprenent: ara ja, durant la nit, mai no es fa fosc al 100%. Sempre queda un punt de claror a l'horitzó que va "voltant", fins que, quan arriben quarts de tres de la matinada, torna a aclarir-se lentament, per començar un dia nou. Un panorama totalment diferent del de la "meitat fosca" de l'any. 

Es fa difícil de descriure el que sento quan miro l'horitzó a la una de la matinada i hi veig claror. És una sensació de continuïtat, de perpetuïtat, d'alguna cosa que només fa una pausa però mai no s'acaba. Personalment, m'encanta, i quan miro cap allà, és gairebé tan intens com quan fa pocs mesos contemplava les aurores.

Amb tot això, hem passat el 1r de maig, el que aquí se'n diu Vappu, un dia (i vigília) molt fortament celebrat arreu de Finlàndia. Parlant amb la gent, tothom m'ha confirmat que el Vappu és la gran trobada social del país, mentre que el Johannus (la nit de Sant Joan), tot i que és celebradíssima també, es sol passar molt més amb família o amb colles, però cadascú va més a la seva (se'n van a les cabanes de fusta dels llacs, o on sigui).  

Aquests dies es veia gent al carrer com mai (tot i fer bon temps no passàvem pas dels +7 o +8ºC). Per als estudiants, és una trobada molt important, sobretot per aquells que han acabat l'institut i que, per celebrar-ho, entre d'altres coses, solen dur unes gorres blanques (que semblen de mariner però NO ho són), i, com de costum a aquestes latituds, beuen com uns beneits (jo m'hi he integrat perfectament, en aquest aspecte! xD). 

Deixant de banda els milers d'anècdotes que podria explicar de la festa, aquest és un punt d'inflexió que diu definitivament adéu a l'hivern que ha costat tant d'abandonar, i obre les portes a la primavera i l'estiu. El glaç dels llacs es fon ràpidament. Als estanyols ja no n'hi queda. Encara pots trobar algun turonet de neu bruta al lloc més ombrívol. Els arbres estan poncellats a punt d'esclatar. El dia és llarg i l'aire es respira fresc. L'estat d'ànim de la gent canvia tant o més de com ho fa el clima, i tot plegat s'agraeix. És increïble compartir i veure l'esclat de vida que suposa la nova època, després del llarg hivern.

En fi. Prou de xerrameca. Us deixo unes quantes fotos d'ahir. El gel del llac Kallavesi s'esquartera ràpidament i es fon. Els arbres encara no han verdejat, però és qüestió de dies.

Salut a tothom!

Retorn

He tornat d'una setmana a les Catalunyes. Era el primer cop que m'hi estava de debò des que vaig marxar-ne fa nou mesos. Algunes coses han canviat molt, d'altres són com sempre.

Ara tinc aquella barreja de sensacions que inclouen la melanconia, una certa tristor, però alhora, un conjunt d'emocions i experiències molt bones -excel·lents-, sobre aquests dies. Un canvi d'aires, que m'ha permès de fer una pausa en l'activitat d'aquí dalt i de relaxar l'esquena, però que també m'ha costat un petit costipat, suposo que pels grans canvis de clima. 

Catalunya està en plena primavera ambiental: tot verdeja arreu, plou sovint, hi ha aigua en més o menys abundància, tot està florit i els dies són radiants. Han estat uns dies amb família i amics: retrobar molta gent que m'estimo i m'aprecio moltíssim i que la distància -malgrat les noves tecnologies-, ens allunya molt, de vegades massa.

Aquests dies he vist claríssimament que, tot i que a Finlàndia hi estic la mar de bé, hi aprenc molt i m'hi vull quedar una bona temporada més, les meves arrels són molt profundes i tinc la necessitat de sentir l'essència del meu indret nadiu, com suposo que li passa a tothom qui marxa de la seva terra.

Moltes gràcies a tothom per la vostra companyia, per les vostres històries, per ser-hi i per seguir sent-hi. M'ompliu molt!

L'altra cara de la moneda la té el país. Si bé la primavera és als arbres, als boscos i a la natura, pel que fa al país, la societat i el futur de Catalunya, la situació està en una profunda tardor. Una tardor que ningú no sap on menarà, si no és que hi ha canvis de soca-rel i ben aviat. Amb tots i cadascú dels que he vist durant aquests dies, ha estat absolutament inevitable de parlar sobre el futur incert del nostre país. Els caps polítics no hi posen prou pebrots, l'atur es cruspeix la societat, la nostra llengua està sent arraconada i retallada de tot arreu, l'educació i la sanitat estan sota mínims. La preocupació creix, però ningú no actua amb fermesa, solidesa i unió. 

Em dol dir-ho, però és que he vist Catalunya molt malament. Més malament que mai. Tinc una sensació estranya que em fa sentir com un egoista per no estar-hi vivint. Tinc una mena de sensació d'obligació moral d'estar allà, picant ferro, fent costat a companys i família en aquests temps. D'altra banda, si fos allà, ni les meves aspiracions estudiantils ni les laborals no tindrien cap futur. 

L'any passat la Generalitat deia, amoïnada, que la població total de Catalunya havia disminuït. Si a això hi tens en compte que, d'aquesta disminució, la majoria de gent és d'aquella que té projectes, ambicions, recerques,... Què hi quedarà a Catalunya? Què hi quedarà si bona part d'aquells que la poden portar a la seva plenitud n'han de marxar? 

Noies i nois: si no ens separem d'una vegada, si no aconseguim la nostra sobirania econòmica total, si no canviem de soca-rel aquesta situació, les passarem molt més canudes encara. 

Salut a tothom!

pD: com que aquest escrit ha acabat de manera molt agredolça (però realista), us deixo amb un recull d'imatges primaverals que m'han agradat molt, totes elles a l'Empordanet.

Travessant el Kallavesi

Quan tot Europa ja té temperatures plenament primaverals, i fins i tot en alguns casos, gairebé estiuenques, a la freda i septentrional Finlàndia tot just comencen a fondre's els primers flocs de neu i caramells. Si estirem més i ens en anem a l'est de Finlàndia, lluny de la "càlida" costa, aquest procés encara és més lent. 

Sí que cada cop hi ha menys gruix de neu i els dies són molt més llargs. De fet, ara ja tenim catorze hores de sol a Kuopio i d'aquí poc ja no es farà de nit totalment. La neu i el glaç, però, són lluny de desaparèixer encara. Al llac Kallavesi encara hi ha més de mig metre de gruix i la gent segueix circulant-hi per sobre amb tota la normalitat del món, ja sigui a peu, esquiant, amb moto de neu, amb cotxe o amb camió!

Fa un parell de dies, després de sortir del conservatori i abans de quedar amb la colla que solem quedar, no em vaig poder estar d'anar a fer un bon volt amb bici per aquests topants i travessar un bon tall de llac. 

El llac Kallavesi envolta totalment Kuopio i totes les rodalies. De fet, pots arribar a navegar-lo (quan és en forma d'aigua!), durant més de cent quilòmetres. El fet que es mantingui congelat durant tant de temps (ara ja en fa quatre mesos sencers), permet de traçar-hi un gran nombre de recorreguts que quan no hi ha gel són impensables. Això, per tant, fa que es puguin connectar indrets que d'una altra manera estarien allunyadíssims. No tot és negatiu, tal com podeu veure.

Tot segueix molt bé aquí dalt: tocant moltíssim i aprenent. Ara ja tothom té moltes ganes de primavera, de color verd i de no haver d'anar tan abrigat. Espero poder-ho gaudir ben aviat. No us perdeu les imatges, que un cop més, crec que paguen la pena!

Salut a tothom!

Temps esvalotat!

Hem començat un juny mogudíssim que està duent moltes precipitacions pràcticament arreu. En el cas de Sa Bardissa, això és una molt bona notícia ja que els valors pluviomètrics primaverals han estat extremadament escadussers ( mm a l'abril i mm al maig). No ha estat pas el cas, però, de comarques com la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà, Osona o bona part de la Selva, en què el maig ja va ser realment plujós. 

El risc d'incendi ha davallat clarament després de les precipitacions que hi ha hagut fins ara (la més destacable va ser dimarts dia 7 amb 23,2 mm), i avui divendres, a hores d'ara ja duem 2,4 mm i s'atansen noves masses de precipitació. Sens dubte, una molt bona notícia per poder encarar bé l'estiu.

En aquests moments, prop de la una del migdia, grans nuvolades estan arrencant de tot l'interior del Principat i viatgen ràpidament cap a l'Empordà. D'aquí poca estona tornarem a tenir precipitacions. La imatge del radar és de les 12:36 hora real d'aquí i reflecteix múltiples nuclis de precipitacions que s'estenen des del Pirineu fins ben endins a mar. Tot plegat es desplaça d'oest a est. Alhora, nous nuclis de tempesta van gestant-se tot seguit dels que ja hi ha. La tarda-vespre promet ésser molt moguda.

Paral·lelament, a l'altre costat de l'Atlàntic, a l'Amèrica Central, comencen a desvetllar-se les primeres activitats tempestuoses-despressionàries de gran abast i ja fa un parell de dies que tenim un nou membre de la família dels huracans a la nostra col·lecció. De fet, em situo ja a l'Oceà Pacífic.

Estic parlant-vos de l'huracà Adrian, que ja fa tres dies va configurar-se com una depressió tropical al davant de la costa de l'extrem sud de Mèxic i que va anar desplaçant-se en direcció nord-oest, més o menys paral·lel a la costa sense que, ara per ara, no hi hagi cap perill que toqui terra. Després de passar a categoria de tempesta tropical, finalment va atènyer el nivell d'huracà i es troba, a hores d'ara al nivell 4 sobre 5, el que implica que els seus vents sostinguts ja són de 225 km/h.

De fet, està previst que d'aquí poques hores esdevingui un major hurricane, arribant al nivell 5. Sens dubte, un autèntic huracà a la costa pacífica de l'Amèrica Central, encara lluny de l'època habitual de formació d'aquestes pertorbacions tan potents. 

També us deixo amb el mapa que preveu l'evolució de l'huracà i el sentit cap on està previst que es desplaci.

Salut i meteorologia!

Encluses i xàfecs

Temps de plena primavera és el que es respira avui.

Ja hem passat el migdia i les nuvolades creixen amb força a tot el Pirineu i l'interior. De fet, avui, la proximitat de les encluses i la bellesa que les constitueix, m'han fet dedicar-los aquestes ratlles. 

Fora del Pirineu i l'interior del Principat, no està previst que hi hagi gaire enrenou, tot i que no s'ha descartat que hi hagi alguns ruixats o que alguna d'aquestes nombroses tempestes, es desplaci cap a la costa. A hores d'ara, tenim nuclis de tempesta molt actius que viatgen des del Ripollès i la Garrotxa, cap a l'Alt Empordà, Pla de l'Estany, Gironès i també Baix Empordà i Selva.

Les imatges que us deixo a continuació han estat preses fa poca estona des del Mas Pallí de Sa Bardissa i enfocades cap al NO, és a dir, mirant cap a la Garrotxa i Ripollès.

Salut!

Caminada de primavera

La primavera ens envolta cada moment que vivim, amb força i presència.

És molt plaent anar a voltar per la teva contrada i veure l'esclat de vida que hi té lloc. 

Hem travessat ja l'equinocci, i el dia, lentament però sense treva, va allargant-se cada cop més en detriment de la nit. Les temperatures nocturnes encara fresquegen, però el dia ja va tornant-se suau com més va més. 

Els matins poden ésser assolellats, però la mitja tarda prometrà sempre la seva tempestuositat pròpia de l'època, encara que moltes vegades ens la mirem de prou lluny. Avui uns quants cumulonimbus es passegen pel nord de la Garrotxa i l'Alt Empordà i el sud del Vallespir. Des de Can Pere Pla només veig els sostres d'aquestes nuvolades tan immenses. A sota seu -com aquell qui diu-, el mosaic d'habitatges unifamiliars -molts d'ells buits- que emplenen penosament el paisatge de Sa Bardissa en un percentatge massa elevat.

Ara fa una setmana que no plou, però el subsòl encara està ple d'aigua. Un rierol s'esmuny pel camí que baixa de Can Pere Pla i s'estanca una mica tot formant un bassal. Les granotes no s'ho han pensat dues vegades abans de pondre-hi grans quantitats d'ous que ja s'han badat i han permès que centenars de capgrossos nedin lliurement per aquelles aigües mentre van creixent.

La Riera dels Molins baixa enjogassada i el salt d'aigua de la resclosa del Molí de les Roques brolla de vida. D'aquí no gaire podrem anar-nos-hi a refrescar.

Com a bosc plenament mediterrani, el bruc hi és omnipresent i està florit a més no poder. Els lleugers cops de la marinada xarboten la mata fent que deixi anar grans quantitats de polsim en l'aire. 

Segueixo pujant cap al Coll de Fenals, i a sota de Can Moner, veig la silueta d'un suro mort, cremat, que encara ni l'aigua, ni la tramuntana, ni els corcs, no l'han abatut. Testimoni evidentíssim del terrible incendi que va devastar els nostres boscos el 25 d'agost del 2005, provinent de la Vall d'Aro i empès amb força pel llebeig que feia aquell dia.

Ja sóc a dalt de tot, passant a prop de Can Rusques i a poca estona d'arribar a casa. Els camps de blat i d'ordi verdegen amb insistència mentre el sol es pon.

Sempre m'ha agradat molt la primavera. Enguany no en serà pas una excepció. 

Salut!