diumenge, 24 de novembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (3)

Penya-segats de la Serralada Escandinava
I seguim el viatge!
    Tal com us havia comentat a l'article anterior, a causa de la fred i del poc equipament que portava per enfrontar-la, no vaig poder aclucar l'ull durant tota la nit, malgrat que el dia anterior havia estat molt potent, físicament parlant (també paisatgísticament, és clar!). Avui us parlaré del 3r dia de recorregut, és a dir, el 22 de maig del 2013. En plena matinada, pels volts de les 3, continuava el recorregut cap a la següent destinació: Skibotn (Ivgobahta en saami i Yykeänperä en finès), ja a dins de Noruega i arran de mar. En total, 74 km.
A: Gilbbesjávri / B: Skibotn
    Ben aviat vaig trobar-me la duana entre els dos països, que era només a uns 2 km endavant d'on havia intentat dormir, i al cap d'uns 5 km més hi havia la frontera física, que consisteix en una recta que passa per dalt d'una mena d'altiplans, abans la vall no comença a decantar cap a Noruega. Un indret amb un aspecte molt inhòspit, encara ple de neu, bo i sent sempre clar i a finals de maig, i amb un silenci gairebé absolut. Malgrat el meu cansament extrem, no em podia estar d'aturar-me a prendre imatges d'aquells racons tan particular i, si més no segons el meu parer, tan preciosos.
    Plovia encara una mica, tot i que el cel semblava començar-se a estripar. Feia fred, però es podia suportar. Tenia la tranquil·litat de saber que el recorregut seria majoritàriament en baixada, ja que al pas fronterer, l'alçada és de més de 500 msnm i el final del trajecte era arran de mar. Les baixades realment eren molt pronunciades i vaig poder gaudir una bona estona d'agafar força velocitat. També hi va haver algunes pujadetes, però res que no es pogués fer.
Pas fronterer a cap a les 04:00h de la matinada
   Cap a quarts de 7 del matí arribava a Skibotn, absolutament exhaust. Com que hi havia diferents llocs per acampar/dormir, vaig decidir anar a fer un cop d'ull a les diverses opcions. No era gaire fàcil, ja que estava en temporada baixa, i a més, a aquella hora, no hi corria ningú per allà. Els càmpings, però, sorprenentment eren oberts de bat a bat, i vaig estar voltant per allà. Amb el mòbil sense funcionar i amb el poble aparentment desert, vaig aprofitar per dormir un parell d'hores amb el sac arran de mar, on ja hi feia sol i la temperatura era agradable. Un cop em vaig despertar, vaig anar cap al càmping i em vaig instal·lar en una de les cabanes de fusta que tenien i vaig tornar a reposar.
    La costa noruega, a diferència del costat finlandès, és extremadament escarpada. Les muntanyes de la serralada escandinava vessen directament arran de mar, amb alçades que poden arribar els 2000m. És així com es creen aquests paisatges meravellos i idíl·lics de muntanyes nevades arran de gorgs i entrades del mar, conegudes com fjord (és a dir, fiords, justament una paraula d'origen noruec). El fiord on hi ha Skibotn i d'altres nuclis de població molt petits és anomenat Lyngenfjord (Ivgovuotna en saami i Yykeänvuono en finès). 
Arribada a Skibotn cap a les 06:30h
   Com que aquell dia havia estat ple d'imprevistos, els plans se'm van capgirar de dalt a baix. Ja que el sol no es ponia mai, podria organitzar-me les excursions i recorreguts molt més lliurement, ja que els podia fer a qualsevol hora del dia. Un gran avantatge!
Mirado d'Sledo i salt d'aigua del Gobijohka
   Així que cap a les 8 del vespre em vaig despertar novament. El sol es veia minvat però seguia al seu lloc. El cel s'havia asserenat completament i la temperatura era prou bona. Vaig fer un bon sopar i en acabat, vaig preguntar on pagava més la pena pujar per veure el famós sol de mitjanit. L'home del càmping em va recomanar que seguís el recorregut del riu que baixava directe de les glaceres: un salt d'aigua enorme i amb una força temible, que s'obria pas des dels grans cims, cap a la vall d'Skibotn. Durant una estona vaig pujar amb bicicleta i després a peu amb la bici al costat, fins que el pendent no em va permetre continuar. Vaig deixar la bici allà i vaig continuar a peu. A 512 msnm hi havia un petit replà anomenat Sledo, que és d'on sortia el gran salt d'aigua del riu Gobijohka. La intenció, a continuació, era de seguir pujant fins al cim d'aquella serralada, anomenada Bálggesvárri, a 1151 msnm. 
   Ja que no portava equipament per travessar neu o glaceres, vaig haver de serpentejar les clapes de neu, cada cop més abundoses i travessar diferents passatges encara amb un aspecte molt hivernal. El fet que la neu estigués gebrada i alhora en procés de fusió, em va permetre poder seguir el camí fins al cim, on vaig arribar-hi cap a les 02:45h i on hi lluïa el sol tímidament, envoltat d'un vent intens i glaçat. La bellesa d'aquella imatge costa de descriure. Tot un plaer poder veure el sol des d'angles tan diferents als que normalment estic avesat, ja que, en condicions normals, la Terra el taparia. 
Cim de Bálggesvárri a les 02:45h
   Un cop vaig haver gaudit d'aquell paisatge, amb els peus molls de la neu que se m'hi desglaçava i amb molta fred pel vent, vaig baixar gairebé com aquell qui diu "corrents" per la llera dels rierols que anaven apareguent del desglaç i vaig tornar cap al càmping, on vaig arribar-hi cap a les 6 del matí. 
  Sens dubte, un dia molt diferent, però igualment ple de paisatge i aventura. Tota una experiència que no em puc estar de recomanar! :) 

   No us perdeu les fotografies referents aquell dia. Només cal que cliqueu sobre la imatge que apareix al peu d'aquest article!

Salut! ;) 

* Nota molt interessant per als addictes a les llengües (com jo): en aquest indret, per motius històrics i per la confluència de nacions i cultures que hi ha, s'hi barregen molt freqüentment els topònims en noruec, saami i finès. Així, doncs, consultant plànols de l'indret, els topònims solen apareixen bilingües o fins i tot trilingües. El saami (llengua amb diferents varietats dialectals molt diferenciades i que alguns lingüistes consideren llengües separades molt properes) és una llengua de la família uraliana, tal com n'és el finès. El noruec, en canvi, és una llengua indoeuropea germànica escandinava. És molt propera al suec i sobretot al danès, i comparteix arrels amb l'alemany, l'anglès o el neerlandès, d'entre moltes altres. 
La semblança entre el saami i el finès queda reflectida en segons quins topònims:
  
Català
Finès
Saami
Noruec
Llac
Järvi
Jávri
Innsjø
Riu
Joki
Johka
Elv
Fiord
Vuono
Vuotna
Fjord

  

diumenge, 17 de novembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (2)

Llac Kilpis amb la muntanya Saana al fons
Buf! Quant de temps sense escriure al bloc! Quin greu! Amb tot el que hi ha pendent per explicar!
   En fi: avui us vull parlar de la 2a etapa del meu viatge en bici a través de la Lapònia finlandesa camí de la costa noruega. Us parlo del 21 de maig del 2013. L'etapa va anar des de Gárasavvon (Kaaresuvanto en finès) a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi en finès), en un total de 119 km.
   El viatge va ser molt dur, no només perquè l'etapa era llarga, sinó sobretot perquè les pujades més fortes eren al final del recorregut, quan ja no quedaven gaire energies. 
A: Gárasavvon / B: Gilbbesjávri
   El dia va encetar-se prou serè i amb frescurola. Un cop vaig haver esmorzat i em vaig haver acomiadat del propietari del càmping, vaig fer cap a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi), que és el darrer nucli de població abans d'entrar en territori noruec. És un poble petitíssim que pertany al macromunicipi (en extensió), d'Enontekiö, el centre del qual és a més de 150 km d'allà.
Abans, però, calia arribar-hi.
   La carretera seguia augmentant en misticisme i en interès. Davant meu apareixien rectes llarguíssimes, enmig d'un paisatge completament despoblat, sense ni tan sols masos o petits veïnats, tret d'alguna excepció. Els rius, gairebé desbordats de cabal arran del desglaç, ocupaven molts d'indrets, i allà on l'aigua no fluïa, hi sovintejaven aiguamolls i basses de tota mena. La vegetació era molt escassa: el mänty (pi), cada cop era més escadusser i el bedoll era l'únic arbre que malaguantava una terra plena de llot i aigua permanent i amb unes condicions climàtiques més que severes (no pas en aquell moment, però!).
  
Una de les rectes pujant cap a Gilbbesjávri
A mesura que vaig anar avançant, vaig trobar-me els primers relleus de la serralada escandinava. Al principi només turons suaus, però cada cop muntanyes amb més cara i ulls. La neu de mica en mica va començar a sovintejar i, allà on l'aigua no es movia gaire, el gel hi era ben present.
   Encara que les llarguíssimes esplanades ho dissimulaven, el relleu anava pujant cap amunt lentament i això es veia perfectament quan em fixava que cada cop els brots dels bedolls eren més petits, fins que va arribar un punt que ja ni n'hi havia. A molts d'indrets hi abundaven els ramats de rens, que pasturaven tranquil·lament per tot arreu, tot i que suposo que es devien sentir còmodes fent-ho arran de carretera, ja que me'n vaig trobar molts. De fet, era graciós veure com cotxes i camions havien de frenar moltes vegades en sec per tal de no esclafar-los a la carretera, mentre que quan jo m'hi acostava amb la bicicleta, fugien corrents tot d'una.
El riu Muonio ple a vessar i la serralada escandinava al fons.
   Em vaig aturar a dinar a un indret on hi havia un petit itinerari per caminar en què hi havia explicacions sobre el medi de l'entorn. Allà vaig descobrir les palsa, una mena de turons que hi ha en aquelles contrades, l'origen dels quals és molt curiós: resulta que l'aigua del subsòl està permanentment glaçada (no es desglaça mai!), i, com que el gel s'expandeix, fa que el terra pugi. A la superfície, però, hi creix vegetació com si no passés res. Els palsa més vells poden arribar a fer més de 10 m d'alçada!
   Cap a les 6 de la tarda encarava la darrera gran pujada (i forta), del dia, que em portaria al Muotkatakka, el coll de muntanya més alt de les carreteres finlandeses, que, malgrat tot, era tot just de 565 msnm. Després d'això, ja arribava a la destinació: davant meu una gran baixada en què vaig arribar a anar a 54 km/h, on hi havia el llac Kilpisjärvi, el poble de Kilpisjärvi i la famosa muntanya Saana (järvi vol dir llac en finès, i tant és el nom del llac com el del poble).
El coll Muotkatakka (565 msnm)

   Tot i que m'havia comunicat per correu electrònic amb un dels càmpings de Gilbbesjávri, vaig trobar-ne un abans, en què vaig voler provar sort, tal com havia fet a Gárasavvon. Em trobava just al "centre" del poble, on només hi ha la carretera que travessa, una benzinera, una cafeteria, un restaurant, un supermercat petit i una botiga d'esports. No hi va haver sort: el recepcionista havia marxat i, després d'haver-lo trucat, va trigar molt. Al cap de mitja hora vaig decidir tirar milles. No podia comprar res a la botiga perquè ja havien tancat. Per sort portava menjar a les maletes. El càmping on havia d'anar en qüestió era sortint del poble en direcció cap a Noruega a uns 5 km. La sorpresa va ser de trobar-me'l completament tancat, amb un rètol on deia que no obrien fins al cap de dues setmanes.
El llac Kilpisjärvi i la muntanya Saana al fons
   El cas és que, amb aquest panorama, cansat de tants de quilòmetres i sent l'hora que era, vaig decidir cercar un lloc per fer nit. 
  Vaig trobar una esplanada arran de carretera i llac. Hi havia un bosc de bedolls que maldaven per sobreviure a les faldes de la muntanya Saana. Tot estava molt moll a causa del desglaç imminent. Sortien rierols de per tot arreu. Vaig plantar la tenda i vaig intentar de fer foc. Era molt complicat ja que el bedoll verd no crema gens i no hi havia cap altra tipus de fusta per fer servir. D'altra banda, l'escorça exterior del bedoll crema molt, però els que hi havia allà no en deixaven anar gaire. Entre el que vaig poder arreplegar dels bedolls, una mica de llistó sec que hi havia per allà al voltant i -per sort- un rètol de fusta de pi que hi havia mig trencat, vaig aconseguir encendre un foc més o menys decent i, si més no, fer bullir un pot d'aigua per coure'm un sobre de pasta ràpida que duia: vaig poder menjar calentó al cap i a la fi. 
   Malgrat estar cansat, com que no es feia gens fosc, no sabia gaire a quin moment calia anar a reposar, així que vaig estar voltant una mica per la rodalia. 
  
Boscos als peus de la muntanya Saana
Un cop em vaig posar a dormir, van aparèixer els maldecaps. Mig endormiscat vaig adonar-me que m'estava morint de fred. S'havia posat a ploure i el foc s'havia apagat el tot. La tenda que duia em cobria de la pluja però la humitat passava per tot arreu i el sac de dormir era molt de bon portar, però no protegia gens ni mica de la fred. Vaig començar a posar-me capes de roba al damunt fins que va arribar un punt en què duia tota la roba del viatge a sobre. Amb el pas dels minuts vaig veure que ni amb allò no n'hi havia prou. Em vaig aixecar i vaig anar a fer un volt per fer passar aquella fred que m'havia calat el cos des de feia ja més de dues hores. Plovia i feia realment molta fred. Al cap d'una estona de moure'm vaig començar a controlar la temperatura del cos. A la tenda no s'hi podia estar i tampoc no sabia quant duraria la pluja. Després de molt pensar-m'ho, vaig recollir la tenda i tot plegat tan ràpid com vaig poder, i vaig decidir fer cap a Noruega, ja que només eren 60 km més de recorregut i la majoria eren en baixada fins al següent poble: Skibotn
   Així és que pels volts de les 3 de la matinada tornava a estar voltant ja, sense haver dormit gens i esperant arribar a la següent destinació per recuperar-me. Sens dubte va ser un dia ple d'aventura!

Us deixo amb fotos i vídeos d'aquell dia. Només cal que cliqueu sobre la foto que hi ha al peu de l'article! Salut a tothom!