dijous, 12 de desembre de 2013

Sí i sí!



En situacions excepcionals cal prendre mesures excepcionals! Entre assaig i assaig m'ha calgut publicar això tant sí com no!

Catalunya el 9 de novembre del 2014 decidirà valentament el seu futur!!! 

Visca Catalunya lliure!

Katalonia päättää rohkeasti ensi 9. marraskuuta 2014 tulevaisuudensa!!!
Eläköön vapaa Katalonia!

Catalonia will valiantly decide its future the next 9th November 2014!!!
Long life to free Catalonia!

¡¡¡Cataluña va a decidir su futuro valientemente el próximo 9 de noviembre de 2014!!!
¡Viva Cataluña libre!


dimecres, 11 de desembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (5)

I seguim amb el viatge!

Baixada del coll Galggogobba cap a la costa noruega
Després d'haver voltat una mica pels topants de Lyngenfjord, em tocava tornar cap a Finlàndia i aquest cop, en pujada. Partia des d'Skibotn, allà on estava allotjat, que és arran de mar, i havia de tornar a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi), que està a poc més de 500 m d'alçada, amb el punt més alt al coll de Galggogobba a 542 msnm.

El temps seguia sent excel·lent, de la mateixa manera que ho havia estat el dia anterior i gairebé tot l'altre. Ambient plenament assolellat, temperatures prou suaus i visibilitat impecable. Això em permetria
gaudir, ara sí, de la vall que uneix Skibotn i Gilbbesjávri, o el que és el mateix: del camí que uneix Noruega amb Finlàndia per aquell punt (tant al nord no hi ha gaire passos fronterers!). El dia que baixava cap a Skibotn era quan no havia dormit i entre les ganes d'arribar i el dia rúfol que feia, no vaig poder apreciar gaire aquell tall de paisatge. En total aquell dia vaig recórrer 63 km.
A: Skibotn / B: Gilbbesjávri

La pujada era feixuga, no tant pel desnivell, que era prou factible, tret de l'extrem final, sinó pel pes que duia i per un cansament més o menys acumulat. Bo i així, el paisatge novament tornava a ser encantador. Dels penya-segats arran de mar creant els fiords, la vall va tancant-se per acabar en petits colls que, un cop travessats mostren un paisatge cada cop de més alçada, però alhora amb una orografia més suau. Era fàcil de notar el
Coll de Galggogobba (542 msnm)
canvi tèrmic, no només a nivell personal, sinó veient com a Skibotn els arbres i plantes ja eren ben brotats, mentre que a partir d'una cota d'uns 200-250 msnm la verdor desapareixia, tornant així a un paisatge encara de ple hivern. La neu hi era ben present, malgrat que se n'havia fosa molta en molt poques hores, ateses les temperatures.

Vaig prendre-m'ho amb molta filosofia, reposant quan calia i marxant amb temps per tal de poder gaudir del paisatge i no haver d'anar a preu fet.

Tal com he esmentat fa un moment, la pujada es torna més feixuga quan hom s'atansa al pas fronterer i quan ja es duen uns quants quilòmetres al darrere. De mica en mica s'omple la pica i realment, a poc a poc hi vaig anar arribant. El paisatge lluïa sota el sol i cel completament serens, intentant escalfar sense gaire èxit un entorn encara latent del gran silenci hivernal (a finals de maig!). 
Vall d'Skibotn. Al fons hi hauria els fiords.

Em vaig dir a mi mateix que dinaria amb tot plaer del món quan arribés al punt més alt, és a dir, al coll de Galggogobba, i és així com ho vaig fer. Malgrat estar a ple sol i ben abrigat, fotia novament una fred que pelava i un aire ben glaçat, fet que va fer que endrapés els entrepans més ràpidament del que potser hauria volgut. Al cap d'una estona, acabava de fer els pocs quilòmetres que em quedaven per arribar a Gilbbesjávri. Un dels meus companys de pis i de classe, en Pauli, em va dir abans de marxar de viatge, que tenia uns parents a Gilbbesjávri i, tot i que no volia molestar-los, la mala experiència que havia tingut dos dies abans en aquest poble quan no vaig poder aclucar l'ull de fred, va fer que m'hi posés en contacte. No hi va haver sort: els parents eren fora de vacances i em tornava a trobar en una situació en què calia dormir en tenda. Res no em feia pensar que amb aquell temps tan joliu la cosa s'hagués de complicar. A més, vaig trobar un lloc molt decent per acampar on, si bé el terra era dur com un roc, hi havia molta llenya bona per encendre una bona fogarada, menjar més o menys decentment i a més, molt a prop del centre del poble, on per cert, a la benzinera em varen oferir cafè de franc! :)

Una bona foguera per fer un bon àpat
Gilbbesjávri, malgrat la seva solitud encantadora i la bellesa dels seus paratges, és un lloc extremadament feréstec i cal anar-hi ben preparat qualsevol època de l'any. 

Em vaig posar a dormir. Semblava que tot més o menys em permetria dormir. El sol va quedar amagat darrera la muntanya Saana durant una estona i l'aire va refrescar de valent. Malgrat tot, a dins la tenda i encara amb el foc encès, s'hi estava prou bé. L'endemà em plantejaria si m'estava una mica més per aquells topants o si, en canvi, decidia tirar muntanya avall i allargar el viatge per un altre costat.

No us perdeu les imatges d'aquesta diada, tot clicant sobre la imatge del final de l'article.

Salut!

divendres, 6 de desembre de 2013

Itsenäisyyspäivä 2013 (Diada de la Independència)

Avui, 6 de desembre del 2013, Finlàndia fa noranta-sis anys que es va independitzar, després de segles sota domini de la corona sueca i més endavant, sota l'imperi rus. Va ser sobretot aquest darrer que mai no va sapiguer entendre, acceptar i RESPECTAR la particularitat de la nació finlandesa amb tot allò que al voltant d'una nació es desprèn (cultura, identitat, costumaris,...) Arran de segles de menyspreu i anorreament, el poble finlandès va unir-se per fer un crit a favor de sí mateix i constituir-se valentament com a Estat sobirà.

Avui, noranta-sis anys després, i havent patit una guerra civil l'any després de la seva independència, així com de diversos conflictes durant la 2a guerra mundial, la nació finlandesa segueix endavant, aposant fortament pel seu futur, potenciant l'educació, el benestar i el desenvolupament total del seu jovent, per garantir el creixement i la recerca en tots els àmbits que puguin encarar el seu país cap endavant i la prosperitat.

Em sento molt finlandès avui, per sentir-me clarament solidaritzat amb la causa, atès que provinc d'un país del qual se'n varen privar les llibertats i sobirania fa 299 anys i que, si bé està a punt de fer el pas per tornar a emancipar-se novament d'aquí ben poc, encara està sotmès al menyspreu i l'anorreament per part del ferotge, agressiu, àcid i rugós imperi espanyol.

Amb la banda de metalls del conservatori, hem tocat a la festa en commemoració de la diada de la independència de Finlàndia, on, entre d'altres peces, no hi ha mancat el coral que apareix dins la composició "Finlandia" de J. Sibelius, així com de "Maamme", és a dir, l'himne nacional, anomenat "La nostra terra".

Gaudint aquest dia festiu a Finlàndia, estem escoltant la 4a simfonia de Sibelius, que per mi és del millor que aquest gran compositor va arribar a crear. Us l'he enllaçada al final d'aquest escrit. La simfonia té 4 moviments. Aquesta versió és dirigida pel director Esa-Pekka Salonen i interpretada per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Suècia.

Salutacions cordials a tothom! Visca Finlàndia i Visca Catalunya lliures!


diumenge, 1 de desembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (4)

Bona tarda a tothom! Seguim amb el viatge pel nord! :)

Lyngenfjord
La meva intenció inicial era d'arribar fins a Tromsø, que és així tal com havia planejat el viatge, però el temps molt reduït de què disposava i els canvis de plans que vaig haver de fer el dia anterior varen fer desdir-me'n, ja que des d'Skibotn fins a Tromsø, hi ha 118 km, i és una distància que també hauria hagut de fer marxar enrere si hagués decidit anar-hi. Tromsø (Romsa en saami i Tromssa en finès) és la capital de la regió de Troms i, pel que he vist i llegit pagarà la pena anar-hi un dia expressament, però haurà d'ésser el proper cop. Al cap i a la fi, ja estava gaudint del paisatge meravellós de fiords amb les entrades del mar de Noruega i les muntanyasses arran de mar. 
A: Skibotn / B: Oteren / C: Tromsø

Així doncs, aquell dia vaig estimar-me més relaxar-me una mica i voltar pel Lyngenfjord, fins als següents pobles, que són Hatteng (Háhtta en saami i Hattu en finès) i Oteren, també molt petits, situats a l'extrem sud del gran fiord de Lyngen. En total 58 km per aquells topants. 

En aquesta etapa, tot el que va mancar d'aventura va quedar compensat per la riquesa del paisatge i per un temps excel·lent, ja que es mantenir serè completament durant tres dies (inclòs aquest dia, òbviament) i la temperatura era molt suau i agradable. 

Costat sud del fiord Lyngen amb la carretera E6
Cal dir que la carretera que uneix aquests llocs és l'E-6 i pel fet que connecta la costa de l'extrem nord de Noruega amb la resta del país, així com amb la carretera que enllaça amb Finlàndia, fa que sigui un lloc força transitat, sobretot per camions i, sense haver-hi vorals ni carrils adaptats, no és un lloc excessivament segur per anar amb bicicleta!

El riu Ivgojohka, tal com tots els rierols i torrents del voltant baixaven més que enjogassats per un desglaç accelerat de la neu i el gel de les muntanyes. Arran de mar, els boscos verdejaven intensament, mentre que a mesura que la muntanya enfilava, els brots anaven minvant, fins que el bosc es veia encara ben despullat per l'hivern que ja havia passat.  

Cap a la nit, amb el sol ben alt encara, tot i que temporalment amagat per les grans muntanyes del fiord, calia anar a reposar perquè l'endemà tocava tornar a enfilar cap a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi) al costat finlandès novament, aquest cop amb una pujada notable. 


No us perdeu les imatges d'aquest dia, tot clicant a la foto que hi ha al final de l'escrit. 

Salut a tothom! :)


 

diumenge, 24 de novembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (3)

Penya-segats de la Serralada Escandinava
I seguim el viatge!
    Tal com us havia comentat a l'article anterior, a causa de la fred i del poc equipament que portava per enfrontar-la, no vaig poder aclucar l'ull durant tota la nit, malgrat que el dia anterior havia estat molt potent, físicament parlant (també paisatgísticament, és clar!). Avui us parlaré del 3r dia de recorregut, és a dir, el 22 de maig del 2013. En plena matinada, pels volts de les 3, continuava el recorregut cap a la següent destinació: Skibotn (Ivgobahta en saami i Yykeänperä en finès), ja a dins de Noruega i arran de mar. En total, 74 km.
A: Gilbbesjávri / B: Skibotn
    Ben aviat vaig trobar-me la duana entre els dos països, que era només a uns 2 km endavant d'on havia intentat dormir, i al cap d'uns 5 km més hi havia la frontera física, que consisteix en una recta que passa per dalt d'una mena d'altiplans, abans la vall no comença a decantar cap a Noruega. Un indret amb un aspecte molt inhòspit, encara ple de neu, bo i sent sempre clar i a finals de maig, i amb un silenci gairebé absolut. Malgrat el meu cansament extrem, no em podia estar d'aturar-me a prendre imatges d'aquells racons tan particular i, si més no segons el meu parer, tan preciosos.
    Plovia encara una mica, tot i que el cel semblava començar-se a estripar. Feia fred, però es podia suportar. Tenia la tranquil·litat de saber que el recorregut seria majoritàriament en baixada, ja que al pas fronterer, l'alçada és de més de 500 msnm i el final del trajecte era arran de mar. Les baixades realment eren molt pronunciades i vaig poder gaudir una bona estona d'agafar força velocitat. També hi va haver algunes pujadetes, però res que no es pogués fer.
Pas fronterer a cap a les 04:00h de la matinada
   Cap a quarts de 7 del matí arribava a Skibotn, absolutament exhaust. Com que hi havia diferents llocs per acampar/dormir, vaig decidir anar a fer un cop d'ull a les diverses opcions. No era gaire fàcil, ja que estava en temporada baixa, i a més, a aquella hora, no hi corria ningú per allà. Els càmpings, però, sorprenentment eren oberts de bat a bat, i vaig estar voltant per allà. Amb el mòbil sense funcionar i amb el poble aparentment desert, vaig aprofitar per dormir un parell d'hores amb el sac arran de mar, on ja hi feia sol i la temperatura era agradable. Un cop em vaig despertar, vaig anar cap al càmping i em vaig instal·lar en una de les cabanes de fusta que tenien i vaig tornar a reposar.
    La costa noruega, a diferència del costat finlandès, és extremadament escarpada. Les muntanyes de la serralada escandinava vessen directament arran de mar, amb alçades que poden arribar els 2000m. És així com es creen aquests paisatges meravellos i idíl·lics de muntanyes nevades arran de gorgs i entrades del mar, conegudes com fjord (és a dir, fiords, justament una paraula d'origen noruec). El fiord on hi ha Skibotn i d'altres nuclis de població molt petits és anomenat Lyngenfjord (Ivgovuotna en saami i Yykeänvuono en finès). 
Arribada a Skibotn cap a les 06:30h
   Com que aquell dia havia estat ple d'imprevistos, els plans se'm van capgirar de dalt a baix. Ja que el sol no es ponia mai, podria organitzar-me les excursions i recorreguts molt més lliurement, ja que els podia fer a qualsevol hora del dia. Un gran avantatge!
Mirado d'Sledo i salt d'aigua del Gobijohka
   Així que cap a les 8 del vespre em vaig despertar novament. El sol es veia minvat però seguia al seu lloc. El cel s'havia asserenat completament i la temperatura era prou bona. Vaig fer un bon sopar i en acabat, vaig preguntar on pagava més la pena pujar per veure el famós sol de mitjanit. L'home del càmping em va recomanar que seguís el recorregut del riu que baixava directe de les glaceres: un salt d'aigua enorme i amb una força temible, que s'obria pas des dels grans cims, cap a la vall d'Skibotn. Durant una estona vaig pujar amb bicicleta i després a peu amb la bici al costat, fins que el pendent no em va permetre continuar. Vaig deixar la bici allà i vaig continuar a peu. A 512 msnm hi havia un petit replà anomenat Sledo, que és d'on sortia el gran salt d'aigua del riu Gobijohka. La intenció, a continuació, era de seguir pujant fins al cim d'aquella serralada, anomenada Bálggesvárri, a 1151 msnm. 
   Ja que no portava equipament per travessar neu o glaceres, vaig haver de serpentejar les clapes de neu, cada cop més abundoses i travessar diferents passatges encara amb un aspecte molt hivernal. El fet que la neu estigués gebrada i alhora en procés de fusió, em va permetre poder seguir el camí fins al cim, on vaig arribar-hi cap a les 02:45h i on hi lluïa el sol tímidament, envoltat d'un vent intens i glaçat. La bellesa d'aquella imatge costa de descriure. Tot un plaer poder veure el sol des d'angles tan diferents als que normalment estic avesat, ja que, en condicions normals, la Terra el taparia. 
Cim de Bálggesvárri a les 02:45h
   Un cop vaig haver gaudit d'aquell paisatge, amb els peus molls de la neu que se m'hi desglaçava i amb molta fred pel vent, vaig baixar gairebé com aquell qui diu "corrents" per la llera dels rierols que anaven apareguent del desglaç i vaig tornar cap al càmping, on vaig arribar-hi cap a les 6 del matí. 
  Sens dubte, un dia molt diferent, però igualment ple de paisatge i aventura. Tota una experiència que no em puc estar de recomanar! :) 

   No us perdeu les fotografies referents aquell dia. Només cal que cliqueu sobre la imatge que apareix al peu d'aquest article!

Salut! ;) 

* Nota molt interessant per als addictes a les llengües (com jo): en aquest indret, per motius històrics i per la confluència de nacions i cultures que hi ha, s'hi barregen molt freqüentment els topònims en noruec, saami i finès. Així, doncs, consultant plànols de l'indret, els topònims solen apareixen bilingües o fins i tot trilingües. El saami (llengua amb diferents varietats dialectals molt diferenciades i que alguns lingüistes consideren llengües separades molt properes) és una llengua de la família uraliana, tal com n'és el finès. El noruec, en canvi, és una llengua indoeuropea germànica escandinava. És molt propera al suec i sobretot al danès, i comparteix arrels amb l'alemany, l'anglès o el neerlandès, d'entre moltes altres. 
La semblança entre el saami i el finès queda reflectida en segons quins topònims:
  
Català
Finès
Saami
Noruec
Llac
Järvi
Jávri
Innsjø
Riu
Joki
Johka
Elv
Fiord
Vuono
Vuotna
Fjord

  

diumenge, 17 de novembre de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (2)

Llac Kilpis amb la muntanya Saana al fons
Buf! Quant de temps sense escriure al bloc! Quin greu! Amb tot el que hi ha pendent per explicar!
   En fi: avui us vull parlar de la 2a etapa del meu viatge en bici a través de la Lapònia finlandesa camí de la costa noruega. Us parlo del 21 de maig del 2013. L'etapa va anar des de Gárasavvon (Kaaresuvanto en finès) a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi en finès), en un total de 119 km.
   El viatge va ser molt dur, no només perquè l'etapa era llarga, sinó sobretot perquè les pujades més fortes eren al final del recorregut, quan ja no quedaven gaire energies. 
A: Gárasavvon / B: Gilbbesjávri
   El dia va encetar-se prou serè i amb frescurola. Un cop vaig haver esmorzat i em vaig haver acomiadat del propietari del càmping, vaig fer cap a Gilbbesjávri (Kilpisjärvi), que és el darrer nucli de població abans d'entrar en territori noruec. És un poble petitíssim que pertany al macromunicipi (en extensió), d'Enontekiö, el centre del qual és a més de 150 km d'allà.
Abans, però, calia arribar-hi.
   La carretera seguia augmentant en misticisme i en interès. Davant meu apareixien rectes llarguíssimes, enmig d'un paisatge completament despoblat, sense ni tan sols masos o petits veïnats, tret d'alguna excepció. Els rius, gairebé desbordats de cabal arran del desglaç, ocupaven molts d'indrets, i allà on l'aigua no fluïa, hi sovintejaven aiguamolls i basses de tota mena. La vegetació era molt escassa: el mänty (pi), cada cop era més escadusser i el bedoll era l'únic arbre que malaguantava una terra plena de llot i aigua permanent i amb unes condicions climàtiques més que severes (no pas en aquell moment, però!).
  
Una de les rectes pujant cap a Gilbbesjávri
A mesura que vaig anar avançant, vaig trobar-me els primers relleus de la serralada escandinava. Al principi només turons suaus, però cada cop muntanyes amb més cara i ulls. La neu de mica en mica va començar a sovintejar i, allà on l'aigua no es movia gaire, el gel hi era ben present.
   Encara que les llarguíssimes esplanades ho dissimulaven, el relleu anava pujant cap amunt lentament i això es veia perfectament quan em fixava que cada cop els brots dels bedolls eren més petits, fins que va arribar un punt que ja ni n'hi havia. A molts d'indrets hi abundaven els ramats de rens, que pasturaven tranquil·lament per tot arreu, tot i que suposo que es devien sentir còmodes fent-ho arran de carretera, ja que me'n vaig trobar molts. De fet, era graciós veure com cotxes i camions havien de frenar moltes vegades en sec per tal de no esclafar-los a la carretera, mentre que quan jo m'hi acostava amb la bicicleta, fugien corrents tot d'una.
El riu Muonio ple a vessar i la serralada escandinava al fons.
   Em vaig aturar a dinar a un indret on hi havia un petit itinerari per caminar en què hi havia explicacions sobre el medi de l'entorn. Allà vaig descobrir les palsa, una mena de turons que hi ha en aquelles contrades, l'origen dels quals és molt curiós: resulta que l'aigua del subsòl està permanentment glaçada (no es desglaça mai!), i, com que el gel s'expandeix, fa que el terra pugi. A la superfície, però, hi creix vegetació com si no passés res. Els palsa més vells poden arribar a fer més de 10 m d'alçada!
   Cap a les 6 de la tarda encarava la darrera gran pujada (i forta), del dia, que em portaria al Muotkatakka, el coll de muntanya més alt de les carreteres finlandeses, que, malgrat tot, era tot just de 565 msnm. Després d'això, ja arribava a la destinació: davant meu una gran baixada en què vaig arribar a anar a 54 km/h, on hi havia el llac Kilpisjärvi, el poble de Kilpisjärvi i la famosa muntanya Saana (järvi vol dir llac en finès, i tant és el nom del llac com el del poble).
El coll Muotkatakka (565 msnm)

   Tot i que m'havia comunicat per correu electrònic amb un dels càmpings de Gilbbesjávri, vaig trobar-ne un abans, en què vaig voler provar sort, tal com havia fet a Gárasavvon. Em trobava just al "centre" del poble, on només hi ha la carretera que travessa, una benzinera, una cafeteria, un restaurant, un supermercat petit i una botiga d'esports. No hi va haver sort: el recepcionista havia marxat i, després d'haver-lo trucat, va trigar molt. Al cap de mitja hora vaig decidir tirar milles. No podia comprar res a la botiga perquè ja havien tancat. Per sort portava menjar a les maletes. El càmping on havia d'anar en qüestió era sortint del poble en direcció cap a Noruega a uns 5 km. La sorpresa va ser de trobar-me'l completament tancat, amb un rètol on deia que no obrien fins al cap de dues setmanes.
El llac Kilpisjärvi i la muntanya Saana al fons
   El cas és que, amb aquest panorama, cansat de tants de quilòmetres i sent l'hora que era, vaig decidir cercar un lloc per fer nit. 
  Vaig trobar una esplanada arran de carretera i llac. Hi havia un bosc de bedolls que maldaven per sobreviure a les faldes de la muntanya Saana. Tot estava molt moll a causa del desglaç imminent. Sortien rierols de per tot arreu. Vaig plantar la tenda i vaig intentar de fer foc. Era molt complicat ja que el bedoll verd no crema gens i no hi havia cap altra tipus de fusta per fer servir. D'altra banda, l'escorça exterior del bedoll crema molt, però els que hi havia allà no en deixaven anar gaire. Entre el que vaig poder arreplegar dels bedolls, una mica de llistó sec que hi havia per allà al voltant i -per sort- un rètol de fusta de pi que hi havia mig trencat, vaig aconseguir encendre un foc més o menys decent i, si més no, fer bullir un pot d'aigua per coure'm un sobre de pasta ràpida que duia: vaig poder menjar calentó al cap i a la fi. 
   Malgrat estar cansat, com que no es feia gens fosc, no sabia gaire a quin moment calia anar a reposar, així que vaig estar voltant una mica per la rodalia. 
  
Boscos als peus de la muntanya Saana
Un cop em vaig posar a dormir, van aparèixer els maldecaps. Mig endormiscat vaig adonar-me que m'estava morint de fred. S'havia posat a ploure i el foc s'havia apagat el tot. La tenda que duia em cobria de la pluja però la humitat passava per tot arreu i el sac de dormir era molt de bon portar, però no protegia gens ni mica de la fred. Vaig començar a posar-me capes de roba al damunt fins que va arribar un punt en què duia tota la roba del viatge a sobre. Amb el pas dels minuts vaig veure que ni amb allò no n'hi havia prou. Em vaig aixecar i vaig anar a fer un volt per fer passar aquella fred que m'havia calat el cos des de feia ja més de dues hores. Plovia i feia realment molta fred. Al cap d'una estona de moure'm vaig començar a controlar la temperatura del cos. A la tenda no s'hi podia estar i tampoc no sabia quant duraria la pluja. Després de molt pensar-m'ho, vaig recollir la tenda i tot plegat tan ràpid com vaig poder, i vaig decidir fer cap a Noruega, ja que només eren 60 km més de recorregut i la majoria eren en baixada fins al següent poble: Skibotn
   Així és que pels volts de les 3 de la matinada tornava a estar voltant ja, sense haver dormit gens i esperant arribar a la següent destinació per recuperar-me. Sens dubte va ser un dia ple d'aventura!

Us deixo amb fotos i vídeos d'aquell dia. Només cal que cliqueu sobre la foto que hi ha al peu de l'article! Salut a tothom!





diumenge, 16 de juny de 2013

Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (1)

Camí de Palojoensuu a Gárasavvon
Després d'aquest silenci tan llarg al meu bloc, per fi tinc temps i un motiu de pes per escriure-hi novament. Un cop vaig acabar el curs i els compromisos que hi tenia, em vaig reservar vuit dies per anar a fer una aventura a l'extrem nord-oest de Finlàndia i, per proximitat, visitar la costa del mar de Noruega. 

El viatge havia de reunir un seguit de condicions: havia de ser encapçalat per aventura, molt d'esport, paisatges al·lucinants, tranquil·litat i silenci, imprevistos i, si era possible, a bon preu. Em fa l'efecte que tot va passar molt arran de les meves expectatives i a rel d'això, en tinc i en tindré un molt bon record. 

Primer, però, m'havia de posar a lloc, i no era pas bufar i fer ampolles. 

Abans no vaig començar a pedalar, vaig haver d'anar amb tren de Kuopio fins a Rovaniemi (fent nit a Oulu, per qüestions d'horaris) i després de Rovaniemi fins un poble anomenat Palojoensuu, ja a la Lapònia finlandesa, arran del riu Muoniojoki i la frontera amb Suècia. En total, pràcticament 800 km abans d'arribar a lloc. 

A Palojoensuu hi era cap a les quatre de la tarda. Un poble extremadament petit en què gairebé no hi vivia ningú. Molt de silenci. El cel estava ennuvolat. L'etapa era breu, ja que no tenia gaire temps. 44 km fins a la primera destinació: Gárasavvon (Kaaresuvanto en finès i Karesuando en suec). 

El paisatge em transmetia molta molta soledat, un silenci que apreciava molt i tot plegat amb un punt d'inhòspit, que encara el feia més interessant. El riu Muoniojoki baixava amb força, una mica fora de mara, pel desglaç de les neus. Grans esplanades interrompudes amb alguns turons, no gaire alts. Aigua per tot arreu. Molts d'aiguamolls i zones pantanoses, per on s'hi movien ocells i altres animals.

A: Kuopio / B: Rovaniemi / C: Palojoensuu
Gárasavvon està migpartit per la frontera suecofinlandesa, si bé la part més gran és dins de Suècia, mentre que a Finlàndia el poble és més petit i tot pertany al macromunicipi (en extensió) d'Enontekiö, a molts de km de distància. Per travessar la frontera cal passar pel damunt del riu Muoniojoki. A l'altre costat ja era Suècia. Al bell mig del pont hi ha un senyal amb el límit estatal. 

L'església de Gárasavvon, tota de fusta, despunta sobre un petit turó arran de riu amb un campanar estret, punxegut, molt pintoresc. 

Aquella nit havia d'anar a un càmping amb el qual ja m'havia comunicat. Per sort els imprevistos moltes vegades duen coses bones: just arribar a l'altre costat del riu em trobo un càmping molt petit, del qual no n'havia tingut informació. Vaig anar a trucar a la porta. M'obre un home gran, simpàtic. No sabia en quina llengua m'hi havia d'adreçar, així que vaig preguntar si parlava anglès i em va dir que no. En seguit, vaig saber que sí que parlava finès. Genial! L'home estava al·lucinat que volgués fer tot el que volia fer amb bici. La cosa prometia. 

Em permetia dormir per 10 € amb la meva tenda pròpia, però allà hi havia unes casetes de fusta que feien molt bona pinta. Per 20 € hi vaig poder anar (a l'altre càmping m'haurien fet pagar 22 € només per acampar!). Imagineu-vos quin bon rotllo. 

A: Palojoensuu / B: Gárasavvon
A dins la caseta hi havia dos llits, una taula amb cadires, alguns estris més i un parell de fogons elèctrics acompanyats de tota la vaixella i coberteria que cal. A fora, travessant el pati, hi havia els lavabos i el lloc per anar a rentar plats. No em calia res més. Tenia un lloc còmode i a bon preu per reposar abans d'arrencar la marxa novament. 

Al supermercat del poble, en poca estona, vaig sentir a parlar quatre llengües: saami, finès, suec i noruec. Durant aquest viatge m'hauré estat movent constantment per terres frontereres en què serà fàcil sentir-les totes. Em va fer molta il·lusió veure i sentir el saami com a llengua habitual d'algú. 
Com que acabava de començar el viatge i a més era ben clar tant de dia com de nit, no em vaig poder estar d'anar a voltar una mica, encara que se'm fes tard. Calia, però, posar-se a dormir i l'endemà aixecar-se amb bon peu per seguir cap amunt.

Us deixo amb les fotos del primer dia: cliqueu sobre la imatge que hi ha al fons d'aquest escrit. Els propers dies prometen molta molta més aventura. Això només és un aperitiu! :) No vull allargar-me excessivament!

Salut a tothom!

pD: recomano aquest càmping a tothom, per cert. Es diu "Sändlövs". És molt petit: són algunes casetes de fusta al voltant d'una casa més gran que és on viuen els amos. És just travessant el pont que separa Finlàndia i Suècia. Un cop a l'altre costat, el veureu de seguida anunciat.

dijous, 21 de març de 2013

Revontulet (Aurores Boreals)

Salut a tothom!

La nit de diumenge passat, 17 de març fins la matinada de dilluns 18, el nord d'Europa i sobretot el centre de Finlàndia varen ser testimonis de l'activitat de vent solar més intensa dels darrers deu anys. En altres paraules: les aurores boreals (revontulet en finès) més intenses i visibles de la darrera dècada varen poder veure's perfectament, en una nit freda (entre -14ºC i -21ºC) i un cel completament serè.

Hom no trobaria prous adjectius per definir com se sent davant d'aquesta meravella en què les partícules del vent solar xoquen i reaccionen amb els gasos de l'atmosfera desprenent llum de gran intensitat i coloracions majoritàriament verdes, però també violades, grogues o vermelles. 

Les formes que apareixen són molt capricioses i es mouen a una velocitat molt i molt gran. Quan hom les mira, només fa que sentir-se petit i minúscul davant de tanta immensitat. 

El servei finlandès de detecció, predicció i seguiment d'aurores és una eina molt útil per saber on i quan hi està havent aquest espectacle i informar-se convenientment del que calgui. 

En fi, no us vull atabalar més. Als enllaços hi trobareu tota la informació que vulgueu. NO US PERDEU LES FOTOS que us he afegit a continuació. Són meravelloses (fins i tot fetes amb una càmera senzilla com la meva).

Salut!!!


dissabte, 26 de gener de 2013

Encarrilada del gener 2013 :)

Salut a tothom!!!

Aquests dies, intentant tornar a agafar el ritme, em ve de gust penjar fotos del paisatge, que, tot i estar molt nevat-glaçat-gebrat, és molt agradable de visitar a l'exterior, sobretot si arreplegues un dia més o menys assolellat, o si la temperatura és prou confortable perquè no et glacis al cap a cinc minuts d'estar a fora! ;)

He estat voltant amb bici pel damunt, (sí sí, pel damunt), del llac que envolta la ciutat i rodalies: el Kallavesi. Ja fa dies que varen obrir les tradicionals "carreteres de gel" o jäätie que, aprofitant el gruix extraordinari del glaç, comuniquen ribes i illes que en altres moments de l'any són molt distants perquè l'aigua es troba en estat líquid. 

Dos amics meus del conservatori, per motius diversos cantaran cançons en català i em motiva moltíssim la idea. Jo els acompanyaré amb el piano. Hem triat cançons dels llibres d'Eduard Toldrà, i molt probablement la que caurà serà Vinyes verdes vora el mar, que és a partir d'un poema de Josep Maria de Sagarra. Quan ho tinguem enllestit ja ho enregistrarem i ho penjarem :) Catalans i finlandesos compartint músiques. Collonut! Podeu mirar/escoltar la peça fàcilment a l'spotify o al youtube.

També volia informar-vos que he trobat una pàgina web collonuda que parla de l'activitat geomagnètica i el vent solar, és a dir, bàsicament informa i prediu la presència d'aurores a les latituds propers al cercle polar àrtic, com ara, Kuopio. No us la perdeu: només cal que punxeu aquí.

I res, us deixo amb unes quantes imatges d'aquests dies. Neu, glaç i gebre :)

Salut!

dimecres, 23 de gener de 2013

Cap de setmana a Stockholm

Bona nit a tothom! Ara que tinc una estona lliure, vull parlar-vos d'aquest darrer cap de setmana. 

I és que amb dos companys finlandesos (l'Anna i en Juho), hem estat a Stockholm fent una mica de turisme.

El motiu venia de lluny. En Juho estudia teatre musical i ens va proposar fa temps enrere, d'anar a veure el musical Jesus Christ Superstar el gener, quan es comencés a fer. I així ho hem fet.

Divendres al migdia ja érem a la ciutat. Un hotel a bon preu, molt cèntric, i al costat del teatre on es presentava el musical. Al vespre, una bona gentada per anar-lo a veure. L'actuació brillant, i alguns dels personatges, més que collonuts (els textos eren en suec, però l'argument era prou conegut per tothom). 

Dissabte, enmig de molta fred, ja que feia vent, vàrem voltar una mica la ciutat, el centre més antic, alguns dels edificis més emblemàtics i intentant amarar-nos una mica de l'essència d'una ciutat que realment trobo més que encantadora.

La vida nocturna no cal pas dir que també és collonudíssima, i així ho vàrem poder constatar.

Diumenge a mitja tarda ja marxàvem. S'ha fet molt curt. Caldrà tornar-hi ben aviat. Només cal una mica de temps, uns quants calerons i una bona excusa per anar-hi! 

Us la recomano de debò!

Salut!

diumenge, 13 de gener de 2013

Excursió al Puijo de Kuopio. Gener del 2013

Tal com vaig prometre, unes quantes imatges de com està el paisatge i els voltants de Kuopio aquests dies.

No fa una fred gaire excessiva, estem sempre entre -7º i -14º C posem per cas, i de cara la setmana vinent sí que diuen que començaran a venir les típiques onades de fred dels mesos de gener i febrer, associades a l'anticicló Siberià, que bomba aire gèlid des de l'interior d'Euràsia. És per això que, aquí a Kuopio, tan a prop de la frontera russa, és un dels indrets que poden assolir temperatures més baixes (l'any passat vàrem fregar els -35ºC en la nit més freda).

Us deixo amb fotos d'una excursió que vaig fer amb bici al Puijo, el turó que hi ha aquí a Kuopio. Sí: dic "el" turó perquè com que és tot tan planer, es poden comptar gairebé amb els dits d'una mà! hehehe

El paisatge està preciós. Hi ha força neu i a més, molt de glaç i gebre. El dia era prou clar i els avets i bedolls tenien un aspecte collonut.

Espero que les gaudiu. Fins aviat!

divendres, 11 de gener de 2013

Comença l'any nou

Molt bon any a tothom!

Ja sé que vaig amb retard. Duc retard de felicitar-vos l'any nou. També duc retard -encara molt més- d'actualitzar aquest bloc malgrat haver-me proposat sempre anar escrivint-hi coses. 

Bé, ja torno a ser aquí. :)

Durant aquests mesos han passat moltes coses, tant a Finlàndia com a Catalunya. 

Les darreres setmanes de curs abans del Nadal van ser molt dures. Va ser una barreja de molta feina, molts de compromisos i també, no cal obviar, la pitjor època de l'any pel que fa a la foscor del nord. Diria que me'n vaig sortir prou bé. Ens en vàrem sortir molt bé. Ho dic així perquè hi havia molta gent implicada. Força actuacions, recitals, alguns cursos,... feina feina i més feina. Així se n'aprèn suposo.

El Nadal ha estat més màgic que mai. Hi havia molts motius perquè ho fos. Tenia moltes ganes de veure família i amics i em motivava molt el fet de celebrar-lo, després de molt de temps, a casa, a casa de debò. Han estat tres setmanes molt plenes. Trobar-se amb molta gent, voltar amunt i avall i de fet, no parar ni un sol moment. Encara m'ha mancat temps.

En  fi,... el proper cop hi tornaré.

Ara sóc a la sala d'ordinadors. He dinat fa una hora ja. M'he acostumat molt als horaris finlandesos i sempre dino pels volts de les dotze. Avui un pèl més tard perquè venia de classe de piano-jazz i s'acabava a dos quarts d'una. 

Estic provant de recuperar el ritme d'estudi. Costa molt després d'haver-lo interromput, però s'està encarant tot bé.

Aquest quadrimestre tinc dues assignatures teòriques que em faran aprendre el finès tan si vull com si no xD. Una és per a vèncer el pànic escènic i interactuar amb el públic i l'altra és per vendre's i saber-se vendre al mercat. En fi... són un pèl carregoses i en surto esgotat perquè haig d'estar escoltant amb molta atenció, però bé, és aprenentatge al cap i a la fi.

Prometo escriure més sovint i penjar fotos. Ara mateix no en puc penjar perquè no sóc a casa.

Que tingueu molt bona entrada d'any i que tot us vagi, si més no, tan bé com a mi.

Salut!