Molt bona Diada a tothom!

Salut a tothom!

Se'm farà ben estrany, avui, Diada Nacional de Catalunya, de celebrar-la solitàriament. El cert és que, tot i que conec alguns catalans vivint a Finlàndia, no en tinc cap prou a la vora (físicament), i per tant, recorreré a les meravelloses tecnologies per sentir-m'hi una mica més a prop. A la colla de finlandesos/ses que conec del Conservatori de Kuopio o d'altres llocs, no patiu: ja els tinc més que ben informats! hehehe

De fet, pensava que fa molts d'anys que no "celebro" estrictament la Diada, perquè sempre me la passava amunt i avall tocant com un beneit. D'altra banda, era genial poder estar fent país d'aquella manera. 

Avui fa 297 anys que vàrem perdre moltes coses. No només una batalla. Però no vull que aquest text es converteixi en el típic escrit pretès per fer apujar el sentiment independentista durant vint-i-quatre hores. 

L'independentisme és més arreu que mai i això també implica que hi ha de ser sempre, no pas només avui, en què surts al carrer i sembla que quelcom hagi canviat de debò.

Fa 297 anys que el nostre país viu sota un tel, enredat en una teranyina -de vegades més gruixuda, d'altres més esfilagarssada-, que no li ha permès mai d'atènyer tot allò que el seu indubtable potencial li permetria.

I mentre molts de països -sobretot del nord d'Europa-, treballen amb perspicàcia des de fa dècades per aconseguir un estat del benestar total i un equilibri absolut en les seves societats, amb termes com igualtat o modernitat, aquí a Catalunya, cada dia perdem una mica més de pistonada (darrerament accelerant-se, malauradament), mentre els nostres polítics mediocres només malden per quedar bé amb els de l'Oest, en comptes de deixar-los de banda definitivament d'un cop i mirar cap al Nord i cap al Món, que és el que fa moooooooolts d'anys que hauríem d'estar fent com a país. 

La situació és insostenible. Cada segon que passa s'hi torna més. Les autoritats espanyoles s'estan tornant cada cop més agressives, cada cop més violentament eficaces contra tot allò que és català, i ja es pot afirmar amb seguretat que la ratlla que separa això de segons quines polítiques franquistes, és molt molt prima i desdibuixada. 

Així doncs, ho dic amb la mà al cor (malgrat estar escrivint a l'ordinador), amb fermesa i amb una serietat absoluta: espero de tot cor que sigui la darrera Diada en què Catalunya encara sigui només una trista regió maltractada dins un país anti-democràtic i mentalment tercermundista.

I no ho dic per dir. No ho dic "per quedar bé" en un dia especial com avui. Ho dic com a necessitat imprescindible per a la supervivència del nostre petit país.

Hi ha centenars de cites famoses que podrien expressar el que sento, però, un cop més, em quedaré amb la meva preferida, que, malgrat el temps, segueix sent vigent al màxim:

Ara mateix, enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar.

Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert,

i els anys passen, de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho,

i assentar els peus en terra,

i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies,

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.

Tenim a penes el que tenim i prou:

l'espai concret d'història que ens pertoca

i un minúscul territori per viure-la.

Posem-nos dempeus altra vegada

i que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti,

i en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,

i Via Fora!

Que tot està per fer i tot és possible!

(Ara Mateix, Miquel Martí i Pol)

Salut a tothom i Visca la Terra!