diumenge, 18 de desembre de 2011

Iniesta, tu sí que ets un campió!

Salut a tothom,

Tal com ja deveu estar-ne informats (probablement molt més que jo), Andrés Iniesta, un jugador estimadíssim del Barça, amb una carrera excel·lent i una personalitat més que afable, fa uns dies, ens va sorprendre, tot intervenint en la nostra llengua, en una roda de premsa. 

Sempre és més que agradable de veure com algú que ha vingut de fora, ha pres l'esforç i la dedicació per tal de comunicar-se en la llengua pròpia de la terra que l'ha acollit. Per a qualsevol persona, l'estimació vers ell encara ha de ser molt més gran, després d'un gest tan respectuós i integrador. 

Evidentment, però, les cavernes espanyolistes estan fent grinyolar les dents dia sí dia també per aquest gest. 

En qualsevol país del món, un gest així es felicitaria obertament i s'encoratjaria al màxim.

Espanya, Estat al qual encara pertanyem i on cada dia es fa una passa més cap al feixisme, el fet que l'Andrés parlés en català ha suscitat tota mena de reaccions i crítiques altament negatives. 

Que patètics que són els espanyols un cop més. Segurament el propi Andrés Iniesta, natural de la regió de Castella-la Manxa, se'n deu avergonyir pregonament. Això és Espanya, tristament.

Us deixo amb un dels molts articles que parlen sobre aquest afer: "El catalán de Iniesta molesta en Madrid".

Aprofito, un cop més, per felicitar Iniesta, pel seu joc, per la seva personalitat i pel seu respecte. Tan de bo engendri!

Salut!

dimecres, 7 de desembre de 2011

Itsenäisyyspäivä (Dia de la Independència)

Ahir, 6 de desembre del 2011, Finlàndia celebrava el 94è any de la seva independència. L'any 1917, doncs, el país va decidir posar punt i final a segles de setges i d'invasions: molts anys enrere -i durant molts segles-, per part de Suècia, i, en aquells moments, per part de Rússia. Tot i que la desafecció dels finlandesos vers les cultures ocupants és força alta, val a dir que les relacions són molt més feixugues i tibants amb els russos, que no pas amb els suecs.

El cas és que Finlàndia, aviat farà cent anys que celebra el seu Itsenäisyyspäivä (dia de la Independència), mentre que al nostre estimat país seguim moribunds, malguarint-nos amb escarafalls i engrunes i perdent pistonada dia sí dia també.

La proclamació del nou Estat finlandès ha suposat un canvi radical en la dinàmica i el futur del país. D'un "tall de terra" que mai ningú no n'hauria donat ni tres rals (no hi havia recursos naturals, amb prou feines muntanyes, poca població,...), n'ha sortit un Estat del benestar que molts d'altres països envegen i observen de ben arran, per tal de desxifrar-ne la clau de l'èxit. A tot això, cal afegir-hi l'excel·lència educativa i el fet de ser capdavanters o molt punters, si més no, en molts camps científics, tecnològics i de recerca.

I malgrat que els hiverns hi són llargs i foscos, Finlàndia és un país que funciona. Un país que creix i que té futur. I el més important: tot gràcies a l'esforç dels seus governs, institucions i societat que, a partir de gairebé el no-res, han fet créixer aquest Estat, de mica en mica.

No és tan frustrant pensar que Catalunya encara és privada dels seus propis recursos per tal de créixer com podria, sinó que encara és molt més frustrant veure-ho i contemplar-ho des de l'exterior. Adonant-se com, encara ara, molts de polítics catalans perden temps i esforços en picar ferro fred a les cavernes hispàniques, en comptes d'encarar-se a Europa i el món, que és cap on cal anar. Pobra Catalunya,... amb futur tan incert com la seva pròpia existència...

En fi... per tal de "celebrar" una mica la Independència finlandesa, us deixo amb unes quantes imatges de la neu actual a Kuopio, a la Savònia del nord, Finlàndia. 

Salut!


dilluns, 28 de novembre de 2011

Kylä vuotti uutta kuuta

Avui us escric per explicar com em sento. Tinc tota una barreja de pensaments, propostes i voluntats que haig d'anar endreçant lentament, per tal de treure'n alguna conclusió i prendre'n decisions oportunes. Es barregen optimisme, futur, fred, neu, foscor, música, experiències, calidesa i potser, fins i tot, una certa melanconia. 

Per retre homenatge a aquest merder mental, us vull deixar amb una cançó d'un grup collonut d'aquí Finlàndia, que es diu Värttinä. Aquest grup, a part de fer una recopilació importantíssima del patrimoni oral finlandès-carelià, -que és molt ric-, canta en un dialecte de la zona de Carèlia. Carèlia és una gran zona que s'estén entre l'est de Finlàndia i bona part de la frontera amb Rússia, a dins de territori rus. És un "tall de Finlàndia" que els russos els hi varen prendre, primer al s. XIX i finalment, després de la 2a guerra mundial.

Els finlandesos i els carelians tenen exactament el mateix origen, i és només per qüestions de fronteres, que la història i l'evolució n'han anat fet dues llengües separades, i amb això, dues nacions.

La cançó es diu Kylä vuotti uutta kuuta (el poble espera la lluna nova). La lletra potser us la traduiré algun dia, però és extremadament poètica, entre la natura, els animals i les persones.

Gaudiu-la si més no tant com jo la gaudeixo ;)



dimecres, 23 de novembre de 2011

S'acosta l'hivern al nord...

L'hivern es va atansant lentament, també aquí dalt! 

Tot i que han sortit diferents articles en què parlen que ha estat una de les tardors més càlides de les darreres dècades, -si més no a Finlàndia-, la fred està començant a arribar, i amb ella, la neu i el glaç.

Els que em coneixeu ja sabeu que a mi tot això, més que espantar-me, m'agrada i m'emociona, o sigui que collonut.

Aquests darrers tres dies ha estat nevant feblement. S'ha acumulat poca cosa. Anaven caient bolves de tant en tant, però com que feia molta fred, la neu es mantenia. Avui ha tornar a pujar la temperatura i s'ha fos tot, però de cara a diumenge diuen que tornarà a quedar blanc. Ja me'n moro de ganes! heheeh

Hem tingut algunes fredorades interessants, sobretot aquest diumenge passat en què vàrem arribar a -8,3º C a la nit, però que, de dia, bo i fer sol, entremig d'un vent gèlid, no vàrem pujar dels -4,8º C.

Les basses, estanys i llacs s'estan glaçant de mica en mica i tothom ja espera en candeletes el moment per poder treure les bótes de patinar i els esquís, tant alpins com de fons. 

Us deixo amb algunes fotografies d'aquests darrers dies. No us enganyeu per l'ambient assolellat, feia moooolta fred! heheheeheh

Salut a tothom!!!

pD: per cert: no us perdeu el vídeo (també inclòs en la presentació de diapositives), en què es veu nevar, tot just quan començava. És maco xD


dimarts, 15 de novembre de 2011

Deriva Errant a BTV

Acabo de dinar i, mentre em deleixo escoltant la 4a de Sibelius i a fora estem a -1 C, i mentre a la meva terra nadiua aviat hauran d'agafar la barca per a circular, us vull donar a conèixer una molt bona notícia (si més no per a uns quants, entre els quals hi sóc jo).

La primera composició que vaig escriure estant a l'Esmuc va ser la "Deriva Errant", una peça estructurada en 3 moviments i que és per una gralla i un timbal de gralles. Per bé que m'ho vaig passar molt bé escrivint-la i hi vaig aprendre molt, mai no m'hauria pensat que li podria treure tan de suc. O més ben dit, que algú n'hi podria treure tant.

Fa un bon temps, dos col.legues meus de l'Esmuc, grans instrumentistes de l'àmbit tradicional, en Jordi i en Pere, em varen fer arribar la seva intenció de fer un CD de peces pensades per a gralla sola i acompanyament de percussió (ja fos el timbal de gralles , com també d'altres tipus de percussions). Em varen dir que havien pensat en la meva peça Deriva Errant, perquè estaven interessats en enregistrar-la. No cal pas dir que jo no vaig dubtar ni un sol moment en dir-los que tiressin el projecte endavant! 

El CD es va gravar i ha anat acompanyat d'un reguitzell d'actuacions arreu de la nostra geografia. De fet, fins i tot el nom del CD és el mateix que el de la peça. Suposo que els devia inspirar! hehehe

En qualsevol cas, fa poc em varen dir que havien estat seleccionats per interpretar i gravar a BTV, el contingut sencer del seu CD en una sèrie d'espais que fan que es diuen "Escola de ritmes". 
Avui, després d'haver enregistrat el CD a l'estudi de BTV -molt ben interpretat, per cert-, tinc el plaer d'oferir-vos-en l'enllaç a internet, per si el voleu escoltar. La meva peça és la que ocupa les tres primeres pistes de la gravació.

Gràcies, Jordi i Pere! Heu fet un treball collonut!!!

Podeu veure/mirar/sentir/escoltar la gravació prement: AQUÍ

Salut i que en gaudiu!

dimarts, 8 de novembre de 2011

Viatge més al nord encara: la Lapònia!

Ara tot just he dinat. Aquest teclat em farà anar lent, perquè és finlandès i haig de fer coses estranyes per escriure correctament, però, no em puc estar de descriure la setmana fantàstica que he viscut, tot aprofitant la visita de la meva família a l'extrem nord d'Europa, concretament a la Lapònia.

Amb tots els de casa, feia temps que planejàvem de trobar-nos aquí dalt, ja que no em cansava de repetir-los que el país s'ho valia, i encara era prou aviat com per no congelar-se anant d'excursió. De fet, està fent una tardor molt "càlida", en comparació de, per exemple, la de l'any passat. 

Així és que vàrem decidir de trobar-nos a Rovaniemi, la capital de la Lapònia (Lappi en finès) ,la regió més nòrdica de Finlàndia, i una de les terres autòctones del poble Saami (no lapó, que és un terme despectiu). Els Saami també són propis de nombroses contrades del centre i nord de Suècia i Noruega, així com bona part de la península de Kola, a dins l'Estat rus.

Ja havíem canviat l'hora, i això implicava tenir dies molt curts, i sobretot allà, que és 550 km més al nord que Kuopio. Vaig arribar a l'estació de Rovaniemi dilluns passat, pels volts de les 8 del vespre, després d'haver perdut el tren que pretesament volia haver agafat i que hauria arribat 4 hores abans. Això sí: tant si agafes el tren directe (el pikajuna, amb una estètica molt soviètica), o fas el recorregut fent canvis de trens, no t'escapes d'un trajecte de mínim set hores. És lluny, sí. 

La família ja havia tingut el seu periple Barcelona-Helsinki-Rovaniemi. M'esperaven al restaurant Rosso de Lordin Aukio, al centre de la ciutat. Tothom estava famolenc.  

A partir d'aleshores, sense passar a descriure la il·lusió dels retrobaments, vàrem encetar una setmana d'activitats genials, que no deixarien indiferent a ningú. 
L'excursió inobviable al poble del Pare Noel (Joulupukki) amb la travessa del Cercle Polar Àrtic (Napapiiri). Era de visita obligada per a tothom, sobretot per a les meves nebodes, que al·lucinaven mandonguilles, i també la seu mare, que sembla que va tenir un affair prou curiós amb ell. Tal com era d'esperar, no era més que un cau de turistes (per sort, no gaires en aquell moment), però val a dir que la casa del Pare Noel i el propi personatge estan encertadíssims!

Visita a les granges de rens on vàrem poder péixer-los. Quins animals més macos i agradables. Cada any canvien les banyes. Els hi cauen i els en surten de noves. És impressionant. 

Acte seguit ens varen dur a un indret molt més allunyat, a la riba del riu Kemijoki (un dels dos que es barregen a Rovaniemi), on entrenaven gossos per fer curses de trineus. No només hi havia Huskies, sinó també Alaskan Malamutes, Samoiedes, i d'altres races. Tal com varen dir-nos, el que més els interessa és que siguin gossos intel·ligents i forts, més que no pas estèticament bonics. 

El musher que feia l'explicació, sol participar en grans travesses amb trineu. Solen anar-hi 14 gossos i ell sol. Fan una travessa al mes de març al nord de Finlàndia i Noruega. Dura diversos dies i més de 1600 quilòmetres, amb alguns punts d'avituallament, i amb temperatures extremadament baixes. Sens dubte, un repte dels grossos!

M'estic allargant massa!!!
Vàrem visitar un parc animal al mig de boscos aïlladíssims, a prop de Ranua, un poble a 75 km al sud-est de Rovaniemi. Tota mena d'ocells, guilles, llops, óssos, linxs i molts d'altres animals ens varen deixar més que bocabadats. 

Seguint d'arran la predicció del temps, vàrem tenir un cotxe llogat a punt per anar a veure les Aurores Boreals (Revontulet), en la que va ser l'única nit asserenada de tota l'estada. La vàrem ben clavar. La dona de l'hotel ens va suggerir que anéssim a Norvajärvi, un llac a 15 km al nord de Rovaniemi on hi ha una foscor gairebé total. A part del cel estelat impecable, SÍ, les vàrem veure. És impossible de descriure amb paraules el reguitzell de sensacions que es tenen quan es veu un fenomen tan espectacular i meravellós de la natura!!! 

La visita que no es pot obviar tampoc, és la de l'Arktikum: un museu enorme que hi ha ben a prop del riu, a dins de Rovaniemi, on hi ha grans exposicions que expliquen a fons tot allò relacionat amb la vida i pobles que viuen arran del Cercle Polar Àrtic (ja sigui Finlàndia, Noruega, Rússia, Alaska, el Canadà o Grenlàndia). També parlen moltíssim del poble Saami i, de fet, els textos explicatius es poden trobar sempre en la llengua Saami també.

El Saami és una llengua uraliana, igual que el finès, l'estonià, el carelià o l'hongarès, d'entre d'altres. Les diferències que el separen del finès, però, són molt notables i no hi ha intel·ligibilitat. 

Finalment volia comentar que a l'habitació hi teníem sauna, òbviament! No ens vàrem pas estar de provar-la dia rere dia, amb tots els avantatges per a la salut que implica i amb la relaxació que aporta! El centre Santasport, als turons d'Ounasvaara, també és un lloc de bany molt interessant per anar-hi.

En fi: podria estar parlant-ne durant hores. Hi ha massa anècdotes, experiències i sensacions per descriure. Sens dubte, un lloc més que digne per anar-hi i també per tornar-hi un altre cop. Espero poder trepitjar la Lapònia ben aviat!

Salut a tothom ;) 

pD: aquesta nit comen
çaré a penjar fotos, que encara no les he baixades ni les tinc totes en mà!


dijous, 20 d’octubre de 2011

Helsinki-Tallinn-Tartu-Kuopio amb molt bona companyia

  Dijous la nit, vaig anar cap a Helsinki i em vaig trobar amb el meu col·lega Albert, que viu allà des de temps llunyans. La sra. Caralt venia d'un llarg i afeixugat viatge Barcelona-Riga-Helsinki, pel que va semblar ser, amb alguns imprevistos. 

  Com de costum, un cop va ser a terra, el mòbil no li funcionava, i la cosa va anar amb retard. Va fer una mica de mal localitzar-la, però al final va aparèixer amb el bus i l'estació esperades. Tot anava sobre rodes :P Vàrem anar a sopar al centre de Helsinki i la sra. Caralt ja va poder comprovar el canvi climàtic entre les terres tropicals meridionals de què provenia, i les gèlides contrades del nord d'Europa.
  L'endemà, camí cap a l'alberg d'Erottajanpuisto, al bell mig de Helsinki, arribava el metropolità sr. Fornés, provinent de Copenhagen. Tots tres vàrem instal·lar-nos en una habitació pròpia en aquest alberg. Molt bon preu, bona companyia, bona situació. Us el recomano ;)
 Fins diumenge migdia vàrem ser a Helsinki. La visita va incloure l'immortal Suomenlinna, la catedral, l'església d'Uspenski, l'església a la roca (Temppelinaukion Kirkko), el monument a Sibelius, Seurasaari (una illa on hi ha una exposició permanent i en obert, de casetes de fusta d'arreu de Finlàndia), i molts d'altres llocs. Dissabte al vespre, acompanyats d'un gran nombre de bagencs i d'una nodrida representació de col·legues del conservatori on estudio, vàrem passar una gran vetllada, on no hi varen faltar les converses multilingüístiques, alcohol i diversió. 

 Diumenge havent dinat acomiadàvem el metropolità sr. Fornés i la Caralt i jo ens disposàvem a travessar el golf de Finlàndia. 
  Per anar a Helsinki a Tallinn vàrem agafar una línia de vaixells que havia fet servir el meu company de pis francès i que eren vaixells molt més petits i molt més barats PERÒ... tenien d'altres sorpreses amagades xD Sembla ser que aquell dia hi havia una mala mar de l'hòstia. De fet, feia molts de dies que feia força vent, però... no me n'havia pas adonat xD No era conscient que era molt il·lús de menjar-me no sé quantes pizzes poca estona abans i prendre'm un cafè ben arribat al vaixell perquè... al cap de poca estona... diguéssim que... vaig fer ben net... xD (no cal entrar en detalls, oi? xD) 

  Arran de tot això, la meva estimada Mireia em va concedir el títol de Baby Potaditas (sembla ser que és o era una nina que li prems el braç i ho treu tot -que dius: quina gràcia xD). I després d'un calvari de dues hores, vàrem atracar al port de Tallinn, on encara vaig trigar hores a tenir el cap clar. Mireu si estava espès, que ni tan sols vaig beure birra... buff WTF... només de pensar-hi ja em ve mareig. 

  L'alberg de Tallinn, molt a prop del port i d'un preu més que assequible, era, tanmateix, un espai tot curiós. Deixant de banda una certa manca de pulcretud -que no ens amoïnava excessivament, perquè ja anàvem força marraníssims-, el noi que ens va atendre a la recepció, semblava que havia vingut només a fer unes hores allà i no sabíem gaire res del que hi havia a dins de l'alberg, a part de la nostra habitació. Va ser interessant veure habitacions misterioses, quartos de bany a les fosques i bonys sospitosos sota la catifa del passadís. N'hi ha que diuen que allà s'hi amaguen les restes dels cossos dels quals n'havien tret els òrgans per fer-ne tràfic xD Bromes a part, s'hi estava molt bé i a molt bon preu. L'amo del local, tot i tenir una aparença molt seriosa, és un tros de pa i ens va atendre molt bé. 

  La visita de Tallinn va voltar tot el nucli antic, que és espectacular, molt ben conservat i amb molt d'encant. O, si voleu, descrivint-ho d'una manera molt més pragmàtica: "un munt de parets i pedres que estan molt bé, amb taulats de color verd-rovell" (Caralt dixit). El dinar havia de passar, obligatòriament, per un local que fa temps ja m'havia cridat l'atenció: el pub-restaurant Põrgu: ambient acollidor, cambreres simpàtiques, bon menjar i bona beguda, sobretot la cervesa tradicional estoniana Pihtla

  I el darrer dia abans d'haver de tornar cap a la Savònia del Nord, ens vàrem desplaçar fins al sud-est del país, a la ciutat de Tartu. Una ciutat petitona, amb un nucli antic també molt interessant, i moltes escultures per veure (no us en perdeu les fotos). Tot plegat molt ben conservat, tret de la catedral, que qui sap quin bombardeig la devia fer caure anys enrere. 

  Finalment la tornada cap a Kuopio. El vaixell des de Tallinn, a diferència de l'anada, ja va ser un ferri dels grossos,... no fos cas que tornés a treure la primera papilla... xD i el tren inacabable travessant les Finlàndies, després d'un bon dinar al centre de Helsinki.

Anècdota (una d'entre mil)
El metropolità sr. Fornés i la sra. Caralt varen al·lucinar mandonguilles el dia que, a Helsinki, els hi vaig dir "aprofitem, que avui fa molt de sol".... sembla ser que només era una trista clariana, però per mi ja era assolellat. Estaven ben astorats.

Salut ;)


dimarts, 4 d’octubre de 2011

Cap de setmana a København

Aquest cap de setmana he estat a Copenhaguen (København, en danès), a casa d'un col·lega que hi està d'erasmus i ha anat tot de puta mare, certament. 

En primer lloc, vaig al·lucinar amb la bona temperatura que hi feia. Ells ja em deien que també havia enganxat molts bons dies, però realment, es nota una diferència brutal respecte l'altre costat del Mar Bàltic. 

La ciutat m'ha agradat molt en general. Té un aspecte molt "germànic", trobo. Vull dir que em fa pensar molt en ciutats alemanyes o holandeses, però amb coses pròpies, és clar! 

Uns transports públics collonuts (a més, el meu col·lega és especialista en el tema i me'n parlava tot sovint :P), molta gent arreu, moltes moltes moltíssimes bicicletes arreu, molta pluriculturalitat, certament. Estic content d'haver-hi anat perquè pràcticament no en sabia res de la ciutat, ni del país, abans d'anar-hi. 

La Ciutadella, the Little Mermaid (la sireneta), el Nyhavn, molts d'edificis emblemàtics, i sobretot, el barri de Christiania, on s'hi manté un ambient particularíssim que només els que el trepitgen poden descriure'l correctament. Justament és aquesta zona, la que m'haurà quedat més ben gravada. Només us diré que no està permès de fer-hi fotografies a l'interior. És collonut, això sí, ja us ho puc garantir ;) Hi trobareu coses "difícils de trobar arreu", en quantitats molt abundants :P:P:P

També ens vàrem moure per la costa més propera al campus universitari (a uns 20 minuts del centre de Copenhaguen), travessant un parc immens, que era un autèntic bosc, i anant a parar a petites platges, on l'aigua del mar encara era prou bona, però estava farcida de meduses! :P

Per l'altre costat, vàrem visitar la ciutat de Roskilde, antiga capital de Dinamarca, on hi ha una catedral guapíssima (em sembla que és la 2a més gran del país), i on hi reposen moltes generacions monàrquiques. Arran del fiord, una exposició de diferents embarcacions de l'època dels víkings. 

I ara ja torno a ser a Kuopio, en pleníssima tardor i esperant que comenci a fer fred i a nevar (me'n moro de ganes!!!). 

Salut ;)

dissabte, 17 de setembre de 2011

Kuopio!

Salut a tothom!

Dijous va fer dos mesos que sóc a Finlàndia ja. Al·lucino amb la rapidesa del temps, de vegades. No trobo pas que l'hagi estant perdent, però! ;)

Vull fer una mica de balanç-homenatge a tot allò que estic vivint o descobrint durant aquests dies.

El 22 d'agost començàvem classes al Conservatori. De mica en mica he anat trobant el que demanava: ara ja tinc classes de piano clàssic (1 hora), trombó (3/4 d'hora) i piano jazz (1/2 hora), o sigui que collonut. Estic motivadíssim estudiant tot això, i feia molts anys que no em passava. El tenia realment avorrit el piano, segurament per culpa del "crack" que vaig tenir com a professor al Conservatori de Girona (:S) No en diré noms.

En qualsevol cas, molt bé. A més, a partir de dilluns assajaré en una banda amb el trombó (no sé quin rotllo tenen, però això rai, almenys tocaré molt!). Els dimecres fem una mena de coral de músiques modernes de bandes sonores que, a part de ser molt divertida, trobo que sona de puta mare! hehehe

Dimarts al vespre m'han convençut perquè me'n vagi a fer ioga! :P Serà el primer cop que en faig: diuen que va molt bé per a relaxar la musculatura. Si és així, hi aniré, perquè pot ajudar-me molt. Haver estat tant de temps sense estudiar insistentment un instrument té les seves repercussions a la meva esquena!

Al Conservatori hi estic coneixent gent molt maca. De fet, tinc molt bon rotllo amb tres d'ells, la Piia, la Juuli i en Veli-Pekka. Ja estem planejant de fer mil coses i activitats. El cap de setmana vinent em conviden al poble natal de la Piia, Iisalmi, a uns 100 km al nord de Kuopio. 

La ciutat m'agrada. Diria que m'agrada molt. Tot i que arquitectònicament no té gaire res d'interessant, i fins i tot es podria dir que és lletjota, té molts llocs d'encant i jo m'hi estic sentint molt còmode. El que seria la Plaça Major, que aquí en diuen Tori (Plaça del Mercat), és una esplanada immensa on s'hi respira sempre un bon ambient i hi ha molta gent, malgrat que hi ha un foradot bestial perquè hi estan construint un aparcament soterrat. Sembla que va per llarg.

M'agrada molt d'aquí a Finlàndia l'amor que tenen vers l'esport. És molt fàcil poder accedir a centres d'esport, la majoria de vegades, de franc, on hi ha bones instal·lacions i on pots fer servir tot de materials, sense haver d'estar pagant quantitats astronòmiques i sense que la gent hagi d'estar patint per si algú ho roba o no. Perquè aquí la gent, d'entre d'altres coses bones, no sol robar, mai.

Els entorns de la ciutat són collonuts. Tot plegat està envoltat pel llac Kallavesi, que és immens i dura quilòmetres, tot vorejant la ciutat per tot arreu. Al bell mig d'això, el turó de Puijo, amb ple de boscos -com a tot arreu-, amb arbres que són sempre altíssims (coníferes i bedolls). Uns paratges al·lucinants.
I a part dels grans llacs, petits estanyols que esquitxen el terreny tot arreu. Tot plegat te'n pots trobar un enmig del bosc, a qualsevol lloc. De vegades has d'anar en compte, perquè estàs caminant i notes que s'enfonsa el terra. Hi ha aigua per tot arreu.

Buf, m'estic allargant massa i no vull fer-me pesat. Us deixo amb un recull de fotos d'aquí Kuopio de diferents dies, perquè pugueu anar veient quina pinta fa tot això ;)

Salut!

diumenge, 11 de setembre de 2011

Molt bona Diada a tothom!

Salut a tothom!

Se'm farà ben estrany, avui, Diada Nacional de Catalunya, de celebrar-la solitàriament. El cert és que, tot i que conec alguns catalans vivint a Finlàndia, no en tinc cap prou a la vora (físicament), i per tant, recorreré a les meravelloses tecnologies per sentir-m'hi una mica més a prop. A la colla de finlandesos/ses que conec del Conservatori de Kuopio o d'altres llocs, no patiu: ja els tinc més que ben informats! hehehe

De fet, pensava que fa molts d'anys que no "celebro" estrictament la Diada, perquè sempre me la passava amunt i avall tocant com un beneit. D'altra banda, era genial poder estar fent país d'aquella manera. 

Avui fa 297 anys que vàrem perdre moltes coses. No només una batalla. Però no vull que aquest text es converteixi en el típic escrit pretès per fer apujar el sentiment independentista durant vint-i-quatre hores. 

L'independentisme és més arreu que mai i això també implica que hi ha de ser sempre, no pas només avui, en què surts al carrer i sembla que quelcom hagi canviat de debò.

Fa 297 anys que el nostre país viu sota un tel, enredat en una teranyina -de vegades més gruixuda, d'altres més esfilagarssada-, que no li ha permès mai d'atènyer tot allò que el seu indubtable potencial li permetria.

I mentre molts de països -sobretot del nord d'Europa-, treballen amb perspicàcia des de fa dècades per aconseguir un estat del benestar total i un equilibri absolut en les seves societats, amb termes com igualtat o modernitat, aquí a Catalunya, cada dia perdem una mica més de pistonada (darrerament accelerant-se, malauradament), mentre els nostres polítics mediocres només malden per quedar bé amb els de l'Oest, en comptes de deixar-los de banda definitivament d'un cop i mirar cap al Nord i cap al Món, que és el que fa moooooooolts d'anys que hauríem d'estar fent com a país. 

La situació és insostenible. Cada segon que passa s'hi torna més. Les autoritats espanyoles s'estan tornant cada cop més agressives, cada cop més violentament eficaces contra tot allò que és català, i ja es pot afirmar amb seguretat que la ratlla que separa això de segons quines polítiques franquistes, és molt molt prima i desdibuixada. 

Així doncs, ho dic amb la mà al cor (malgrat estar escrivint a l'ordinador), amb fermesa i amb una serietat absoluta: espero de tot cor que sigui la darrera Diada en què Catalunya encara sigui només una trista regió maltractada dins un país anti-democràtic i mentalment tercermundista.

I no ho dic per dir. No ho dic "per quedar bé" en un dia especial com avui. Ho dic com a necessitat imprescindible per a la supervivència del nostre petit país.

Hi ha centenars de cites famoses que podrien expressar el que sento, però, un cop més, em quedaré amb la meva preferida, que, malgrat el temps, segueix sent vigent al màxim:

Ara mateix, enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar.
Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert,
i els anys passen, de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som, més val saber-ho i dir-ho,
i assentar els peus en terra,
i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies,
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.
Tenim a penes el que tenim i prou:
l'espai concret d'història que ens pertoca
i un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altra vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti,
i en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,
i Via Fora!
Que tot està per fer i tot és possible!

(Ara Mateix, Miquel Martí i Pol)

Salut a tothom i Visca la Terra!

divendres, 9 de setembre de 2011

Que n'ets de gran, Pep!

Salut a tothom!

L'entrenador del Barça, en Pep, ha estat recentment guardonat amb la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya. Fa poca estona que he tingut el plaer de poder sentir i escoltar el seu discurs. El cert és que fa posar la pell de gallina, i no ho dic pas pejorativament!

Tan de bo tinguéssim més individus al nostre país que fossin, actuessin i pensessin com en Pep. Un discurs, una manera de fer, una visió de la vida,... carregats d'il·lusió, força, persistència, ambició, però alhora, amb grans, molt grans dosis d'humilitat i respecte.

Poques vegades em puc sentir tan i tan identificat amb un tarannà com el que estic sentint ara mateix.

Us convido a mirar i escoltar aquests minuts que de ben segur no se us faran gens feixucs.
Gràcies, Pep. Per mi ets un dels personatges més importants de la història del nostre petit país!

Salut!

divendres, 2 de setembre de 2011

La nostra llengua, novament en perill

Salut a tothom,

Sóc a 3500 km del meu país però gràcies a l'internet puc estat força al cas de què passa arreu. No és que m'hi capfiqui gaire, perquè vull desconnectar al màxim, però... hi ha coses que no poden passar per alt.

Avui, d'entre moltes altres coses que han passat, el congrés espanyol ha aprovat la reforma de la Constitució Espanyola, amb el suport del PP i del PSOE (dues maneres de denominar un mateix producte), i el vist-i-plau de CiU, un partit que l'únic que no sabem mai és per on ens la fotrà... A part d'IU, la resta de partits han abanadonat la sala abans que es fes la votació. Però no és en això que em vull centrar avui. Hi ha quelcom que em crida molt més l'atenció i d'una manera molt més alarmant: l'aplicació de la sentència del Tribunal Suprem Espanyol sobre quina ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya.

Malgrat que el català és una llengua amb prop de deu milions de parlants potencials, la seva situació és d'alt risc -a hores d'ara, arreu del seu domini lingüístic- i a Catalunya, evidentment, no n'estem al marge. 

Aquesta sentència pretén que el castellà sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. És a dir, que una llengua forània i imposada secularment per les administracions espanyoles, passi a ser la llengua d'ús normal i prioritari en un territori del qual no n'és, ni n'ha estat mai, llengua pròpia. 

Ens trobem d'un atac (tristament, no sense precedents), a la nostra llengua, que ens acosta a situacions ja pràcticament idèntiques de les que es varen viure en algunes etapes del franquisme a casa nostra. 

Em sembla patètic que s'hagi d'imposar d'aquesta manera una llengua que es parla a desenes de països i que té milions de parlants arreu del món, en detriment de la parla pròpia del nostre país.

Espero de tot cor que la Generalitat -que té competències absolutes en educació- s'hi oposi frontalment, així com la totalitat de professionals que treballen en aquest sector. 

Podeu signar a favor de l'ensenyament en la nostra llengua, clicant aquest enllaç i també aquest altre enllaç.

Salut a tothom!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Koli i els voltants de Kuopio

Aquest cap de setmana he començat a descobrir, per fi, els entorns de la ciutat de Kuopio, que fins ara m'eren molt desconeguts encara.

Divendres al vespre, un dels treballadors del conservatori, que hem xerrat força, em va dir volia anar amb ell i la seva filla a la muntanya de Koli, que és a uns 180 km cap a l'est, just al costat del llac Pielinen, no pas gaire lluny de la frontera amb la república de Carèlia (dins de l'Estat rus). Evindetment, vaig accedir-hi encantat. És genial veure com d'hospitalaris poden arribar a ser aquesta gent! (El mapa que us poso mostra Kuopio a la "A" i Koli a la "B". És perquè veieu per on paro :P).

Vàrem estar tot el dia per allà, contemplant penya-segats de roques que estan plenes de ferides fetes per antigues glaciacions i que tenen un passat geològic més que intens. Llacs immensos esquitxats arreu per illots suaus, plens de bosc en tota la seva superfície. Silenci, tranquil·litat, aire pur i un cert misticisme. En una de les roques hi havia una noia tocant la viola de gamba, i, per un moment, em va semblar estar surant pel damunt dels núvols. Després vàrem acompanyar tot això amb un bon àpat, és clar! També vàrem estar veient una estació d'esquí que està només a 50 km de Kuopio i que espero poder tastar ben aviat.

Avui diumenge ha pujat la temperatura: hem arribat als 25ºC. Feia molt bon dia, completament serè, potser una mica de calitja. He aprofitat per voltar els turons del voltant de Kuopio. Tothom coincidia a dir-me que ho fes avui perquè potser serà literalment el darrer dia d'estiu, si més no meteorològicament parlant. He filat ben prim, perquè quan he tornat cap a casa s'ha tapat ràpidament. Les vistes des de Puijontorni, una torre que hi ha al cim del turó de Puijo, són al·lucinants, ja ho veureu a les fotos. Encara no puc ni tan sols imaginar-me que tot aquesta verdor es converteixi en neu, glaç i fred d'aquí a força poc temps. És realment increïble el canvi que hi ha cada any aquí! Ja he pogut començar a veure, però, com els bedolls tenen força fulles grogues i moltes d'elles al terra. La tardor ja s'enflaira.

I res, demà tornaré a l'activitat. El conservatori va de puta mare. Els professors són molt macos, bona gent i a més, es percep clarament que gaudeixen la seva feina. He conegut alumnes molt macos també i fins i tot hem sortit de festa ja! Això promet i penso aprofitar-ho al màxim!

Salut a tothom!



dimarts, 23 d’agost de 2011

L'huracà Irene

Salut a tothom!

Avui no us parlaré de Finlàndia (faré una excepció xD), sinó que he cregut molt convenient parlar de l'huracà Irene que es va gestar com a tempesta tropical fa uns quants dies, molt a prop de la zona de Puerto Rico i que, d'ençà d'aleshores, s'ha anat reforçant i desplaçant-se, més o menys, cap al nord-oest, tot passant per sobre de bona part de la República Domicana, i no tant a Haïtí. 

El recorregut previst de l'huracà (per cert, ara de nivell 2 sobre 5, però amb tendència a anar-se reforçant i a convetir-se en el que en diuen major hurricane o gran huracà), passarà per les Bahames i viatjarà cap al sud-est dels Estats Units, primerament a Florida i seguidament, la costa en direcció cap al nord. Caldrà estar ben atents dels efectes d'aquesta gran tempesta. 

Us deixo amb algunes fotos i enllaços per si voleu anar-lo seguint! La primera imatge és la visió actual del satèl·lit a l'Amèrica Central. L'altra especifica el recorregut previst de l'huracà i la seva evolució.

Salut!

dimarts, 16 d’agost de 2011

Tallinn i cap a Kuopio

Doncs tal com us comentava darrerament, ja sóc a Kuopio, al centre de Finlàndia, a uns 400 km al nord de Helsinki, al bell mig de la regió dels mil llacs, tal com n'anomenen. De fet, n'hi ha tants de llacs, que és complicat de traçar carreteres i vies de tren. Aquí comença a haver-hi algun turó una mica més considerable, i sobretot, molta natura arreu.

Demà passat faré la prova d'accés al conservatori. Avui i demà estudiaré assac per preparar-me bé l'accés. Sembla que serà molt interessant d'estudiar-hi, s'hi respira molt bon ambient! Tinc pensat de fer-hi piano jazz, una assignatura pendent de fa temps. Amb el tema del fiscorn, el podré treballar com a 2n instrument.

Tot i que encara hauré de tornar a Helsinki per recollir les coses i dur-les cap aquí, la setmana vinent ja tindré el pis per poder-m'hi estar. Aquest cap de setmana passat he aprofitat per visitar Tallinn, la capital d'Estònia, i us asseguro que hi tornaré. Quina ciutat més collonuda!

Una ciutat carregadíssima d'història. Un nucli antic patrimoni de la Unesco, i ben merescut que s'ho té. Els pobres estonians, que han estat sotmesos durant segles pels alemanys i més darrerament pels russos. Ja van tastar la seva independència al període d'entre guerres, i ara tornen a ser un Estat sobirà des del 1991.  

Us recomano molt, moltíssim, un bar-pub-restaurant molt cèntric que es diu Põrgu. Hi vaig beure una cervesa boníssima artesanal que es diu Pihtla. Tasteu-la, de debò. No s'assemblava a res que hagués tastat abans. I quin menjar! Plats tradicionals estonians! De debò: collonut!

Això sí, encara arrosseguen el llast d'un poble, un país, que sempre s'ha comportat imperialment i segueix comportant-s'hi: el rus. Malgrat que la normalització lingüística a Estònia és total, hi ha un percentatge molt alt de russòfons (cap al 30%), i a més, la majoria d'ells no sap parlar l'estonià. És una situació molt semblant de la que es viu en molts de països que havien pertangut a la URSS, com ara Letònia, Bielorússia, Ucraïna o el Kazakhstan. De debò que estic agafant molta mania als russos perquè es comporten com un putu gueto,...és com si encara no reconeguessin allò que "han perdut" ... en fi...

En fi, no m'allargaré més. Us vull deixar amb les imatges de Tallinn perquè realment s'ho valen!

Salut!

dimarts, 9 d’agost de 2011

Kankaanpää, Nokia, Nuuksio, Helsinki i salmó :P

Dilluns vinent ja farà un mes que volto per aquestes terres i el cert és que no me'n sé avenir que hagi passat tan ràpid.

Haurà estat tot plegat uns dies d'impàs perquè moltes de les coses que havia de resoldre (estudis, aprendre finès, etc.) no les podia fer perquè tothom estava de vacances. Però amb paciència s'hi arriba, i ara vénen canvis guapos.
Fa dies vaig viure la que per mi ha estat millor experiència des que sóc aquí. El meu millor col·lega aquí, en Timo, viu a Helsinki, però és fill de Kankaanpää, un poble força aïllat, no gaire lluny de la costa, a uns 300 km al nord-oest de Helsinki. 

Una divendres de festa, després d'haver pujat a un creuer que voltava per Helsinki mentre tenies música per ballar i copes per beure, se li va acudir que un dia podríem anar a casa dels seus pares, i així veuria tot allò. A les dues de la matinada trucava un altre col·lega, en Jussi, per si hi volia anar l'endemà, però en Jussi li va dir que si havia de conduir ell, s'estimava marxar de seguida. 

O sigui que ja ens teniu marxant a les 3 de la matinada cap allà. De camí, diverses parades  per fer cafè, xerrar i dir bestieses, passar pel poble de Nokia (justament on va començar tot), molt a prop de Tampere, la 2a ciutat més gran de Finlàndia.

Al cap de molta més estona, a les 7 del dematí ens banyàvem en un estany d'aigua més que tèbia (em va sorprendre molt!) i finalment arribàvem a casa seu, al bell mig del bosc. Qui m'havia de dir que el primer cop que conduiria un tractor, seria a Finlàndia! :P

Aquell mateix dia al vespre, em varen dur a casa del seu cosí que té una cabana al bosc ben arran d'un estany (molt típic d'aquí). Tenien una sauna de les tradicionals dissenyada pel seu germà. Ens vàrem passar la tarda anant de la sauna a banyar-nos a l'estany. Quina canya!

També he estat a un parc nacional collonut que hi ha a 15 km de Helsinki que es diu Nuuksio. Com mola perdre-s'hi!!!

M'estic allargant massa, cony!

Us n'explicaria moltes i no vull fer-ho tan feixuc.

A hores d'ara vénen molts de canvis: no puc estudiar al conservatori de Helsinki perquè no fan 2es convocatòries de places i només m'oferien l'opció d'estudiar pagant molt, i no m'ho puc permetre. En canvi, a Kuopio, una ciutat gran com Girona, a 400 km al nord de Helsinki, allà sí que podré accedir al Conservatori. El dia 18 hi tinc proves d'accés. La meva intenció és fer-hi piano jazz i fiscorn de 2n instrument! heheheeh Encara em sortirà rodó això!

El cas és que me n'aniré a viure allà. Per mi és collonut perquè és la Finlàndia autèntica. El que en diuen la terra dels mil llacs (i realment és així). Un paradís pels esports d'hivern: esquí alpí i nòrdic, patinatge sobre gel, salt d'alçada, etc. Això sí: hi farà mooooolta més fred que a Helsinki, però ja sabeu que a mi aquest tema, lluny d'amoïnar-me, m'atreu!

I res, que us convido un cop més, a mirar les fotos i que les gaudiu!

Fins aviat! :) El proper cop suposo que ja us escriuré des de Kuopio!

pD1: fa uns dies em vaig cuinar un plat de salmó al forn que gairebé tinc un orgasme menjant-me'l :P
pD2: ja fa dies que va refrescar i ara s'hi està de puta mare. Estem a 20-22ºC com a molt durant el dia i al voltant dels 10ºC a la nit! ;)





dijous, 28 de juliol de 2011

Dues setmanes al nord

Avui he volgut escriure perquè ara mateix, just ara, puc dir que fa dues setmanes senceres que sóc a Finlàndia: i això cal celebrar-ho! heehe

Realment aquest país és l'hòstia. 
Seré breu perquè no vull fer-me pesat. Intentaré comentar les coses més o menys crec més important ara per ara.

Amb la targeta bancària i el mòbil ho pots fer tot. A l'edifici on sóc hi ha una pesula, és a dir, una sala de rentar (els pisos individualment no solen tenir rentadora). Doncs bé, entres allà i per activar la rentadora, has de trucar a un número que hi ha allà i al cap de pocs segons, s'encén un llum que et permet activar els trastos. Flipant, oi?

Amb les targetes pots anar arreu i pagar el que sigui. Em va impactar molt veure gent pagant 30 cèntims d'euro o també, veure que als pubs i discos gairebé ningú no duu efectiu. 

Tot i que el català i el finès no tenen res en comú (ni tan sols compartim família lingüística, perquè el finès és una llengua uraliana, no pas indo-europea), he trobat unes semblances fonètiques molt curioses, com ara que la "s" la fan sibil·lant -com nosaltres- i de la mateixa manera també fan la "l" velaritzada. Ho dic perquè em sembla que suecs i noruecs no fan aquest tipus de sons. Al costat rus la "s" la fan dental, com a la majoria d'Europa, però ells també tenen la "l" velaritzada. En fi, curiós. 

Fa tres dies vaig anar a Hämeenlinna, que és a uns 110 km d'aquí. Hi volia anar per veure el castell (en finès, linna), també per veure la casa on va néixer Jean Sibelius, el compositor celebèrrim finlandès, i també vaig veure-hi un parc natural, Aulanko, que és l'hòstia, i on a l'hivern, s'hi pot practicar bé l'esquí. Ja sé un dels molts lloc on anar! hehehe

La ciutat i rodalies bull d'activitat musical. Està ple de músics pels carrers: des de grups amb acordió i veu, a grups més en plan klezmer, fins a una colla de festivals que fan ara a l'estiu. Demà s'acaba un festival de jazz que fan a l'Esplanadi (un passeig molt cèntric), en què cada dia hi ha actuat gent. Jo m'hi he regalat molt, òbviament. El millor dia va ser dijous passat, en què hi havia un grup que va homenatjar l'Ella Fitzgerald (per mi, la millor cantant de jazz de la història). En fi, tot molt bé.

No us vull atabalar més. He penjat un colló i mig de fotos. Si voleu, mireu-les ;)

Salut a tothom!




dijous, 21 de juliol de 2011

Una política de residus molt bona


Finlàndia és un país modern. Els motius que em fan considerar-lo així potser no seran compartits per tothom però, per mi, ho és, i de debò. 

I no ho dic perquè tingui una indústria bestial, no ho dic perquè tingui un exèrcit molt potent, ni de bon tros ho dic perquè sigui capdavanter en la cursa espacial,... per mi són altres motius els que em fan prendre aquesta determinació.
Avui vull posar de manifest quelcom que m'agrada molt d'aquí dalt (per bé que no és l'únic país que ho fa). De fet, el primer cop que vaig veure-ho va ser a Alemanya (un altre país molt modern). 

La política de reciclatge, i, en general, de gestió dels residus és molt i molt bona. I l'exemple que us posaré ara és indiscutible: a part d'un reciclatge exhaustiu, dut a terme arreu, amb molta militància, hi ha quelcom més a dir.

En molts dels envasos que hom compra, hi ha una imatge com la que capitaneja aquest article. Això vol dir que, cada cop que entris a un supermercat, trobaràs una mena d'armari on pots col·locar els envasos que retornis. En acabat, et sortirà un tiquet amb l'import total, que el podràs fer servir com a descompte de la teva compra, o sinó, te'l poden abonar també. 

No ho trobeu collonut? Com pot ser que no estigui més estès això?

Aquesta política també té altres punts molt beneficiosos, com ara, el fet d'assegurar-se que mai no hi haurà ampolles pel terra: si no les haurà tornades el propi consumidor, seran potser persones amb una economia més limitada els qui ho faran. Sens dubte, això és una molt bona política de residus!

Salut!

dissabte, 16 de juliol de 2011

Us el devia ;)

Salut a tothom!

Ja sóc a Finlàndia, des de fa més de 24 h i he aprofitat el temps al màxim. Us faré un resum de com m'ha anat tot. Ja niré per feina, que sinó s'us farà llarg i no el llegireu :P Ah! I les fotos les he posades al final, perquè n'hi ha moltes per mirar i no m'hi cabrien a l'article ;)

Doncs ahir de bon dematí vaig marxar de l'Aeroport de Girona i cap a les 11 ja aterràvem a l'Aeroport de Tallinn (Estònia). Després d'agafar un bus fins al port, vaig pujar al Baltic Princess, que és un vaixell enoooorme que em duria cap a Helsinki (és un vaixell d'aquells que hi ha de tot a dins: bars, discoteques, restaurants, supermercats,...), i és que Finlàndia és molt cara, i molta gent aprofita per venir a comprar-hi alcohol, que hi és molt més barat. Conseqüentment és habitual trobar-se gent que s'està engatant o que ja va mig per terra al vaixell, i és molt divertit :P

El trajecte dura tres hores i mitja. Vàrem estar travessant el golf de Finlàndia, una branca a la dreta que fa la mar Bàltica. Estava molt núvol i plovisquejava, i, quan érem a alta mar (si es pot dir així), semblava que fóssim a la fi del món :P
I res, després de baixar del vaixell i de travessar Helsinki ben carregat, vaig arribar al Eteläsatama (port de l'est), d'on surten els ferris que porten a Suomenlinna, on hi ha l'alberg on m'estic. 

Suomenlinna és un petit arxipèlag d'illes força planes, que està a uns 2 km de Helsinki i que té un recinte emmurallat que és patrimoni segons la UNESCO. Es va construir el 1748, quan Finlàndia encara pertanyia a Suècia (poc temps després passaria a pertànyer a Rússia, per acabar independitzant-se el 1917). Aquesta fortalesa va ser un punt estratègic no només per a Finlàndia, sinó per a Rússia i Suècia. Aquí és on hi l'alberg, que s'hi està de puta mare ;)

No em vull allargar excessivament: durant el dia d'avui i una part d'ahir vespre, m'he estat passejant per la ciutat, visitant mercats, passeigs, centres, esglésies i punts d'interès en general. Ja he vist on hi ha la Musiikitalo (casa de la música), que és un dels edificis que pertanyen a l'acadèmia Sibelius, que és on pretenc anar a fer-hi quelcom de profit amb la música ;)

Per acabar, vull comentar quatre curiositats-anècdotes que crec que paguen la pena:

- Tot plegat és força car, però tot d'una et trobes llocs per fer brunch (breakfast+lunch) en bufet lliure i per només 15 €.
- Les gavines d'aquí són més perilloses que les catalanes: són d'una altra espècie, un pèl més petites però... compte amb el menjar. Se t'hi llençaran sense manies si no vigiles. He inclòs una foto on hi ha un cartell molt graciós en què diu estrictament que "vagis amb compte amb les gavines". He presenciat una taula plena de gent, i dues gavines que s'hi llençaven en picat i els hi pispaven teca! Brutal :P
- Això és estiu! Ahir plovisquejava una mica i avui ha fet un dia radiant. El millor de tot? Una temperatura agradable, al voltant dels 23ºC. Quina diferència!
- Tot i que som a la UE i que és la globalització, trobo que la ciutat ha mantingut molt la identitat i no s'ha convertit en "una ciutat més", que és el que passa quan et mous per moltes ciutats europees.
- Finlàndia és un país modern i democràtic. I ho dic de debò. No pas com l'estat espanyol... El país és bilingüe oficialment (finès i suec), tot i que el finès és la llengua d'un 94% de la població. Helsinki es troba en la zona bilingüe. Malgrat tenir un percentatge de suecòfons baixíssim (més o menys el de la mitjana), la bilingüització és arreu i respectada (i això tenint en compte que, el suec, no només és minoritari, sinó que no és propi del país). Quina diferència, oi?

Salut! Si us ve de gust guaiteu les fotos! Fins aviat ;)

pD: Per cert, no sé si ho havia dit però: estic molt bé, no patiu pas per res! ;)




dimarts, 5 de juliol de 2011

Trencaré el silenci...

He estat fent-hi voltes, i he optat per trencar el meu -relatiu- silenci sobre el que diré a partir d'ara.

Sé que això pot repercutir negativament en mi (no a nivell personal, que això me la porta fluixa, però sí en la meva relació amb el poble i la -no sempre còmoda- relació amb les institucions municipals, en tant que persona implicada activament). He decidit, però, que ja no callaré més. Penso fer difusió al 100% del que passa i m'és igual què en pensin els al·ludits.

Que estem travessant una crisi econòmica profunda i, ara per ara, sense fons, és una evidència.
Que una part importantíssima de la classe política està podrida i fa vomitar, és també una evidència.

Que els sous astronòmics que cobren molts dels polítics que diuen que ens representen s'haurien d'abaixar substancialment (i no només ara per la crisi), és més que una evidència.

Al nostre estimat poble, Calonge, malauradament, sembla que, un cop més, anem contracorrent. 

I és que fa uns dies, arran d'un article d'El Punt, vaig assabentar-me que el govern actual del nostre municipi (CiU + ERC), amb el suport del PP (que per primer cop obtenia representació al poble), va votar i aprovar l'augment del sou del batlle (Jordi Soler) i del regidor de governació (Josep Darnés), malgrat la crisi econòmica i malgrat la mancança d'equipaments del poble, de finançament per a cultura, joventut, etc. 

*Vull aprofitar per dir que, en haver exposat aquest article, no m'estic mostrant -ni de lluny- simpatitzant del PSC ni de cap altre grup dels de l'oposició, els quals, són iguals o pitjors que els que hi ha ara governant, si és que es pot emprar aquest verb per anomenar el que fan...

Com reaccionaríeu? Jo una mica més i em suïcido.

I el pitjor del cas és que aquesta gent segueixen caminant pel poble amb el cap ben alt i pensant-se que conserven la dignitat. És evident que deu haver-hi molts d'altres beneficiats que desconeixem. Visca la corrupció portada als màxims extrems!

Felicitats CiU, felicitats ERC, felicitats PP: sou el màxim exponent de la putrefacció de la democràcia!

El que encara fa destacar més tot això és veure com pobles en què hi han entrat nous governs, amb aire fresc, amb força, i sobretot, amb voluntat democràtica, llurs alcaldes s'han rebaixat sensiblement el sou, per solidaritzar-se amb la causa i la situació, i sobretot, per ser coherents amb la situació actual de la nostra economia i del nostre país, tal com diu aquest article del Diari Ara

Fent un extracte de l'article que he esmentat. Posem de costat un poble que té una població semblant al nostre, Arenys de Munt. Resulta que el seu batlle cobrarà -després d'haver-se abaixat el sou-, 1200 € al mes, mentre que el batlle de Calonge en cobrarà més de 4400 €. 

No cal dir-hi res més. No cal escriure més paràgrafs per argüir la situació. 

És un escàndol. És un insult. És un atac a la dignitats de les calongines i calongins.

PROU! ATUREM-HO ENTRE TOTS PLEGATS!!!

CASSOLADA!!!
Dimarts, 12 de juliol a les 20:00h 
a la Plaça de la Concòrdia!!! 
(Esdeveniment del Facebook)