Escòcia - Març del 2014 (3) - Na Hearadh (Isle of Harris)

Xai ben embanyat prop de Hùisinis

Seguim el viatge!

Avui ens tocava deixar ja el cottage de Barabhas (Barvas) per anar a voltar l'extrem sud de l'illa que, pel canvi d'orografia i per uns estrets molt pronunciats, rep el nom de Na Hearadh (Isle of Harris), al qual, però, s'hi pot accedir sempre des de terra. Teníem una colla d'hores per voltar abans no agaféssim el ferri que sortia des d'An Tairbeart (Tarbert) fins a Ùige (Uig) ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye) cap a les quatre de la tarda.

El dia es va aixecar extremadament rúfol. Estava molt emplujat, feia vent fort de migjorn i la mar estava més que remenada. Ens començàvem a plantejar com seria el trajecte d'1:40h que separa An Tairbeart d'Ùige. Però això ja arribaria més endavant.

A: Barabhas / B: Steòrnabhagh / C: Sildinis
D: Leumrabhagh/ E: Hùisinis / F: An Tairbeart
G: Ùige / H: Port Righ / I: Caol Àcain

Va ser un dia complicat per a les activitats a l'aire lliure (encara que anàvem prou ben equipats) i també per poder fer fotografies, ja que la pluja i sobretot la ventada, acabaven deixant xop de cap a peus en un no-res. 

Així que vàrem anar fent cap, per tal de veure la meitat sud de l'illa, que, a diferència del nord, és molt més muntanyosa i escarpada. Ja sortint d'Steòrnabhagh (Stornoway) els turons es fan més nombrosos i més alts. La ventada ens sotraga el cotxe d'un costat a l'altre. El color i l'ambient d'aquella garrotxa i l'hostilitat del clima ens endinsen en una atmosfera inhòspita i salvatge. 

Durant el recorregut per la carretera que travessa l'illa, ens desviem a l'alçada de Sildinis per anar a veure un centre de visitants, en què s'hi ofereix un ventall ampli d'objectes i patrimoni de les Hèbrides en temps llunyans, enmig d'uns paratges molt recòndits. Emprenem un camí ramader petit que és un atzucac, però que ens permetrà veure la costa est amb tots els loch que entren des de mar cap a terra endins (aparentment, a Escòcia, la paraula loch es pot emprar tant per denominar un llac, com per a entrades de mar, tal com són els fiords a Noruega o les ries a Galícia).

Vista del port de Leurambhagh estant

El final del recorregut ens duu al petitíssim poblet de Leurambhagh, on hi ha una vintena de llars escampades pels turons arran de mar i on al petit port, uns treballadors ens saluden, mentre fan feina. La mar fa basarda. Els colors varien segons la fondària i segons la negror del cel. D'un moment a l'altre passem de verds turqueses a blaus marins foscos. L'onatge és molt marcat, tot i que estem encara a dins d'un loch, i per tant, no és mar oberta.

Un cop tornats a la carretera principal, seguim en direcció sud, on ja trobem muntanyes considerables que freguen els 1000m d'alçada. De fet, abans d'arribar a An Tairbeart (Tarbert) cal travessar un coll de muntanya que puja fins als 400m sobre el nivell del mar. Un cop superat el coll, la vista és espectacular: penya-segats, aigües molt remenades, aspror del paisatge feréstec,... un regal per als ulls. 

Camí de Hùisinis amb grans muntanyes arran de mar

Com que teníem temps abans no haguéssim d'agafar el ferri, aprofitem per visitar un altre camí ramader (també atzucac), que ens porta fins al poble de Hùisinis (Huishinish), a l'extrem sud-oest de Na Hearadh (Isle of Harris). El camí és extremadament sinuós i els prop de vint quilòmetres que recorre es fan notar. Realment Hùisinis és allò que n'anomenaríem "allà on nostru senyor hi va perdre l'espardenya". 

Penya-segats a Hùisinis. Al davant, l'illa d'An Sgarp (Scarp)

Vull fer un apunt sobre com vaig percebre Hùisinis. Plovia molt i el vent era molt fort, sobretot en aquell indret (devia voltar els 70-80 km/h força sostingudament). A Hùisinis hi ha amb prou feines una desena de cases. Tot just d'arribar ens trobem un grup de gent treballant amb el bestiar. Ben a la vora, hi ha unes dunes molt ben conservades, amb sorra que sembla haver portat el vent de molts quilòmetres enllà. Fora d'elles, muntanyes altes i escarpades arran de mar. Onades gegantines espetegant contra les roques. La fressa del vent és constant. Ens aventurem a fer un volt prou llarg per aquells entorns, sense atrevir-nos a acostar-nos gaire als cingles, per no córrer risc de caure, ja que tot és molt moll, rellisca i el vent arrafegat pot ser molt traïdor. 

Va ser durant aquella estona que vaig tenir una sensació que mai no havia tingut fins aleshores. Una mena de vertigen difícil de descriure. La immensitat de l'oceà que ens quedava davant dels nassos, l'onatge intens, la pluja, les muntanyasses arran de mar, el color fosc, tètric i inhòspit de l'aigua, l'aïllament extrem, etc. em va fer sentir durant una estona, com si em trobés enmig d'un oceà on tot el que veig al meu voltant és només aigua i com si estigués aguantant-me al damunt d'un tauló que es mig enfonsa, maldant per no caure en aquella aigua i quedar-m'hi. Realment em costava de descriure-ho als meus companys de viatge, però és així com em vaig sentir. No ho dic pas com a res negatiu, ans el contrari: l'autenticitat i la rusticitat de l'indret em varen captivar totalment. Era com estar en un somni. Em trobava enmig del no-res. Aquell indret em quedarà marcat permanentment.

Hùisinis i les dunes que l'envolten

Un cop vàrem haver voltat, calia ja fer cap a An Tairbeart i assegurar-nos que arribàvem a temps per agafar el ferri. Un cop al petit poble, vàrem tenir temps de fer un toc en un pub i en seguit vàrem pujar al vaixell. Me'n penedeixo de no tenir imatges sobre l'onatge, però realment el vaixell brandava molt i vaig estimar-me més romandre assegut. L'oceà feia més que basarda. El sentiment de vertigen que havia experimentat a Hùisinis va tornar-se a manifestar durant el trajecte. Em sentia com si fos en un altre planeta. Quins indrets!

Ja fent-se fosc arribàvem a Ùige (Uig), ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye). Encara ens caldria travessar tota l'illa per arribar allà on ens allotjàvem. Abans, ens aturaríem a mig camí, a Port Righ (Portree), capital de l'illa, on faríem el sopar. Finalment cap a quarts de deu del vespre arribaríem a l'hotel, força cansats després de voltar tantíssim. Caldria reposar, perquè l'endemà ens esperava aquesta fascinant nova illa per explorar tant com podríem.

No us perdeu les fotos i vídeos que hi ha a continuació. Perdoneu-me'n la qualitat, però la majoria de cops va caldre fer-ho des de dins al cotxe, ja que feia massa vent i plovia massa fort.

Salut!