dimecres, 23 de setembre del 2015

Viatge a l'Àsia Central: III - Taixkent i l'abisme entre les classes socials

Marxants de melons i xíndries i canonades de gas
Benvolguts, continuem el viatge!

Taixkent, la capital de l'Uzbekistan, ens va servir de campament base per instal·lar-nos mínimament el país, comprovar informacions, assabentar-nos del màxim de dades i anècdotes possible i organitzar més seriosament el recorregut que faríem i l'assignació de dies a cada indret, segons les necessitats, voluntats i el temps que teníem per fer el viatge. 

La ciutat presenta una diferència abismal entre les classes socials. No sóc sociòleg, però dubto que es pugui parlar gaire de classe mitjana. El que es percep és una franja molt majoritària de la població que viu molt modestament (evito el terme "pobresa" perquè no crec que sigui el cas, i em limito a qualificar-ho com a "humil"). D'altra banda, la classe benestant contrasta per l'abundància i l'occidentalitat, si més no, en aspectes purament físics, però no em vull avançar excessivament.

Val a dir que els dos primers dies estàvem una mica astorats, ja que no acabàvem de localitzar el "centre" de la ciutat pròpiament, i tot plegat ens feia la sensació d'estar enmig d'un munt de zones perifèriques però sense cap centre gaire aglutinador. Finalment, però, vàrem topar amb els districtes més centrals. 

Si bé on ens allotjàvem (districte de Mirobod), com el de Chor Su (on hi havia el gran basar), eren llocs extremadament humils, el centre de la ciutat contrastava increïblement ràpid. Tan de sobte era el contrast, que hom podia travessar un carrer i passar de jardins i parcs immensos amb recs engegats tot el dia a carrerons sense asfaltar, plens de deixalles per tot arreu i amb habitatges humilíssims. 
Basar de Mirobod

La calor seguia sent més que intensa i alguns establiments se les empescaven per poder-se'n sortir bé. A alguns restaurants o kafes hi havia canonades petites alçades d'on sortien petits polsims d'aigua que refrescaven molt quan s'hi estava a sota. 

Als carrers hi sobtava molt veure-hi les canonades del gas, passant paral·lelament a les vies asfaltades o les voreres. Quan la canonada havia de passar per algun lloc que feia nosa, l'elevaven en forma de dos angles rectes, passant per llocs prou alts en què no fes nosa i tornava a baixar arran de terra. Una herència claríssima de l'època soviètica i, de fet, una manera molt ràpida de localitzar avaries i reparar-les, és clar. Estèticament, tot i que curiós i interessant, potser no era el més integrador en un paisatge, però per als locals devia ser un costum ben arrelat. 

I al cap de no gaire estona, caminant sota el dia roent i bevent a tothora, ens topem amb avingudes amples i immenses, parcs inacabables farcits de roures i coníferes gegants, parterres plens a vessar de flors, on, per cert, hi abundaven moltíssim les mates de fàbrega com a quelcom ornamental, places enormes amb fonts a tort i a dret, i en general, una imatge molt més benestant i perquè no dir-ho, occidental, o si més no, occidental-soviètica, que contrastava moltíssim amb el que havíem estat veient fins ara i que encara regnava pocs metres més enrere. Museus d'art, avingudes amb botigues amb algunes multinacionals, vials per a vianants, jovent patinant, anant amb bici o passejant i gent vestida molt diferentment que a d'altres barriades. 

Monument de l'alliberament de l'Uzbekistan
Cridaven l'atenció tots els arbres i mates mitjanament grosses, que estaven pintats amb una substància blanquinosa, que sembla ser quelcom derivat de la calç i que serveix perquè una mena d'insecte no pugui enfilar-se als arbres, ja que, segons deien, els mataria tots. Esgarrifava veure molts de sistemes de rec engegats hores i hores, molts d'ells mal calibrats i que regaven molt més del compte, fins al punt que hom podia trobar-se fins i tot basses amb molsa, de tanta humitat que hi havia. Cal recordar que a l'Uzbekistan l'aigua no hi abunda gens i que caldria ser molt més rigorós amb aquests aspectes! 

Cap al vespre, amb la calor afluixant només una mica, arribàvem als voltants del Parlament uzbek i el ministeri d'economia. Tornava a cridar l'atenció la presència policial molt massiva. En un perímetre molt ample des del Parlament, desenes de guardes romanien drets privant el pas a qualsevol que s'hi volgués acostar massa i hom s'havia de conformar en fotografiar els paisatges des de la llunyania. Una mica més avall, el monument a l'alliberament de l'Uzbekistan i a la Mare Pàtria, cridaven l'atenció per les seves dimensions i també per la seva bellesa. Vaig trobar particularment preciós el monument a l'alliberament del poble uzbek, que, entre d'altres símbols, consisteix en una bola del món d'on surten tres cigonyes que arrenquen el vol molt enèrgicament. Tot aquest quadre està representat sobre un conjunt de columnes unides per un replà al capdamunt d'elles. Les fonts acompanyen tots aquests monuments mentre els carrers i passeigs s'emplenen de gent massivament, ara que la calor comença a ser més suportable. Un xic més enllà, el monument als afectats del gran terratrèmol del 26 d'abril del 1966 posa els pèls de punta, no només pel seu simbolisme i dramatisme, sinó també per les seves dimensions. Un altre fet característic de l'herència soviètica. L'Uzbekistan no està catalogat com a zona excessivament sísmica, tot i que hi han tingut lloc alguns terratrèmols forts. De fet, Taixkent és a l'est del país, en un enclavament molt proper a les fronteres del Kazakhstan, el Quirguizistan i el Tadjikistan. En aquestes fronteres tan properes és on comencen grans serralades i on el risc sísmic augmenta considerablement. El Tadjikistan, en canvi, serà un país amb un risc sísmic molt elevat.
Monument del terratrèmol del 1966

A l'altre costat del gran centre de la ciutat, una plaça i parc molt grans dedicats a Amir Temur, gran personatge rellevant de l'Uzbekistan. Va ser allà on, jaient després d'haver caminat molt durant hores, dues noies adolescents se'ns acosten tímides. Ens pregunten si parlem anglès i si ens fa res que hi conversem una estona ja que tenen moltes ganes de conèixer estrangers. No cal dir que vàrem rebre-les amb els braços oberts, ja que el que volíem, per sobre de tot, era barrejar-nos al màxim amb la població local i aprendre molt d'ells. L'Evgenia i la Umida (estalviem-nos acudits sobre aquest nom) són dues noies uzbekes de parla russa. Sí: aquí, mentre les anava coneixent, creixia la meva estupefacció. Efectivament a l'Uzbekistan hi ha una franja de població, aparentment molt benestant, que no coneix ni tan sols la llengua pròpia del país i que es declara incapaç de comunicar-s'hi (el rus és una llengua indoeuropea eslava i l'uzbek és una llengua turquesa; parlem, doncs, de llengües molt allunyades). Aquesta circumstància alimentava la meva opinió negativa de certes parts de la població russa que, en general, rebutja integrar-se en un lloc i, en canvi, fa prevaldre la seva cultura. No estic culpant pas aquest parell de noies innocents, sinó l'herència que els hi han transmès, que fa que no coneguin la llengua pròpia del país on han nascut i viuen i que parla la grandíssima majoria de la població. Feia la sensació que, no només econòmicament, sinó també lingüísticament, vivien en una bombolla
Monument a la Mare Pàtria

Deixant de banda les divagacions sobre els russos, aquestes dues noies ens van oferir una conversa més que agradable, ben carregada de preguntes tant d'elles cap a nosaltres, com també a l'inrevés. Es morien de ganes de saber coses sobre el nostre país, els nostres costums, l'estil de vida, la vida dels estudiants i moltes coses més. Ens transmetien la sensació d'estar una mica "empresonades" allà i de les dificultats per viatjar a certs països (no necessàriament econòmiques, sinó polítiques). Finalment, tant va ser-ne l'èxit, que vàrem acabar donant-nos telèfons de contacte i els hi vàrem prometre que tornaríem a veure'ns quan tornéssim a Taixkent al final del nostre viatge. Sens dubte va ser molt agradable començar a tenir contactes reals amb la societat local i el cert és que vàrem tornar a l'alberg amb un somriure d'orella a orella, tot sentint-nos més humans i més propers al lloc on preteníem passar tres setmanes. 

Anàvem a jeure després d'un dia més que intens. A partir d'ara caldria aconseguir el visat per al Tadjikistan, tot anant a l'ambaixada. També caldria planificar clarament la ruta i encetar el viatge "de debò", tot creuant aquest país que prometia tant.

Fins ben aviat! No us perdeu les fotos que hi ha penjades a continuació! :) 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Acabe de llegir la segona i la tercera entrades. N'espere les següents! Estàs fet tot un cronista, Ivan.

Unknown ha dit...

hehehhe Merci, maco! Només és una contribució molt humil per difondre històries i dades sobre aquests països tan fascinants. Me n'alegro molt que en gaudeixis! Seguiré escrivint-hi, oi tant :) Una abraçada!