Fins sempre més, Toni!

Salut a tothom!

La vida és injusta. Tothom n'és conscient i tothom ho té present inserit a dins del cos, de vegades provant de no pensar-hi i per tant, provant de no amoïnar-se excessivament per aquesta injustícia. En dies com avui, però, malauradament, haig de reconèixer, a despit i amb una gran ràbia a l'interior, que, efectivament, la vida n'és molt, -massa-, d'injusta.

Toni Nadal, nascut fa 41 anys a Cervera, (la Segarra), i molt popularment conegut com a "home del temps" als mitjans àudiovisuals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ens ha deixat. 

Després d'una travessa -fent allò que més el movia i desitjava- pel Parc Nacional d'Aigüestortes, i després que la seva família denunciés que feia massa hores que no hi podien contactar, n'han trobat el cadàver, en una tartera de l'indret.

La ràbia i impotència amb què haig d'acomiadar aquest personatge tan carismàtic del panorama televisiu català em deixa sense gaires ganes de poder fer res més. 

Aquest missatge de comiat era el mínim dels mínims que podia oferir a una persona que desprenia energia i passió per estimar la seva feina i oferir-ne els resultats a la resta de la població.

Fins sempre més, Toni. Sempre més et recordarem. Mai no t'oblidarem.

Adéu, i no tornis mai més!

Salut a tothom!

Són la 1:11 de la matinada del 16 de gener del 2012. Estem a -9,6ºC al veïnat de Puijonlaakso, a Kuopio, est de Finlàndia.

Tot just m'acabo d'assabentar que el franquista i artífex de múltiples crims i assassinats, Manuel Fraga Iribarne, ha mort, a l'edat de 89 anys. 

Sens dubte una molt bona notícia que moltes persones i jo celebrarem obertament durant molt de temps. 

A l'altre costat de la moneda, hi tinc la rancúnia, l'odi, la ràbia i la frustració de veure com a començaments del segle XXI, un criminal com ell haurà mort tranquil·lament al llit, sense haver estat ni jutjat, ni processat, ni empresonat de cap mena i sense que se li hagi fet pagar ni un sol cèntim de tot el mal que va escampar durant la seva vida.

Aquest és un text d'eufòria, de satisfacció, de celebració, però alhora, una crítica duríssima, -un cop més-, a l'Estat espanyol antidemocràtic al qual encara estem tristament lligats.

Que aquesta celebració serveixi de reflexió i que tots plegats tinguem un xic més de memòria amb tot allò que ha passat a les nostres contrades, temps ençà.

Salut i felicitats a tothom!

Submissió, d'El perquè de tot plegat

Avui vull retre homenatge a un fragment d'un llibre d'un autor que considero molt particular, molt propi. Parlo d'en Quim Monzó i el seu llibre "El perquè de tot plegat". Aniré més enllà mostrant-vos un retall que es correspon amb un dels 15 relats de què està format aquest llibre. És el meu relat preferit. El trobo sincerament collonut. 


L'adaptació al cinema que en va fer en Ventura Pons i sobretot, la interpretació d'Anna Lizaran són genials. Us deixo amb el retall de vídeo i el text del relat.


A hores d'ara, el mateix Ventura Pons està duent al cinema un altre llibre d'en Quim Monzó, Mil Cretins, que de ben segur, no em decebrà gens. 


Salut!




Submissió (Escriptor: Quim Monzó; Pel·lícula: Ventura Pons; Actuació: Anna Lizaran)

"Ho he tingut sempre ben clar: busco, i buscaré fins que el trobi, un home de debò. Que estigui pel cas. Que no perdi el temps en detalls galants i gentileses inútils. Vull un home que no pari atenció al que jo li pugui explicar posem per cas a taula a l'hora de dinar. No suporto els homes que intenten fer-se els comprensius i amb cara d'angelets em diuen que volen compartir els meus problemes. Vull un home que no es preocupi pels sentiments que jo pugui tenir. 

   Des de púber, vaig fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-me d'amor. Vull un home que no parli mai d'amor. Que no em digui mai que m'estima. Trobo que és ridícul un home amb els ulls enamorats i dient-me . Ja li diré jo que l'estimo! Li diré sovint perquè l'estimaré de debò. I quan li hagi dit, rebré complaguda la mirada de compassió que ell m'adreçarà. Aquesta és la mena d'home que vull. Un home que al llit em faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel meu, perquè el meu gust serà el que ell en tregui. Res no em fa sortir més de polleguera que un home d'aquells que en un moment o altre la còpula s'interessa per si he arribat o no ... a l'orgasme. 

   Això sí: ha de ser un home intel·ligent. Que tingui èxit, i amb una vida pròpia i intensa. Que no estigui pendent de mi, que viatgi. I que no cal que sigui gaire d'amagat, tingui altres dones a més de mi. A mi no em fa res, perquè ell sabrà que sempre, només que em faci un xiulet, jo seré als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vull que em mani. Vull un home que em faci anar dreta. Que em domini. Que quan li vingui de gust em grapegi davant de tothom sense miraments i que, si per aquelles coses de la vida jo tinc cap excés de pudor, em clavi una bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que ens mira. 

   Vull que em pegui també a casa. En part perquè m'agrada. Disfruto com una boja quan em peguen. I en part perquè estic convençuda que amb tota aquesta oferta ell no se'n podrà estar mai, de mi."

Diada de Fitor i els seus secrets

Santa Coloma de Fitor

Avui he tornat de l'aplec de Santa Coloma de Fitor: un punt de trobada molt autèntic. Un indret paradisíac enmig de Les Gavarres. Una ermita voltada d'alguns prats i de boscos molt espessos que amaguen una gran riquesa de flora, fauna, i també d'històries i llegendes de diferents èpoques i que han anat quedant impreses en diversos reculls i documents que, molts de curiosos i apassionats del tema han anat recopilant durant dècades. 

És impressionant la càrrega històrica que té aquest indret i realment posa la pell de gallina quan hom descobreix algunes de les històries -reals- que hi varen tenir lloc. 

Banc d'Adelaida Plana de Cals

Al llibre Els Secrets de Sa Bardissa, d'en Jaume Aymar i Ragolta, que més d'un cop he esmentat aquí al bloc, ja havia llegit que l'any 1817 hi havia hagut una tortura i mort del rector de Santa Coloma de Fitor, el mossèn Joan Batllé i Juer. El que m'ha sobtat és descobrir més a fons el que va passar. 

Sembla ser que varen ser tres bandolers que, abans de saquejar la rectoria, varen apallissar-ne el rector. Varen donar-lo per mort, però no va ser així: va aguantar dues setmanes; temps prou gran com perquè el rector identifiqués els assaltants. Els tres bandolers varen ser detinguts i condemnats. Varen esquarterar-los i a continuació llurs caps varen ésser col·locats en gàbies! Imagineu-vos: quan venien forasters el primer que veien quan s'atansaven a l'ermita eren aquestes gàbies amb els caps a dins! Resulta que la pedra d'entrada a l'ermita té unes inscripcions on es detalla aquest succés!

Roderes de carro anant cap a la font de Fitor

Després també és molt curiós entrar a dins de l'ermita i veure que alguns dels bancs "tenen propietari", fet que s'esdevenia molt abans. La sorpresa ha estat en veure que un dels bancs pertanyia a Adelaida Plana de Cals i de Vilanova de Cabanyes (sí, tot això n'era el nom!). Era la filla del Mas Calç (Cals, escrit), que és ben a prop de Fitor. Es va casar amb Bonifaci Vilanova, fill de Josep Vilanova, el Vescomte de Cabanyes de Calonge, tan polèmic durant la seva existència pels reiterats casos de falsificació de monedes, amenaces, xantatges i coaccions que varen envoltar tota la seva vida, fet que va fer, fins i tot, que simulés una mort i enterrament seves, que més endavant va descobrir-se que havien estat un muntatge. Us imagineu quin enrenou? I tot està lligat! Ja ho deien ja que les terres dels Vilanova anaven des de Fenals d'Amunt fins a Forallac! Increïble!

I tantes d'altres que en podríem explicar o ens n'explicarien. 

Realment un indret de luxe, no només pel paisatge, sinó per l'herència social i cultural que s'hi cou. Sens cap mena de dubte, un lloc que convé no perdre's!

Salut!

Mossèn Bernat Torrent (en Bernat Pudent)

Hi ha ple de persones a la nostra història que han esdevingut personatges.

N'hi ha que ho han fet per bé, d'altres per mal, i fins i tot, en trobaríem molts que no sabríem ni on encasellar-los.

El personatge de què vull parlar avui fa molt de temps que va començar a cridar-me l'atenció.

Hi havia una vegada, molts d'anys enrere (el 1820), que va venir al nostre poble un mossèn fill de Parets d'Empordà. El seu temperament, el seu tarannà i tot allò que l'envoltava farien que fos recordat durant generacions i generacions, encara que fos enmig de les pàgines d'un llibre empolsegat. Us parlo del mossèn Bernat Torrent, o potser més conegut com "en Bernat Pudent". I ara entendreu perquè!

Llibre empolsegat no és pas el cas d'avui, en què el que tinc el duc ben a mà i el consulto amb fal·lera tot sovint: "Els secrets de Sa Bardissa", d'en Jaume Aymar i Ragolta.

L'evolució de la popularitat que adquireix Bernat Torrent al cap de poc temps de venir al nostre poble és aclaparadora. Com es pot girar tanta gent en contra d'algú i de la seva manera de fer en tant poc temps?

Mossèn Bernat Torrent en tenia la resposta. I el cert és que va deixar empremta, i de valent.

- que si crits i plantofades als que no anaven a missa,
- que si punxades al peu dels marxants que no volien pagar els tributs eclesiàstics amb el bastó del mossèn,
- que si un pati misteriós amb un pou sec on hi queien tots els seus enemics,
- que si va enganyar una noia del poble,
- que si un grup de caps calents varen empaitar-lo per acabar engegant-li un tret,
- que si quan moria algú sense sagraments se sentien cadenes arrossegant-se a les roques Bacunals de la Creu des Castellar,...

Francament, un seguit de fets molt gruixuts però que m'han cridat l'atenció des de fa temps.

Quin personatge! I tot això va passar aquí, a Sa Bardissa!!!

En fi, us convido a llegir aquest llibre tan meravellós carregat de ple d'històries ben reals (i d'altres no tant), que varen passar un moment o altre en aquest poble tan fantàstic on vivim a hores d'ara.

Salut!