Kylä vuotti uutta kuuta

Avui us escric per explicar com em sento. Tinc tota una barreja de pensaments, propostes i voluntats que haig d'anar endreçant lentament, per tal de treure'n alguna conclusió i prendre'n decisions oportunes. Es barregen optimisme, futur, fred, neu, foscor, música, experiències, calidesa i potser, fins i tot, una certa melanconia. 

Per retre homenatge a aquest merder mental, us vull deixar amb una cançó d'un grup collonut d'aquí Finlàndia, que es diu Värttinä. Aquest grup, a part de fer una recopilació importantíssima del patrimoni oral finlandès-carelià, -que és molt ric-, canta en un dialecte de la zona de Carèlia. Carèlia és una gran zona que s'estén entre l'est de Finlàndia i bona part de la frontera amb Rússia, a dins de territori rus. És un "tall de Finlàndia" que els russos els hi varen prendre, primer al s. XIX i finalment, després de la 2a guerra mundial.

Els finlandesos i els carelians tenen exactament el mateix origen, i és només per qüestions de fronteres, que la història i l'evolució n'han anat fet dues llengües separades, i amb això, dues nacions.

La cançó es diu Kylä vuotti uutta kuuta (el poble espera la lluna nova). La lletra potser us la traduiré algun dia, però és extremadament poètica, entre la natura, els animals i les persones.

Gaudiu-la si més no tant com jo la gaudeixo ;)