dimecres, 23 de setembre de 2015

Viatge a l'Àsia Central: III - Taixkent i l'abisme entre les classes socials

Marxants de melons i xíndries i canonades de gas
Benvolguts, continuem el viatge!

Taixkent, la capital de l'Uzbekistan, ens va servir de campament base per instal·lar-nos mínimament el país, comprovar informacions, assabentar-nos del màxim de dades i anècdotes possible i organitzar més seriosament el recorregut que faríem i l'assignació de dies a cada indret, segons les necessitats, voluntats i el temps que teníem per fer el viatge. 

La ciutat presenta una diferència abismal entre les classes socials. No sóc sociòleg, però dubto que es pugui parlar gaire de classe mitjana. El que es percep és una franja molt majoritària de la població que viu molt modestament (evito el terme "pobresa" perquè no crec que sigui el cas, i em limito a qualificar-ho com a "humil"). D'altra banda, la classe benestant contrasta per l'abundància i l'occidentalitat, si més no, en aspectes purament físics, però no em vull avançar excessivament.

Val a dir que els dos primers dies estàvem una mica astorats, ja que no acabàvem de localitzar el "centre" de la ciutat pròpiament, i tot plegat ens feia la sensació d'estar enmig d'un munt de zones perifèriques però sense cap centre gaire aglutinador. Finalment, però, vàrem topar amb els districtes més centrals. 

Si bé on ens allotjàvem (districte de Mirobod), com el de Chor Su (on hi havia el gran basar), eren llocs extremadament humils, el centre de la ciutat contrastava increïblement ràpid. Tan de sobte era el contrast, que hom podia travessar un carrer i passar de jardins i parcs immensos amb recs engegats tot el dia a carrerons sense asfaltar, plens de deixalles per tot arreu i amb habitatges humilíssims. 
Basar de Mirobod

La calor seguia sent més que intensa i alguns establiments se les empescaven per poder-se'n sortir bé. A alguns restaurants o kafes hi havia canonades petites alçades d'on sortien petits polsims d'aigua que refrescaven molt quan s'hi estava a sota. 

Als carrers hi sobtava molt veure-hi les canonades del gas, passant paral·lelament a les vies asfaltades o les voreres. Quan la canonada havia de passar per algun lloc que feia nosa, l'elevaven en forma de dos angles rectes, passant per llocs prou alts en què no fes nosa i tornava a baixar arran de terra. Una herència claríssima de l'època soviètica i, de fet, una manera molt ràpida de localitzar avaries i reparar-les, és clar. Estèticament, tot i que curiós i interessant, potser no era el més integrador en un paisatge, però per als locals devia ser un costum ben arrelat. 

I al cap de no gaire estona, caminant sota el dia roent i bevent a tothora, ens topem amb avingudes amples i immenses, parcs inacabables farcits de roures i coníferes gegants, parterres plens a vessar de flors, on, per cert, hi abundaven moltíssim les mates de fàbrega com a quelcom ornamental, places enormes amb fonts a tort i a dret, i en general, una imatge molt més benestant i perquè no dir-ho, occidental, o si més no, occidental-soviètica, que contrastava moltíssim amb el que havíem estat veient fins ara i que encara regnava pocs metres més enrere. Museus d'art, avingudes amb botigues amb algunes multinacionals, vials per a vianants, jovent patinant, anant amb bici o passejant i gent vestida molt diferentment que a d'altres barriades. 

Monument de l'alliberament de l'Uzbekistan
Cridaven l'atenció tots els arbres i mates mitjanament grosses, que estaven pintats amb una substància blanquinosa, que sembla ser quelcom derivat de la calç i que serveix perquè una mena d'insecte no pugui enfilar-se als arbres, ja que, segons deien, els mataria tots. Esgarrifava veure molts de sistemes de rec engegats hores i hores, molts d'ells mal calibrats i que regaven molt més del compte, fins al punt que hom podia trobar-se fins i tot basses amb molsa, de tanta humitat que hi havia. Cal recordar que a l'Uzbekistan l'aigua no hi abunda gens i que caldria ser molt més rigorós amb aquests aspectes! 

Cap al vespre, amb la calor afluixant només una mica, arribàvem als voltants del Parlament uzbek i el ministeri d'economia. Tornava a cridar l'atenció la presència policial molt massiva. En un perímetre molt ample des del Parlament, desenes de guardes romanien drets privant el pas a qualsevol que s'hi volgués acostar massa i hom s'havia de conformar en fotografiar els paisatges des de la llunyania. Una mica més avall, el monument a l'alliberament de l'Uzbekistan i a la Mare Pàtria, cridaven l'atenció per les seves dimensions i també per la seva bellesa. Vaig trobar particularment preciós el monument a l'alliberament del poble uzbek, que, entre d'altres símbols, consisteix en una bola del món d'on surten tres cigonyes que arrenquen el vol molt enèrgicament. Tot aquest quadre està representat sobre un conjunt de columnes unides per un replà al capdamunt d'elles. Les fonts acompanyen tots aquests monuments mentre els carrers i passeigs s'emplenen de gent massivament, ara que la calor comença a ser més suportable. Un xic més enllà, el monument als afectats del gran terratrèmol del 26 d'abril del 1966 posa els pèls de punta, no només pel seu simbolisme i dramatisme, sinó també per les seves dimensions. Un altre fet característic de l'herència soviètica. L'Uzbekistan no està catalogat com a zona excessivament sísmica, tot i que hi han tingut lloc alguns terratrèmols forts. De fet, Taixkent és a l'est del país, en un enclavament molt proper a les fronteres del Kazakhstan, el Quirguizistan i el Tadjikistan. En aquestes fronteres tan properes és on comencen grans serralades i on el risc sísmic augmenta considerablement. El Tadjikistan, en canvi, serà un país amb un risc sísmic molt elevat.
Monument del terratrèmol del 1966

A l'altre costat del gran centre de la ciutat, una plaça i parc molt grans dedicats a Amir Temur, gran personatge rellevant de l'Uzbekistan. Va ser allà on, jaient després d'haver caminat molt durant hores, dues noies adolescents se'ns acosten tímides. Ens pregunten si parlem anglès i si ens fa res que hi conversem una estona ja que tenen moltes ganes de conèixer estrangers. No cal dir que vàrem rebre-les amb els braços oberts, ja que el que volíem, per sobre de tot, era barrejar-nos al màxim amb la població local i aprendre molt d'ells. L'Evgenia i la Umida (estalviem-nos acudits sobre aquest nom) són dues noies uzbekes de parla russa. Sí: aquí, mentre les anava coneixent, creixia la meva estupefacció. Efectivament a l'Uzbekistan hi ha una franja de població, aparentment molt benestant, que no coneix ni tan sols la llengua pròpia del país i que es declara incapaç de comunicar-s'hi (el rus és una llengua indoeuropea eslava i l'uzbek és una llengua turquesa; parlem, doncs, de llengües molt allunyades). Aquesta circumstància alimentava la meva opinió negativa de certes parts de la població russa que, en general, rebutja integrar-se en un lloc i, en canvi, fa prevaldre la seva cultura. No estic culpant pas aquest parell de noies innocents, sinó l'herència que els hi han transmès, que fa que no coneguin la llengua pròpia del país on han nascut i viuen i que parla la grandíssima majoria de la població. Feia la sensació que, no només econòmicament, sinó també lingüísticament, vivien en una bombolla
Monument a la Mare Pàtria

Deixant de banda les divagacions sobre els russos, aquestes dues noies ens van oferir una conversa més que agradable, ben carregada de preguntes tant d'elles cap a nosaltres, com també a l'inrevés. Es morien de ganes de saber coses sobre el nostre país, els nostres costums, l'estil de vida, la vida dels estudiants i moltes coses més. Ens transmetien la sensació d'estar una mica "empresonades" allà i de les dificultats per viatjar a certs països (no necessàriament econòmiques, sinó polítiques). Finalment, tant va ser-ne l'èxit, que vàrem acabar donant-nos telèfons de contacte i els hi vàrem prometre que tornaríem a veure'ns quan tornéssim a Taixkent al final del nostre viatge. Sens dubte va ser molt agradable començar a tenir contactes reals amb la societat local i el cert és que vàrem tornar a l'alberg amb un somriure d'orella a orella, tot sentint-nos més humans i més propers al lloc on preteníem passar tres setmanes. 

Anàvem a jeure després d'un dia més que intens. A partir d'ara caldria aconseguir el visat per al Tadjikistan, tot anant a l'ambaixada. També caldria planificar clarament la ruta i encetar el viatge "de debò", tot creuant aquest país que prometia tant.

Fins ben aviat! No us perdeu les fotos que hi ha penjades a continuació! :) 

dimarts, 15 de setembre de 2015

Viatge a l'Àsia Central: II - Arribada a l'Uzbekistan

Trenc d'alba des de l'avió quan érem més o menys sobre l'Iran.
I per fi arribava el 13 de juliol del 2015 per marxar des de la molt calorosa i xafogosa Barcelona cap a l'Àsia Central. A mitja tarda sortia el vol de Turkish Airlines en direcció a Istambul.  Ja vam poder comprovar la gran qualitat del servei en aquesta companyia: molt bons àpats, seients amples i còmodes i tot d'aparells i complements per assegurar-se que ningú no s'avorreix durant el trajecte (tothom tenia un monitor davant del seu seient on podia escollir pel·lícules, jocs, mirar què sobrevolàvem en aquell moment, etc.) Al cap d'unes tres hores aterràvem a Istambul. Hauria estat genial poder anar-hi a fer un volt, però, no només era de nit ja, sinó que només teníem una hora i mitja de pausa allà. Al cap de poca estona, doncs, ja embarcàvem novament, ara ja de camí definitiu cap a Taixkent, la capital de l'Uzbekistan. En uzbek, malgrat que es fa servir majoritàriament l'alfabet llatí, cal tenir en compte que la capital s'escriu Toshkent i el país, O'zbekiston.

Desert a l'alçada de l'Iran i el Turkmenistan.
Durant el vol, entre l'emoció de tot plegat, els canvis d'horaris, i els entreteniments diversos que hi havia a l'avió, va ser gairebé impossible d'aclucar l'ull: només quan ja sortia el sol, el meu company i jo estàvem pesant figues, mentre ja es començava a veure un paisatge radicalment diferent: primerament un crepuscle impressionant amb el cel ben serè, una lluna en quart minvant i un mar de núvols a sota. Al cap de poca estona, el continent que ens quedava a sota ens mostrava un terreny vast de colors marronosos i groguencs, que eren les zones desèrtiques de l'Iran i el Turkmenistan. Més endavant, ja, es dibuixaven meandres de rius grossos travessant deserts immensos i ple de regadius arreu de les lleres i terrasses fluvials. Cap a 2/4 de 7 del matí aterràvem a Taixkent, havent-nos endut ja una imatge d'arquitectura i estructura força soviètiques, en què la ciutat s'estenia molts de quilòmetres enmig d'esplanades molt grans. 

Les primeres impressions de l'Uzbekistan van ser radicalment llunyanes de les que vàrem endur-nos al final del viatge, però no vull avançar-me. Per començar, un control total de passatgers en passar les duanes de l'aeroport de Taixkent: primerament perquè calia fer files llargues que avançaven lentament, però després, en vistes que als policies duaners se'ls hi acumulava la feina, ja tot plegat fluïa més ràpidament. Evidentment, als passaports vigents hi ha de lluir el visat prèviament sol·licitat i segellat per una autoritat competent! Quan hom entra a l'Uzbekistan cal omplir un formulari amb tots els béns que transporta (roba, medicaments, objectes diversos, tipus de divises i quantitats, etc...) És molt important guardar-lo sa i estalvi durant tot el viatge un cop ens l'hagin segellat, ja que, quan calgui marxar-ne, caldrà lliurar-lo a la policia novament. No vull ni pensar què passaria si, per accident, es perdés! D'altra banda, també es porta un control molt gran sobre on i quan hom s'allotja. Això implicarà que, a cada allotjament que siguem, ens donaran una targeta amb les dades de la nostra estada. Sí que cal lliurar-ho també a la policia, tot i que mai no podran saber exactament on hem estat (en el nostre cas, vàrem passar una nit a una casa particular i dues nits a dins de trens, i no va caldre justificar res en concret, ni els policies van ser gaire perepunyetes en aquest sentit; però això ja ho explicaré més endavant). 
Coixins i matalassos típics de l'Uzbekistan


Un cop vam haver fet tot això, sortíem a l'aire lliure i entràvem en contacte amb l'atmosfera de la capital. Aquells dies, tal com passava també a Catalunya, l'Uzbekistan estava sota els efectes d'una onada de calor. La calor allà és sempre extremadament seca, ja que, malgrat els regadius abundants, el país és molt majoritàriament desèrtic. Les temperatures s'enfilaven clarament per sobre dels +40ºC i de nit amb prou feines baixaven dels +30ºC. A l'hora que vam sortir de la terminal de l'aeroport, malgrat ser molt aviat, la temperatura ja fregava els +40ºC novament. Cal tenir en compte que el país és gran i Taixkent es troba força a l'extrem nord-est. Això implica ser molt a l'est del fus horari i que, doncs, el sol surti molt aviat al dematí (cap a quarts de 5 en ple de mes de juliol). Entre que era molt aviat i que teníem un mapa més o menys fiable amb l'emplaçament de l'alberg, vam decidir d'anar-hi a peu, ja que hi comptàvem uns 3 o 4 km. No va ser del tot fàcil: tan bon punt vam haver sortit, una allau de taxistes varen apropar-se per oferir-nos servei. A diferència d'altres vegades durant el viatge, era prou difícil desfer-nos-en, malgrat que no ens cansàvem de repetir que volíem caminar, simplement. Fins i tot n'hi va haver un que ens seguia paral·lel mentre caminàvem tot temptant-nos de pujar, fins que se'n va cansar també. 

Portàvem força pes, realment i la calor es feia sentir. El gran avantatge en una calor tan seca és que si et poses a l'ombra, et refresques ràpidament (la xafogor no té miraments, en canvi). L'avinguda que portava cap al centre ja donava una imatge força fidel del que és majoritàriament la ciutat: recorreguts múltiples de tramvies, -força malmesos, realment-, avingudes amb molt de trànsit amb un asfalt força fotut també, i tirallongues d'habitatges aparentment molt humils tot arran de la carretera. Es veia molt sec tot plegat i la polseguera abundava arreu. La gent ens mirava quan passàvem per davant seu: suposo que destacàvem molt, tant per la coloraina de la indumentària, com per les motxilles, com potser, pel simple fet d'estar caminant sota el sol roent (no es veia pas caminar gaire gent, francament). No teníem sums (la divisa uzbeka), només euros. Si n'haguéssim tingut, hauria estat més que fàcil i barat arribar a l'alberg. Més endavant vam saber que els preus s'acorden amb el taxista, sobretot si és un conductor "no-oficial". Ho dic per als mandrosos que no volen caminar mai! hehehe Sincerament, en el nostre cas, no em penedeixo pas gens d'haver-hi anat a peu. Caminant s'aprèn moltíssim!
Bitllets de 5000 sums, els de més quantitat que hom pot trobar

Val a dir que va costar força trobar l'alberg. El mapa no era del tot precís i no en trobàvem enlloc, com per exemple, a les parades d'autobusos. Tampoc no trobàvem comerços on en venguessin, en aquella zona. Quan ho preguntàvem a la gent, ningú n'havia sentit a parlar i tampoc semblava que sabessin interpretar gairebé el mapa (de fet, d'això ens en vàrem anar adonant durant el viatge). Fins i tot, quan ja dúiem més d'una hora i mitja voltant, un noi que se'ns va oferir per guiar-nos, ens va menar cap al camí contrari; sort que vàrem girar novament, per manca de convenciment i veient que ens allunyàvem de la fita). 

Finalment, arribàvem a l'alberg Topchan de Taixkent. A l'entrada calia treure's les sabates (em venien records de Finlàndia!) i a dins, l'ambient era més que acollidor. No sóc gens amic de l'aire condicionat, però allà es va agrair molt estar a +25ºC en comptes de +40ºC. El recepcionista en aquell moment, en Rafa, un uzbek de parla russa, ens va atendre molt bé: mentre ens feia l'entrada a l'alberg, ens va convidar a seure, prendre te negre (boníssim, per cert, i això que no m'agraden gaire els tes!), a xerrar amb l'altra gent que seia per allà, i sobretot, a pujar a l'altell que hi havia a la sala principal, que estava guarnit a l'estil tradicional uzbek, que implica ple de matalassos finets i coixins tapissats o brodats amb colors llampants i daurats, que convidaven molt a jeure-hi. Ens havíem d'esperar fins les 12:00, que era l'hora per poder entrar a l'habitació. Hauríem pogut dormir tranquil·lament a l'altell una estona, però realment ens vàrem estimar més començar a


socialitzar-nos amb altres viatgers, també amb en Rafa i eixamplar la fal·lera que teníem per tastar i descobrir aquesta terra desconeguda.No hi va faltar un bon debat-col·loqui sobre Catalunya, ja que en aquell moment, a més d'en Rafa, hi havia un escocès i un irlandès, aquest últim, fent temps mentre no li concedien el visat per entrar a la Xina, que és cap on volia anar. És fantàstic anar trobant-se amb gent i sentir les seves històries i experiències. Recomano l'alberg Topchan a tothom! Segur que hi ha opcions encara molt més barates per allotjar-se, fins i tot a Taixkent, però com a campament base i indret per conèixer molta gent d'arreu, sens dubte, és infal·lible!
Pa local acabat de sortir del forn

Un cop entrats a l'habitació, i després d'haver fet una migdiadeta, vàrem encaminar-nos cap al centre de la ciutat. L'alberg és al districte de Mirobod, que és un indret força humil de la ciutat i on es pot respirar molt bé l'essència de la societat local. Ens calia canviar euros per sums i començar a sentir-nos integrats al país. En Rafa ens va suggerir que anéssim al carnisser de la cantonada (literalment), que ens faria canvi de divisa. I així va ser: a la cantonada de l'avinguda hi havia una mena de quiosc que era una carnisseria, duta per dos nois molt joves que crec que no tenien ni vint anys (la força treballadora és molt jove allà!). Ens va canviar diners sense cap problema. En total, 50 € per cap. De 100 € ens va donar 460.000 sums. Estàvem astorats, ja que el canvi oficial era molt més baix (pràcticament la meitat). En tornar a l'habitació de l'alberg, mentre ens rumiàvem si el paio s'havia equivocat i si calia tornar per dir-li que hi havia hagut alguna errada, en Rafa va ser a temps per dir-nos que a l'Uzbeksitan el mercat negre de canvi de moneda és quelcom més que habitual i, com aquell qui diu, tot Déu el fa servir. És evident que potser no cal fer-ho davant de la policia, però a part d'això, ens van suggerir que sempre canviéssim moneda al mercat negre. 

Ja encaminàvem cap al centre de la ciutat, sota temperatures molt superiors als 40ºC, i fins i tot, 45ºC. Calia tapar-se el cap convenientment. Ens van advertir que, en onades de calor com aquelles, era molt fàcil agafar cops de calor i el problema és que hom no se n'adona fins que ja l'ha agafat. Evidentment, també cal crema solar abundant per evitar cremades. L'aigua serà quelcom que ens haurà d'acompanyar tota l'estona. Al cap de les hores ja vàrem adonar-nos que bevíem litres i litres d'aigua i que no havíem d'anar a pixar: amb això ja us ho explico tot. No cal dir que cal beure-la sempre embotellada: viatgers i locals ho fan.
Abricocs secs acabats de comprar a Chor-Su

Vàrem arribar, caminant a uns 20 minuts de l'alberg, a l'estació central de trens, en uzbek vokzal, que és d'on sortia també el metro més proper, a més d'autobusos i altres mitjans de transports. Cridava molt l'atenció la presència policial, tant per entrar a l'estació, com per entrar al metro. Justament al metro, solia haver-hi un guarda o dos a l'entrada del carrer. A baix, un cop comprades unes fitxes a l'estil de màquines escura-butxaques per poder accedir al metro, ens trobàrem dos guardes més amb una taula: en cas de dur una bossa, te la feien ensenyar i gairebé sempre, tant a fora al carrer com aquí ens demanaven els passaports. Això sí: sempre amb molt bona educació i amb curiositat per saber coses de nosaltres. El tema de Barcelona i el futbol era un bon ganxo per donar conversa i arrencar rialles. Un cop per fi a les andanes del metro, encara un o dos guardes més vigilant que, entre d'altres coses, s'intentaven assegurar que ningú no fotografiés o gravés res allà dins. Encara no sé perquè, però! Cal comentar que les parades de metro, fetes en època soviètica, són molt interessants i maques arquitectònicament. Solen estar dedicades a indrets geogràfics o esdeveniments o personatges, com per exemple, als astronautes russos de l'època.

La tarda i vespre els passaríem al mercat de Chor-Su i les seves rodalies. Aquest gran basar també s'emplaça en un districte molt humil on, tanmateix, fa ganes de visitar-lo de cap a peus, sobretot perquè amb prou feines hi ha estrangers. Un cop a fora al carrer, un no-parar de paradetes amb begudes, verdures, fruites, artesania de tota mena (sobretot ceràmica), roba, i molts altres accessoris: tot això només eren les parades als afores del mercat. Un cop vàrem entrar als edificis, moltíssims estants i paradetes separades segons els productes: els obradors del pa, les fruites i verdures, la mel, els fruits secs, les espècies, la carn, el peix, els productes làctics, etc. Realment un lloc recomanadíssim per visitar (nosaltres tant hi vàrem ser a l'anada com a la tornada). Els marxants es morien de ganes de compartir temps i històries amb nosaltres. Malgrat que ningú no parlava anglès, les converses van ser prou llargarudes. Els flequers ens varen convidar a entrar a l'obrador i a tastar el pa que acabaven de coure, els venedors de fruits secs ens oferien una bona varietat de productes perquè ens n'enduguéssim un. Allà hi he tastat els millors abricocs secs de la meva vida! Molta gent també tenia moltes ganes de fer-se fotos amb nosaltres perquè després les hi ensenyéssim i marxessin amb un somriure d'orella a orella. Realment era fàcil de complaure'ls i a nosaltres ens encantava! 

Ja quan es ponia el sol vàrem pujar a un mirador on es veia bé tot el districte, a més de les rodalies, un edifici proper amb una galeria d'art i la gran mesquita local, pocs metres més enllà. Un grup de nens molt simpàtics varen fer-nos companyia una bona estona i a l'altre costat, uns joves acabats de casar es feien fotos romàntiques a l'estil més pastós possible.

Capvespre a prop de Chor-Su

Un cop era de nit, encara per sobre dels 35ºC i tornant cap a l'alberg, vàrem aturar-nos en un kafe, que vindria a ser una mena de bar on serveixen menjars (es diferencia del restaurant en el format del local i els menjars que s'hi ofereixen). El menjar era molt bo i ens moríem de ganes de tastar-lo. Vàrem atipar-nos a base de bols d'osh (o en rus, plov), que és un arròs bullit en un brou molt gustós, acompanyat de carn de vedella i estafanòria filada ben fina. A aquest àpat tan estès i genial, el va acompanyar una bona amanida de tomata i cogombre (boníssima!) i dues cerveses locals. 

Tips com marranes marxàvem ja cap a fer nones, ja que volíem recuperar-nos bé del trajecte fet la nit abans i encetar un dia nou ple de sorpreses i llocs per anar. 

No us perdeu les fotos que he penjat a l'àlbum! Espero que us hagi agradat!
Fins la propera!



dimecres, 2 de setembre de 2015

Viatge a l'Àsia Central: I - Desmuntem tòpics i preparem-nos per a l'aventura!

Banderes de l'Uzbekistan i el Tadjikistan
El món és un paradís immens ple d'indrets per descobrir. Tot plegat hom s'adona que té perles a prop de casa, però no és gens en va el fet de desplaçar-se uns quants milers de quilòmetres cap a l'est, per entrar de ple en llocs en què el món occidental amb prou feines hi ha arribat i l'essència i caliu de la seva societat et porten a viure experiències que mai abans no hauries pogut ni imaginar.

El proppassat juliol i agost d'enguany 2015, durant tres setmanes, acompanyant un molt bon amic meu, he tingut el plaer de conèixer i descobrir els paratges, cultures i singularitats de dos estats de l'Àsia Central: l'Uzbekistan i el Tadjikistan

Les èpoques prèvies al viatge han vingut marcades per la cerca d'informació i recursos el més abundants possibles, l'adquisició de guies, visats i altres documentacions necessàries i sobretot, molta molta emoció i excitació per encetar una aventura plena de sorpreses i d'imprevistos (pretesament volguda així), que marcaria un abans i un després en les nostres vides i en les nostres cultures del viatge. 

Era curiós de veure com, mentre la gent que coneixem que està avesada a voltar o que, simplement, té una visió molt oberta i infinitament curiosa del món, es meravellava de saber que ens desplaçàvem cap aquells topants, un gruix molt important de gent, d'altra banda, feia preguntes com ara: 

Mural sobre la Ruta de la Seda a Khiva, l'Uzbekistan
- Allà aneu?
- Uf... és que aquests països...
- Què se us hi ha perdut allà?
- Aneu amb molt molt de compte! (com si no calgués anar en compte sempre i arreu,...) 
o el que encara feia més estupefacció i, perquè no dir-ho, ràbia:
- Què hi ha allà? 

Com que "què hi ha!?" I a Nova York què hi ha? I a Moscou? I a Londres? Doncs moltíssimes coses per descobrir, és ben clar!

La ignorància sempre ha fet molt de mal i seguirà fent-ne. És responsabilitat nostra de trencar tòpics estúpids i endinsar-se en els racons més recòndits del nostre món per emplenar-nos i amarar-nos de la seva màgia i naturalitat.

La tirallonga d'articles que aniré publicant sobre el viatge pretendran ser, no només una explicació humil, però ben acurada del viatge i de les experiències viscudes, sinó també una eina per a aquells que vulguin anar-hi i no tinguin informació o vulguin contrastar-ne, i sobretot, per desmuntar tòpics falsos i llardosos que la ignorància i molts de mitjans de comunicació es dediquen a crear dia rere dia: ni són estats perillosos, ni hi ha inseguretat. Això per començar, però no vull avançar massa esdeveniments encara. 

Em permetreu, doncs, que aquest sigui un capítol purament introductori, sense gaires imatges, ni emocions fortes per explicar, però no pas menys important per posar en situació i per ajudar aquells que, com nosaltres, vulguin viure aquests llocs tan autèntics, de la manera més autèntica possible. 

Tant l'Uzbekistan com el Tadjikistan són països musulmans. Sí: la seva religió és l'islam, però això no vol dir que la gent es llenci pedres pel carrer, ni que tinguin escoles on es fomenti l'odi cap a Occident, ni cap d'aquestes collonades que molta gent simplement assumeix pel fet que el nom dels dos estats acaba en -stan. Simplement són dos estats de religió islàmica, així com Grècia és un país ortodox o Polònia és catòlic. Res més. Qui encara es pensi que és un cau d'integristes disposats a enderrocar monuments de cultures anteriors, va més que errat. Ben al contrari: l'actitud general que es palpa és la de ressentiment de saber que en alguns llocs del món es puguin fer barbaritats en nom de la seva religió. No cal pas anar gaire lluny! A Catalunya, l'església catòlica va recolzar el franquisme molt majoritàriament, però la resta de països que es declaraven catòlics no en tenien pas cap culpa!

Per cert, un aclariment: el sufix -stan, prové del persa (la llengua predominant a l'Iran, anomenat farsi i en el cas del Tadjikistan, amb petites modificacions, tadjik) i bàsicament vol dir "lloc on hi ha algú". És comprensible i molt explicatiu, doncs, que països propers facin servir aquest sufix per a denominar els seus territoris: l'Uzbekistan, el Tadjikistan, el Karakalpakstan, el Quirguisistan, el Paquistan, l'Afganistan, el Kazakhstan,... És a dir: terra on hi ha els uzbeks, els tadjiks, els karakalpaks, els quirguisis, els paquis, els afgans, els kazakhs, respectivament. El terme, doncs, tant pot fer referència a un estat, com a una república autònoma, com a una regió o comarca.

A nivell lingüístic, el més bo fóra dominar l'uzbek, el karakalpak, el tadjik i totes les llengües locals, evidentment. Ens vam haver de conformar en saber unes quantes paraules de cada llengua, de la mateixa manera que en sabíem unes quantes en rus. Cal tenir en compte que havien estat territoris soviètics i que hi ha un gruix importantíssim de gent que parla rus també. L'anglès, en canvi, és molt minoritari, sobretot als indrets no turístics (que en el nostre cas eren la majoria). Saber llegir l'alfabet ciríl·lic és molt útil, ja que, encara que no es parli cap de les llengües que el fan servir, hi ha moltes paraules que entendrem per etimologia o simplement, els topònims que ens anem trobant, i serà bo saber llegir-los i entendre què hi diu. A l'Uzbekistan actualment s'escriu tant amb l'alfabet llatí com el ciríl·lic, però al Tadjikistan es fa servir el ciríl·lic únicament.

Després de tanta introducció, posem fil a l'agulla!
Visat de l'Uzbekistan expedit per l'ambaixada a l'Estat espanyol
El primer que vàrem fer va ser acotar les dates del viatge, que venien determinades sobretot pels períodes de vacances, naturalment. Tres setmanes és un període de temps prou extens. Menys que això implicaria anar força escopetejat o haver de reduir la ruta considerablement. Seguidament vàrem comprar els vols d'avió. Per temes de durada del vol i també per preu, el més assenyat va ser comprar tant l'anada com la tornada de Barcelona a Taixkent (oficialment Toshkent o Тoшкeнт, la capital de l'Uzbekistan), fent escala a Istambul en tots dos casos. La companyia que ho cobreix és Turkish Airlines que, cal dir-ho, ofereix un servei excel·lent, tant per als equipatges, com per a comoditat dins l'avió, com en els àpats a bord (deliciosos!), com en el preu: el bitllet va costar poc més de 600 € anar i tornar, havent-lo comprat amb uns dos mesos i mig d'antelació, bo i tenint en compte que en total els dos vols sumen unes set hores de durada i que, per tant, és un trajecte prou llarg. Inicialment hauríem volgut viatjar al Turkmenistan, en comptes del Tadjikistan (i no pas perquè el Tadjikistan no sigui interessantíssim), però el règim dictatorial que hi governa té un control total sobre l'estat i només concedeix els anomenats visats de trànsit, que només duren cinc dies, i on cal viatjar amb agència de viatges i guia contractat, especificar els hotels on t'allotjaràs, la ruta que faràs fil per randa, etc. A part de ser un control excessiu i de trencar la nostra filosofia de viatge, ens hauria sortit per un ull de la cara. Va ser per això que vàrem desestimar-ho. Tot això ho deia perquè vàrem mirar de trobar el vol de tornada des d'Aixkhabat (oficialment Aşgabat, capital del Turkmenistan), però els preus es disparaven molt.
Tant per accedir a l'Uzbekistan com al Tadjikistan calen visats, que es poden sol·licitar prèviament  a les ambaixades que aquests dos estats puguin tenir. En el cas de l'Uzbekistan, va caldre entrar en contacte amb l'ambaixada a l'Estat espanyol (sí: encara som espanyols a nivell internacional, mentre això no canviï). Per a obtenir-los, va caldre emplenar uns formularis que es podien baixar de la web de l'ambaixada i, juntament amb fotografies de carnet i els passaports vigents, enviar-los tota la documentació (l'ambaixada és a Madrid), per rebre'n el visat al cap d'uns quinze o vint dies. Prèviament caldrà haver abonat l'import del visat. En el nostre cas, era un visat d'un mes de validesa i amb la possibilitat d'entrar a l'estat dues vegades (ja que durant la ruta passaríem pel Tadjikistan). Els preus varien segons les característiques del visat i en el nostre cas, van costar 80 € per cap. Pel que fa el visat del Tadjikistan, com que vam decidir de visitar-lo a darrera hora, després de descartar el Turkmenistan, no teníem temps de sol·licitar-lo amb antelació i a més, havíem llegit que era fàcil d'obtenir-lo a Taixkent, un cop arribéssim a l'Uzbekistan i, per tant, el demanaríem allà. 

* Què cal dur per al viatge? Doncs bé: una bona motxilla ben còmoda i amb gran capacitat és l'opció més bona. Cal anar sempre còmode i mirar d'evitar l'excés de pes, sobretot per poder-se moure bé i fàcilment. De fet, dúiem un pèl massa de pes, però ho vam trampejar bé. A més, també cal dur una motxilla petita per qual calgui fer "expedicions" més breus. 

A grans trets, això és el que dúiem (en total entre els dos):
El meu diari de viatge d'enguany

- Necesser: pastilles de sabó, raspall i pasta de dents, crema solar,
- Medicaments diversos: analgèsics, ungüents, antidiarreics, sèrums nutritius,
- Roba: érem al bell mig de l'estiu. Suaríem com truges, literalment, i calia anar fresc al màxim. Hi havia roba d'esport, que transpira molt bé i és l'única que recomano. Les samarretes de cotó no són una bona opció. Per quan anéssim a les muntanyes, dúiem algun paravents i algun pantaló llarg. També cal protegir-se molt del sol amb algun barret o gorra. El banyador o pantaló fàcil d'eixugar també és ben important.
- Sac de dormir, coixí comprimible, manta tèrmica, cantimplora, altímetre (tot plegat ocupa i pesa molt poc).
- Lot i frontal. 
- Carregadors de mòbil, càmera (personalment no vaig fer servir gens el mòbil, però el del meu company ens va ajudar moltes vegades).
- Diari de viatge: pot semblar una collonada, però realment és maco anar escrivint anècdotes i experiències, sobretot amb la intensitat i caliu del moment, més que no pas uns dies més endavant.
- Una mica de menjar per si de cas.
- Bon calçat. En total duia unes vambes de caminar per muntanya, a més d'unes sandàlies i unes xancletes. 

* Quants diners cal dur? 

Això trobo que és molt a gust de cadascú. Tant el meu company de viatge com jo, dúiem uns 600 € en efectiu. Va ser molt bona notícia adonar-se que els preus són molt baixos i que encara ens en sobraven després de tres setmanes de desplaçaments, àpats, allotjaments,... Crec que només cal tenir les precaucions bàsiques i clàssiques sobre el fet de dur els calés al damunt. Costa trobar llocs on puguis pagar amb targeta, i per tant, tot i que va bé dur-la per si de cas, el cert és que no es fa servir gens. 

Amb tot això ja podem anar cap a l'aventura i gaudir del món. A partir d'ara, el que caldrà sobretot són ganes de gaudir i passar-s'ho bé, grans dosis de curiositat, sociabilitat i empatia i deixar-se amarar per la naturalesa del paisatge i la gent d'allà on anirem

El proper article ja parlarà de l'arribada a l'Uzbekistan i l'estada a Taixkent, que no només vam visitar, sinó que va servir de campament base i per organitzar bé la ruta i els dies que assignàvem a cada lloc. 

Fins aviat! :)