Tip de tot això...

Després de la gran, grandíssima, multitudinària i més que històrica manifestació d'aquest proppassat dissabte, 10 de juliol, en què més evident que mai, es demanava la independència del nostre petit país (i no pas la defensa de l'Estatut, com deien els sociates), estem envoltats i immersos en la vergonya, en la mediocritat, en la hipocresia.

N'estic tip del nacionalisme espanyol i totes les figures, icones i gestos que proclama dia rere dia: banderes penjades als balcons a tort i a dret, una suposada imatge de virililtat endegada per un brau, i fins i tot, símbols al·legòrics de l'encara present i incipient franquisme, com ara les àligues...

Tip de jugadors de futbol, amb molt de talent al seu darrere que, tot i estar carregats de quartos, renuncien als seus orígens i a la seva dignitat, només per embutxacar-se noves grans quantitats de calés i que es pensen que per ensenyar una senyera minúscula a la final del mundial de Sud-àfrica, ja han complert la seva quota de catalanitat.

Tip dels mitjans de comunicació espanyols que fan la puta i la ramoneta i que ara no s'estan de fer festes als jugadors catalans de la selecció espanyola (que en són molts...), mentre que arran de la derrota que dies enrere varen tenir contra Suïssa, varen titllar-los de desarrelats, de no sentir els colors d'Espanya, etc etc. Per què ho aguanten? Tan llaminera i cobdiciosa és la mà dels diners que no se'n poden estar?

Tip d'haver-me de justificar quan dic que no dono suport a la selecció espanyola i que m'estimo més que en guanyi el contrincant. Com si fos tan estrany que em mostrés contrari a la selecció nacional que representa un Estat que dia rere dia em menysprea, em rebutja i em discrimina pel sol fet de pertànyer a una altra nació que no és la seva.

Tip de la mediocritat, d'haver de viure immers en les dinàmiques tercermundistes i neandertals d'un Estat que no ens convé ni mai no ens ha convingut i que sempre ha estat incapaç d'entendre res del que aquí, Catalunya, passa.

Tip d'Espanya. Sempre n'he estat tip d'Espanya, però ara molt més, moltíssim més.

Tip de tot això i molt més. Ha arribat l'hora de dir prou. I que no quedi en un preàmbul. Que no quedi en un manifest. Que sigui un gest efectiu de realitat i d'evidència.

El camí del mig és l'única solució. Seguim-lo d'una vegada!