diumenge, 27 de febrer de 2011

10 km/h menys: apropem-nos a la lentitud mental d'alguns governants

Salut a tothom!

El nostre ritme de vida és ràpid. Els automòbils que ens permeten de desplaçar-nos cada cop en són més. Volem arribar abans als llocs i optimitzar al màxim el nostre temps. Aquest augment és una resposta a les noves necessitats, a un nou món. I és bo -i ho ha de ser-, sempre i quan no sobrepassi els llindars del seny, del raonament o d'allò que pugui considerar-se temerari.

En aquest sentit, a les vies de circulació d'alt nivell (posem per cas, autopistes i autovies), és prou acceptable que les velocitats màximes permeses tendeixin a augmentar, sempre i quan això vagi agafat de la mà d'un augment en la seguretat dels vehicles, i també, sobretot, de les vies per on hem de circular. 

A Alemanya, per exemple, on les autopistes són extremadament segures a l'hora de circular-hi (pocs revolts, peralts adequats, amplada dels carrils i dels vorals,...), no sol haver-hi límit de velocitat, i, a diferència del que hom pugui pensar, l'accidentalitat és molt més baixa que a Catalunya.

A l'estat francès, des de fa molts d'anys, el límit de velocitat per a aquestes vies és de 130 km/h i mai no ha esdevingut cap perill incipient. 

Però nosaltres, que pertanyem a aquest Estat espanyol, hem de pagar també les conseqüències de viure a un Estat que està poblat i governat per un gran nombre d'energúmens que, per dir-ho molt finament, els fa falta un parell de voltes de paella...

Mentre d'altres països molt més avançats (en molts d'aspectes, no cal entrar en detalls), apliquen augments raonables segons les realitats i necessitats del moment, a l'Estat espanyol no se'ls acut res més que reduir la velocitat màxima d'aquestes vies, a 110 km/h.

L'argument? No se'l creuen ni ells: disminuir el consum de combustible.

No entrarem en temes de consum de combustible dels vehicles, perquè el desconec fortament, tot i que puc ben dir que és molt agosarat establir un llindar universal per a tots els vehicles, quan les diferències que els separen són molt notables. 

¿Si tant els preocupa l'excés de consum de combustible, la contaminació atmosfèrica, etc. com diuen (evidentment que no els preocupa ni mai no els ha preocupat), perquè no deixen d'una vegada governs, empreses petrolieres, i tota l'oligarquia que s'estén per aquests móns de l'or negre, de blocar una vegada i una altra les noves tecnologies que des de ja fa una colla d'anys han experimentat -amb molt d'èxit, per cert-, amb motors elèctrics, d'aigua, etc. ? 

Tot plegat, una autèntica fal·làcia i un denominador comú: el petroli. 

Si de debò volguessin reduir la contaminació, ja fa molts d'anys que haurien pogut començar a fer-ho. 

De moment, ja que no els dóna la gana d'avançar en tecnologia i progrés de debò, i tot esperant que, per fi, el petroli s'acabi del tot (i amb això, s'acabin moltes de les guerres que hi ha a hores d'ara), estaria molt bé que deixen de tocar els co--- a tota la societat i no restringeixin les velocitats màximes de les grans vies de circulació, argüint coses que ni ells no es creuen.

Salut.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Quan el titellaire fa fer-li el que vol al titella

Salut a tothom!

Que la desavinença entre Catalunya i Espanya va augmentant cada dia nou que passa i cada any empenyem no és pas cap novetat. 

Hi ha qui d'això en diu tragèdia, desgràcia, ruptura social o vés a saber fins on pot arribar la seva imaginació. 

El cert és que si Catalunya, -tal com ha passat sempre, però ara més que mai- no es troba còmode dins d'Espanya, no és pas per una qüestió capriciosa, sinó per un bombardeig constant d'intolerància i menyspreu que ara no desgranaré pas: crec que tothom n'està al corrent, i el que no n'està és perquè no vol.

Fa encara no gaire es parlava de l'independentisme català com quelcom utòpic. Els temps està posant les coses al seu lloc i ja fa una colla d'estones que el que és utòpic és que un Estat com l'espanyol, -paradigma europeu actual (i antic) del podriment de la democràcia i la negació aferrissada de la seva diversitat nacional, cultural i lingüística-, pugui constituir-se com un Estat federal.

Tal com va dir fa unes setmanes l'expresident Jordi Pujol i Soley, només hi ha dues sortides: l'assimilació cultural per part d'Espanya (anihilament) o la independència (supervivència). 

Si l'independentisme es troba en el seu apogeu màxim i és cavall de batalla d'innombrables debats, xerrades i polítiques diverses, tampoc és pas per casualitat. Els motius que l'hi han dut en són tants que no cabrien en aquest article, ni en molts d'aplegats.

Avui vull fer ressò de fins on s'està radicalitzant el discurs espanyolista empedreït i profundament anticatalanista. On podem trobar-lo? Doncs tan fàcil com a la capital de l'Estat al qual encara pertanyem. Em centraré concretament en el paper que fa el canal de televisió Telemadrid, la programació del qual és interessant de conèixer. 

I és que aquesta radicalització s'està tornant tan extrema, que fins i tot -sortosament-, han aparegut nombroses veus dissidents que critiquen profundament el full de ruta emprat per aquest canal. 

En aquest primer vídeo hi trobareu la valoració que feien els informatius de Telemadrid arran de l'èxit de la pel·lícula "Pa Negre" i "Biutiful". Tant la locució que en fa el presentador com els subtítols suggerents que hi ha, no tenen pèrdua...




L'altre -per mi encara més greu- és la censura televisiva que Telemadrid va fer quan volia retransmetre declaracions d'en Pep Guardiola arran del partit Arsenal-Barça. Segons ells "com que no parlava en castellà, però sí que ho va fer en anglès, en francès, en català, i fins i tot en italià", no se'l podia retransmetre. Al cap d'una estona s'enduen una altra sorpresa. Fixeu-vos-hi:


 
Frases mítiques que no m'he pogut estar de transcriure malgrat el vídeo: 

(...)
noi: "Nos hubiese gustado tener con nosotros a Pep Guardiola"
noia: "estamos intentando escucharle como seguramente todos ustedes pero: ¿qué ha pasado? Se lo contamos: Guardiola de rueda de prensa ha hablado, pero lo ha hecho en todos los idiomas (caram, quin crack! Ho ha fet en més de 6000 llengües?), menos en español, (...)

(...)
noia: "bueno, creíamos que hablaba castellano"
noi: "claro que contesta una de cada veinte, claro, pues hemos llegado justo cuando acababa de contestar,..."
noia: "claro, ha tocado en catalán. ¿Qué le vamos a hacer?" ¡Pues no! Intento fallido."
noi: "Bueno, pues venga, volvemos, seguimos hablando de Leo Messi, en cuando Guardiola vuelva a tener un momento de lucidez hispana pues nos vamos con él (...)"

Sens dubte, molts d'espanyols (no pas tots, només faltaria!), estan afegint dia a dia més ingredients per elaborar la poció màgica que ens durà directament cap a la independència. 

Totes la informacions i crítiques sobre el comportament del canal els podreu trobar a Salvemos Telemadrid.

Salut!

divendres, 18 de febrer de 2011

TV3 ja no es veu al País Valencià...

Fa una colla de dies us escrivia dient-vos que era un dia dolç per a la nostra llengua, perquè s'havia acabat el termini que tenien les empreses que comercialitzen productes a casa nostra per adaptar-ne l'etiquetatge per tal que hi hagués, si més no, el català.

Avui, en canvi, no són bones notícies el que vull expressar. Avui és un dia molt, molt trist per la nostra llengua. No només ho és per la nostra llengua, sinó també per la dignitat, per la llibertat d'expressió, per la humanitat. 

Ahir, després de molt de temps d'estires-i-arronses, el govern del País Valencià, presidit per l'individu Francisco Camps, - els qualificatius que se m'acudeixen del qual no manifestaré per no mostrar-me excessivament barroer -, va decidir que suspendria en la seva totalitat les emissions de Televisió de Catalunya en territori valencià

Així doncs, prop de 2.408.000 parlants de la nostra llengua van deixar, ahir, de tenir accés al màxim mitjà de comunicació en la seva llengua. En la nostra llengua. 

Podria emplenar pàgines i més pàgines de tot allò que penso de tal fastigosa i inacceptable actitud per part del govern del Partit Popular, però crec que l'opinió col·lectiva és prou evident i ferma com per poder-m'ho estalviar. 

Aquest és un atac molt greu, molt greu, a la llibertat d'expressió, a la nostra llengua, a la humanitat de les persones. 

Em solidaritzo, doncs, amb molts de mitjans de comunicació, blocs, entitats, individuals, etc. que suspenen -simbòlicament- les seves emissions en protesta d'aquesta agressió tan bel·licosa. 

Us deixo amb algunes de les imatges que protagonitzen tot aquest afer i també amb una roda de premsa per part d'Acció Cultural del País Valencià, que ha maldat fins al darrer moment, perquè això no s'esdevingués. Justament és aquesta entitat la que, a més, haurà de pagar sancions molt grans per l'únic fet d'estar defensant la llengua pròpia d'un país i la seva normalització.

I després em preguntaran perquè sóc independentista i quins arguments tinc...

Salut i independència!



dimarts, 15 de febrer de 2011

Sort que n'hi ha que no s'agenollen...

La xarxa va ben plena aquests dies de la roda de premsa que l'entrenador de l'equip de futbol del Girona, Raül Agné, va fer en acabar el partit que havien disputat amb l'Osca, al seu camp.

L'entrenador estava responent la pregunta d'un periodista, en català, quan va ser interromput per algun altre membre de la sala dient-li que ho fes en castellà.

Raül Agné, amb tota l'educació que fóra d'esperar, va dir-li que primerament acabaria la intervenció en català i que després ho repetiria en castellà sense cap inconvenient.

Sembla ser que això no va agradar al sector que es queixava del fet que l'entrenador hagués intervingut en català. Raül Agné, estupefacte, no entenia aquella actitud de tal manca de respecte i tolerància, i, després de qüestionar-se algunes coses, va abandonar la sala, emprenyat, dient que si no se'l respectava, no hi hauria cap roda de premsa.

La caverna espanyolista deu estar traient escuma pels queixals arran de tot això. Val a dir que per nosaltres -i per qualsevol persona amb modals, seny i respecte-, això va ser una actitud realment fantàstica i admirable. 

Sort en tenim de personatges públics com en Raül Agné, que no s'agenollen i que malden per fer vigent sempre la seva dignitat i el seu respecte.

Per cert, que aquest home és fill de Mequinensa, un poble de la Franja de Ponent a la comarca del Baix Cinca. M'imagino que els espanyolistes encara deuen enrabiar-se més en veure que un fill de l'Aragó es comporta així. 

Gràcies, Raül. 




divendres, 11 de febrer de 2011

La mala llet d'Endesa

Fecsa-Endesa és una empresa tristament famosa a les nostres contrades arran de les repetides incidències, problemes i maldecaps que porta als seus usuaris -els quals, per cert, no tenen cap alternativa energètica vers el monopoli d'aquesta companyia-. 

La incidència més sonada va ser, sens dubte, la gran absència de servei arran de la nevada del 8 de març del 2010, en què milers d'usuaris varen quedar sense subministrament elèctric, molts dels quals durant una setmana o més. El temporal va ser excepcional, sí, però el que de debò era excepcional era l'estat més que pèssim de la xarxa elèctrica de la companyia, la inversió de manteniment de la qual havia estat pràcticament nul·la durant anys.

Endesa ho va pagar car. Ho està pagant car. I s'ho mereix.

Avui vull mostrar una problemàtica que de ben segur molts hi deveu haver topat: la introducció de les dades del consum energètic directament per tal d'evitar les lectures estimades, que tan arruïnen les nostres butxaques.

Per tal de poder introduir la lectura, cal entrar en un formulari, com a molt aviat, dos dies abans de la data a què correspondria la lectura. Fins aquí tot bé.

Ja d'entrada, cal comentar com n'és de difícil arribar a la pàgina on et permet d'entrar les lectures del comptador. Hom diria que està fet expressament. Si vols posar-te la pàgina en versió catalana, també pot resultar força complicat. A més, només està disponible a la pàgina d'atenció al client, no pas a la pàgina general. 

Seguim endavant, i per fi, arribem al formulari. Què ens hi trobem? Doncs que quan introduïm les dades, la tipografia que hi ha és tan petita i apareix amb un color tan poc visible, que la majoria de vegades la gent es pensa que quelcom no funciona, que no estan entrant bé les dades, etc. I en alguns casos, fins i tot, s'ha arribat a abandonar la tasca, en veient que la cosa no rutllava. (Vegeu imatge inicial)

He provat d'obrir la pàgina amb d'altres navegadors (internet explorer, mozilla firefox, google chrome), i el problema arreu és el mateix.

Em sembla tristíssim que s'estigui fent una jugada tan barroera per part d'aquesta companyia. És evident que per a Endesa els hi surt més a compte de fer lectures estimades, basades en falsedats. És evident que no els interessa que la gent entri les lectures directament per internet. 

Una possible solució? Quan hagueu entrat les dades, cliqueu dos cops amb el ratolí o cliqueu a un extrem i arrossegueu cap a l'altre i així en visualitzareu el contingut. (Vegeu 2a imatge)

Si voleu accedir directament al formulari per on s'entren les dades, sense estar pul·lulant mitja hora per una pàgina web embolicada i incomprensible, premeu aquí

Que no us fotin el pèl un altre cop!

Salut! 

dilluns, 7 de febrer de 2011

Submissió, d'El perquè de tot plegat

Avui vull retre homenatge a un fragment d'un llibre d'un autor que considero molt particular, molt propi. Parlo d'en Quim Monzó i el seu llibre "El perquè de tot plegat". Aniré més enllà mostrant-vos un retall que es correspon amb un dels 15 relats de què està format aquest llibre. És el meu relat preferit. El trobo sincerament collonut. 


L'adaptació al cinema que en va fer en Ventura Pons i sobretot, la interpretació d'Anna Lizaran són genials. Us deixo amb el retall de vídeo i el text del relat.


A hores d'ara, el mateix Ventura Pons està duent al cinema un altre llibre d'en Quim Monzó, Mil Cretins, que de ben segur, no em decebrà gens. 


Salut!




Submissió (Escriptor: Quim Monzó; Pel·lícula: Ventura Pons; Actuació: Anna Lizaran)

"Ho he tingut sempre ben clar: busco, i buscaré fins que el trobi, un home de debò. Que estigui pel cas. Que no perdi el temps en detalls galants i gentileses inútils. Vull un home que no pari atenció al que jo li pugui explicar posem per cas a taula a l'hora de dinar. No suporto els homes que intenten fer-se els comprensius i amb cara d'angelets em diuen que volen compartir els meus problemes. Vull un home que no es preocupi pels sentiments que jo pugui tenir. 
   Des de púber, vaig fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-me d'amor. Vull un home que no parli mai d'amor. Que no em digui mai que m'estima. Trobo que és ridícul un home amb els ulls enamorats i dient-me . Ja li diré jo que l'estimo! Li diré sovint perquè l'estimaré de debò. I quan li hagi dit, rebré complaguda la mirada de compassió que ell m'adreçarà. Aquesta és la mena d'home que vull. Un home que al llit em faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel meu, perquè el meu gust serà el que ell en tregui. Res no em fa sortir més de polleguera que un home d'aquells que en un moment o altre la còpula s'interessa per si he arribat o no ... a l'orgasme. 
   Això sí: ha de ser un home intel·ligent. Que tingui èxit, i amb una vida pròpia i intensa. Que no estigui pendent de mi, que viatgi. I que no cal que sigui gaire d'amagat, tingui altres dones a més de mi. A mi no em fa res, perquè ell sabrà que sempre, només que em faci un xiulet, jo seré als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vull que em mani. Vull un home que em faci anar dreta. Que em domini. Que quan li vingui de gust em grapegi davant de tothom sense miraments i que, si per aquelles coses de la vida jo tinc cap excés de pudor, em clavi una bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que ens mira. 
   Vull que em pegui també a casa. En part perquè m'agrada. Disfruto com una boja quan em peguen. I en part perquè estic convençuda que amb tota aquesta oferta ell no se'n podrà estar mai, de mi."

dimecres, 2 de febrer de 2011

El nacionalisme lingüístic espanyol

El nacionalisme espanyol és quelcom que tenim present ben arran nostre dia rere dia i del qual n'estan tristament impregnats els mitjans de comunicació (alguns més que d'altres, òbviament).

A nivell lingüístic, aquest tipus de nacionalisme (nacionalisme, per cert, que els que el practiquen tendeixen a dir sempre que són no-nacionalistes...), és especialment agressiu i extremadament excloent i xovinista.

Us deixo amb aquest vídeo del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, que va fer una conferència excel·lent -sota el meu parer-, sobre el nacionalisme lingüístic espanyol. 

¿Què pot haver-hi millor que un lingüista castellanoparlant, que té el castellà com a llengua materna, per explicar com es viu i com afecta, per exemple, a nacions i llengües perifèriques a la castellana, aquest tipus de nacionalisme?

Us la recomano amb escreix. Els seus arguments són tan clars com contundents. No hi ha gaire res més a dir arran de tanta evidència.

Salut.