Sadernes - Bassegoda - Vall de Sant Aniol d'Aguja

Fa uns dies vàrem tornar a enfilar les muntanyes que uneixen l'Alta Garrotxa amb l'Alt Empordà i que, si estirem un pèl més amunt, es porten a fregar el Ripollès i el Vallespir. 

La ruta va començar des de Sadernes, un petit veïnat arran del riu Llierca, ja començant la vall que duu cap a Sant Aniol d'Aguja i on el riu també pren el nom de Sant Aniol. 

 

Sant Feliu de Riu

El camí comença seguint més o menys la llera del riu i al cap d'una mitja hora, comença a enfilar cap al costat dret, amb un fort pendent cap a dalt la muntanya, fins a trobar una ermita molt pintoresca, ja a força alçada, que té per nom Sant Feliu de Riu. La vall que ve a continuació, justament, és la vall de Riu, on, enmig de prats, boscos molt espessos i algun mas que aixopluga bestiar, ja es veu el Bassegoda al davant, tot imponent. 

El corriol enmig del bosc torna a fer pujada amb força fins arribar a una altra ermita, la de la Mare de Déu de les Agulles i més endavant, el Coll de Riu, ja fregant els 1000m. Allà el camí es troba amb la pista forestal que ens permetria anar a llocs com a Albanyà o l'Hostal de la Muga, tot ja a l'Alt Empordà.

El Bassegoda des de la Vall de Riu

Vàrem decidir, des d'aquell coll, que pujaríem al Bassegoda per un corriol per on no havíem passat mai: en comptes de seguir la pista forestal que puja pel costat de llevant (Alt Empordà) i després per un corriol fins a dalt, vàrem enfilar recte amunt des del Coll de Riu, per pendents molt forts i uns penya-segats i tarteres considerables.

Un cop a dalt, el paisatge era al·lucinant, com de costum: vegetació exuberant als nostres peus, flors de tota mena decorant els paratges, el Pirineu encara amb una mica de neu al darrere, sobretot el Canigó, i a la resta, la plana de l'Empordà i ja més lluny les Guilleries, Collsacabra i el Montseny.

La tartera que puja al Bassegoda

La baixada vàrem voler fer-la per l'altre costat, justament per un lloc on anys enrere ens havíem mig perdut en no trobar marques dels itineraris. Ara era ben al contrari: les marques de senders locals, tot sovint unificades, eren ben clares i abundants i el corriol ens va portar per un bosc encara molt més espès fins que, al cap de molta estona, vàrem anar a parar prop de Sant Aniol d'Aguja i ja més endavant, poder anar baixant la Riera de Sant Aniol, fins arribar al final del recorregut.
 

Vista del Bassegoda cap al Pirineu

Sens dubte, una caminada prou intensa, però amb un paisatge meravellós que recomano a tothom, per no fer pas només un sol cop!

Salut a tothom! :)

Quan el bosc esdevé cendra

Avui fa una setmana que un ésser humà va encetar un dels desastres més grans que poden afectar el nostre país i que, segons quins anys, ho fa d'una manera agressiva i extensa. Malauradament, enguany és un d'aquests anys. Parlo dels incendis forestals.

Eren la una del migdia. Estava dinant a fora al pati, abans d'anar a treballar. Sempre visc una mena de psicosi durant l'estiu per por dels incendis forestals, no només pel risc personal que pugui tenir-hi pel fet de viure enmig de bosc, sinó sobretot per les conseqüències psicològiques que pateix cada persona després de veure com un paisatge proper a ell es redueix a cendres i carbó en qüestió d'hores. 

Aquell dia, mentre dinava, em feia un tip de parar de menjar per flairar l'aire. Sentia pudor de fum. No era gaire intensa, però era una olor tristament familiar. La reconeixia a la perfecció. En un principi estava estranyat: no veia columnes de fum, el cel era ben blau, semblava que no passava res. Per una estona vaig decidir pensar que només eren cabòries. 

Ja quan baixava cap a treballar, em va semblar veure unes sanefes de color sospitós al cel, però el cas és que no acabava de veure res de segur.

Tant bon punt vaig poder escoltar la ràdio, les sospites varen passar a fets consumats. S'havia declarat un incendi a El Pertús, en un indret, malauradament, estratègicament col·locat perquè la forta tramuntanada que bufava, empenyés el foc vall avall, en direcció a la Jonquera i la resta de l'Alt Empordà. De moment no se'n sabien les causes, tot i que les sospites eren molt clares, ja que el foc s'havia originat arran d'un aparcament per a camions. 

La grandíssima ventada va impossibilitar que els mitjans aeris poguessin treballar-hi fins l'endemà. El foc avançava a una velocitat vertiginosa (6 km/h), amb flames atiades pel gran vent i per un bosc espès altament ressec per la manca de pluges i la sequedat de la tramuntana. 

No entraré en més detalls perquè tothom ja haurà pogut obtenir tantes dades com haurà volgut, d'aquest incendi. 

El que vull posar de manifest són les calamitats a què ens hem hagut d'afrontar i sobretot, el que han hagut de patir -i patiran- els afectats directes i indirectes d'aquesta desgràcia. 

La inconsciència d'algú, ha deixar una petjada de 14.000 ha. cremades, morts i ferits, destrucció d'un espai natural d'una bellesa paisatgística incalculable, la desaparició i pèrdua d'una gran quantitat de zones de conreu, la mort de milers d'animals -domèstics i salvatges-, i la tristor, impotència, ràbia i frustració de centenars de milers de persones, locals o properes, que hauran de conviure a partir d'ara amb una part importantíssima de l'Alt Empordà, plena de carbó, negror i sutge. Mai no hi haurà un càstig prou gran per algú que ha estat responsable d'un esdeveniment així, sense pensar-ne les conseqüències.

Un cop més, s'ha posat de manifest que hi ha sectors en què no es poden fer retallades. Malgrat la tasca excel·lent de bombers, ADFs, voluntariat, etc. varen mancar efectius per cobrir l'abast d'aquest incendi immens i devastador i alguns pobles varen quedar literalment desemparats, envoltats per flames i temperatures extremes. 

Alguns municipis tenen pràcticament la totalitat del seu territori cremat, com són Capmany, Biure o Boadella, d'entre de molts altres d'afectats. 

Només perquè us feu una idea de com de devastador era l'incendi: a Biure, el poble va quedar completament encerclat pel foc. Les cases no es varen cremar gairebé de miracle. Fins i tot els horts de les cases interiors del nucli urbà tenien les plantes cremades o mostiues per l'extrema escalfor. 

Aquest és un missatge per a tothom: per als fills de puta que cada dia llencen objectes per la finestra del seu cotxe o camió sense pensar-ne les conseqüències: no descansaré ni un dia de la meva vida, mentre vegi que al davant meu, el cotxe ha estat cometent delictes d'aquesta mena, i els perseguiré perquè els hi caigui tot el pes de la llei al damunt. 

Només em queda desitjar als meus veïns i amics de l'Alt, que es refacin ben aviat, que mirin endavant i que tenen tot el meu suport i el de molta altra gent.

Per acabar, us deixo amb algunes imatges del desastre. No ens vàrem poder apropar gaire a l'indret més afectat, però us en podreu fer una idea més que ajustada.

Salut!

Cantallops - Requesens - Puig Neulós (Massís de l'Albera)

Un dimarts més, tenia festa i he aprofitat el dia al màxim. Sobretot he volgut allunyar-me del populós sud del Baix Empordà, per endinsar-me en una de les moltes joies que tenim ben a prop: el massís de l'Albera. 

La caminada, -amb una companyia excel·lent-, sortia de bon dematí de Cantallops, on deixàvem el cotxe. La calor forta és un element amb què cal comptar fent travesses a ple estiu. Estava convençut que anant pujant l'aire es refrescaria, però va ser ben just. 

Al cap d'una mica més d'una hora, passàvem pel trencant que, a mà dreta et porta als peus del castell de Requesens i a mà esquerra et duu cap al veïnat del mateix nom i a tota la colla de camins i corriols que travessen el massís de l'Albera. 

Més endavant, després d'una pujada mitjaneta però llarga, i de la sort d'haver passat dues fonts plenes d'aigua fresca, s'arriba al cim del Puig Neulós, a 1259 m d'alçada i punt més elevat del massís. Un silenci sepulcral, només esquitxat per una tramuntana molt suau, brunzits d'insectes i algun ocell de muntanya mitjana. 

És impressionant veure com la força de la tramuntana, en un lloc extremadament esventat, no deixa créixer els arbres cap amunt i els acosta arran de terra per sempre més. Les crestes de la muntanya sempre són pelades de vegetació: no hi ha cap arbre que s'hi atreveixi. 

La vista? No hi ha prou paraules per a descriure-ho: al sud, la plana empordanesa amb el Montgrí i més avall Les Gavarres al fons. A l'interior, les Guilleries i la serralada Transversal. Al Pirineu, les Salines, el Costabona, el Bassegoda i al darrere, el Canigó i les muntanyes de l'Alt Conflent i el Capcir. I finalment, al nord, la gran plana del Rosselló amb el massís de la Fenolleda al fons i les grans platges llargues que comencen a Argelers de la Marenda i arriben fins on la vista ja no distingeix què hi ha més enllà. 

En baixant, un corriol pedregós i amb una gran baixada entremig de faigs i roures, fins arribar ja ben tard al vespre, un altre cop a Cantallops i cap a fer un bon sopar (amb clova, per cert). 

Salut a tothom! No us perdeu les imatges! :)

Cap de Creus i Saverdera

Ahir tenia festa, i com tots els dies de festa, cal aprofitar-los al màxim per voltar i desconnectar (bé, si més no, així és com ho veig jo!).

Així que vaig decidir de pujar a veure un dels paisatges preferits del meu país i que feia més d'un any que no veia: el Cap de Creus i la seva rodalia. A més, molt ben acompanyat per un escalenc! :)

L'excursió va començar a la reserva natural integral del Cap de Creus, i més concretament al paratge de Tudela, altrament conegut com l'antic Club Med que, després del seu enderroc i restauració, permet unes caminades absolutament al·lucinants, en el que és el batent més salvatge, feréstec i collonut de tot aquell entorn. 

Banys a cales rocalloses, plenes de posidònia, garoines i molts altres animalons i plantes, caminant cap al final del tot del Cap de Creus, on davant teu ja només hi queda l'illot de la Maça d'Oros i la Mediterrània nord. Silenci, només interromput pel cant d'algun ocell marí i el batiment d'alguna onada en un mar extraordinàriament encalmat i poc habitual, varen acompanyar la caminada d'allò més bé. 

En tornant, travessant El Port de la Selva, pujada a Sant Pere de Rodes i el castell i cim de Sant Salvador Saverdera. Un cop més, una sensació de petitesa enmig de la immensitat. 

Les fotografies ja us descriuran tot allò que jo no podria ni tan sols esbossar amb paraules.

Salut!