Viatge amb bici pel nord de la Lapònia finlandesa i noruega (3)

Penya-segats de la Serralada Escandinava

I seguim el viatge!

    Tal com us havia comentat a l'article anterior, a causa de la fred i del poc equipament que portava per enfrontar-la, no vaig poder aclucar l'ull durant tota la nit, malgrat que el dia anterior havia estat molt potent, físicament parlant (també paisatgísticament, és clar!). Avui us parlaré del 3r dia de recorregut, és a dir, el 22 de maig del 2013. En plena matinada, pels volts de les 3, continuava el recorregut cap a la següent destinació: Skibotn (Ivgobahta en saami i Yykeänperä en finès), ja a dins de Noruega i arran de mar. En total, 74 km.

A: Gilbbesjávri / B: Skibotn

    Ben aviat vaig trobar-me la duana entre els dos països, que era només a uns 2 km endavant d'on havia intentat dormir, i al cap d'uns 5 km més hi havia la frontera física, que consisteix en una recta que passa per dalt d'una mena d'altiplans, abans la vall no comença a decantar cap a Noruega. Un indret amb un aspecte molt inhòspit, encara ple de neu, bo i sent sempre clar i a finals de maig, i amb un silenci gairebé absolut. Malgrat el meu cansament extrem, no em podia estar d'aturar-me a prendre imatges d'aquells racons tan particular i, si més no segons el meu parer, tan preciosos.

    Plovia encara una mica, tot i que el cel semblava començar-se a estripar. Feia fred, però es podia suportar. Tenia la tranquil·litat de saber que el recorregut seria majoritàriament en baixada, ja que al pas fronterer, l'alçada és de més de 500 msnm i el final del trajecte era arran de mar. Les baixades realment eren molt pronunciades i vaig poder gaudir una bona estona d'agafar força velocitat. També hi va haver algunes pujadetes, però res que no es pogués fer.

Pas fronterer a cap a les 04:00h de la matinada

   Cap a quarts de 7 del matí arribava a Skibotn, absolutament exhaust. Com que hi havia diferents llocs per acampar/dormir, vaig decidir anar a fer un cop d'ull a les diverses opcions. No era gaire fàcil, ja que estava en temporada baixa, i a més, a aquella hora, no hi corria ningú per allà. Els càmpings, però, sorprenentment eren oberts de bat a bat, i vaig estar voltant per allà. Amb el mòbil sense funcionar i amb el poble aparentment desert, vaig aprofitar per dormir un parell d'hores amb el sac arran de mar, on ja hi feia sol i la temperatura era agradable. Un cop em vaig despertar, vaig anar cap al càmping i em vaig instal·lar en una de les cabanes de fusta que tenien i vaig tornar a reposar.

    La costa noruega, a diferència del costat finlandès, és extremadament escarpada. Les muntanyes de la serralada escandinava vessen directament arran de mar, amb alçades que poden arribar els 2000m. És així com es creen aquests paisatges meravellos i idíl·lics de muntanyes nevades arran de gorgs i entrades del mar, conegudes com fjord (és a dir, fiords, justament una paraula d'origen noruec). El fiord on hi ha Skibotn i d'altres nuclis de població molt petits és anomenat Lyngenfjord (Ivgovuotna en saami i Yykeänvuono en finès). 

Arribada a Skibotn cap a les 06:30h

   Com que aquell dia havia estat ple d'imprevistos, els plans se'm van capgirar de dalt a baix. Ja que el sol no es ponia mai, podria organitzar-me les excursions i recorreguts molt més lliurement, ja que els podia fer a qualsevol hora del dia. Un gran avantatge!

Mirado d'Sledo i salt d'aigua del Gobijohka

   Així que cap a les 8 del vespre em vaig despertar novament. El sol es veia minvat però seguia al seu lloc. El cel s'havia asserenat completament i la temperatura era prou bona. Vaig fer un bon sopar i en acabat, vaig preguntar on pagava més la pena pujar per veure el famós sol de mitjanit. L'home del càmping em va recomanar que seguís el recorregut del riu que baixava directe de les glaceres: un salt d'aigua enorme i amb una força temible, que s'obria pas des dels grans cims, cap a la vall d'Skibotn. Durant una estona vaig pujar amb bicicleta i després a peu amb la bici al costat, fins que el pendent no em va permetre continuar. Vaig deixar la bici allà i vaig continuar a peu. A 512 msnm hi havia un petit replà anomenat Sledo, que és d'on sortia el gran salt d'aigua del riu Gobijohka. La intenció, a continuació, era de seguir pujant fins al cim d'aquella serralada, anomenada Bálggesvárri, a 1151 msnm. 
   Ja que no portava equipament per travessar neu o glaceres, vaig haver de serpentejar les clapes de neu, cada cop més abundoses i travessar diferents passatges encara amb un aspecte molt hivernal. El fet que la neu estigués gebrada i alhora en procés de fusió, em va permetre poder seguir el camí fins al cim, on vaig arribar-hi cap a les 02:45h i on hi lluïa el sol tímidament, envoltat d'un vent intens i glaçat. La bellesa d'aquella imatge costa de descriure. Tot un plaer poder veure el sol des d'angles tan diferents als que normalment estic avesat, ja que, en condicions normals, la Terra el taparia. 

Cim de Bálggesvárri a les 02:45h

   Un cop vaig haver gaudit d'aquell paisatge, amb els peus molls de la neu que se m'hi desglaçava i amb molta fred pel vent, vaig baixar gairebé com aquell qui diu "corrents" per la llera dels rierols que anaven apareguent del desglaç i vaig tornar cap al càmping, on vaig arribar-hi cap a les 6 del matí. 
  Sens dubte, un dia molt diferent, però igualment ple de paisatge i aventura. Tota una experiència que no em puc estar de recomanar! :) 

   No us perdeu les fotografies referents aquell dia. Només cal que cliqueu sobre la imatge que apareix al peu d'aquest article!

Salut! ;) 

* Nota molt interessant per als addictes a les llengües (com jo): en aquest indret, per motius històrics i per la confluència de nacions i cultures que hi ha, s'hi barregen molt freqüentment els topònims en noruec, saami i finès. Així, doncs, consultant plànols de l'indret, els topònims solen apareixen bilingües o fins i tot trilingües. El saami (llengua amb diferents varietats dialectals molt diferenciades i que alguns lingüistes consideren llengües separades molt properes) és una llengua de la família uraliana, tal com n'és el finès. El noruec, en canvi, és una llengua indoeuropea germànica escandinava. És molt propera al suec i sobretot al danès, i comparteix arrels amb l'alemany, l'anglès o el neerlandès, d'entre moltes altres. 
La semblança entre el saami i el finès queda reflectida en segons quins topònims:
  

Català	Finès	Saami	Noruec
Llac	Järvi	Jávri	Innsjø
Riu	Joki	Johka	Elv
Fiord	Vuono	Vuotna	Fjord