Escòcia - Març del 2014 (3) - Na Hearadh (Isle of Harris)

Xai ben embanyat prop de Hùisinis

Seguim el viatge!

Avui ens tocava deixar ja el cottage de Barabhas (Barvas) per anar a voltar l'extrem sud de l'illa que, pel canvi d'orografia i per uns estrets molt pronunciats, rep el nom de Na Hearadh (Isle of Harris), al qual, però, s'hi pot accedir sempre des de terra. Teníem una colla d'hores per voltar abans no agaféssim el ferri que sortia des d'An Tairbeart (Tarbert) fins a Ùige (Uig) ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye) cap a les quatre de la tarda.

El dia es va aixecar extremadament rúfol. Estava molt emplujat, feia vent fort de migjorn i la mar estava més que remenada. Ens començàvem a plantejar com seria el trajecte d'1:40h que separa An Tairbeart d'Ùige. Però això ja arribaria més endavant.

A: Barabhas / B: Steòrnabhagh / C: Sildinis
D: Leumrabhagh/ E: Hùisinis / F: An Tairbeart
G: Ùige / H: Port Righ / I: Caol Àcain

Va ser un dia complicat per a les activitats a l'aire lliure (encara que anàvem prou ben equipats) i també per poder fer fotografies, ja que la pluja i sobretot la ventada, acabaven deixant xop de cap a peus en un no-res. 

Així que vàrem anar fent cap, per tal de veure la meitat sud de l'illa, que, a diferència del nord, és molt més muntanyosa i escarpada. Ja sortint d'Steòrnabhagh (Stornoway) els turons es fan més nombrosos i més alts. La ventada ens sotraga el cotxe d'un costat a l'altre. El color i l'ambient d'aquella garrotxa i l'hostilitat del clima ens endinsen en una atmosfera inhòspita i salvatge. 

Durant el recorregut per la carretera que travessa l'illa, ens desviem a l'alçada de Sildinis per anar a veure un centre de visitants, en què s'hi ofereix un ventall ampli d'objectes i patrimoni de les Hèbrides en temps llunyans, enmig d'uns paratges molt recòndits. Emprenem un camí ramader petit que és un atzucac, però que ens permetrà veure la costa est amb tots els loch que entren des de mar cap a terra endins (aparentment, a Escòcia, la paraula loch es pot emprar tant per denominar un llac, com per a entrades de mar, tal com són els fiords a Noruega o les ries a Galícia).

Vista del port de Leurambhagh estant

El final del recorregut ens duu al petitíssim poblet de Leurambhagh, on hi ha una vintena de llars escampades pels turons arran de mar i on al petit port, uns treballadors ens saluden, mentre fan feina. La mar fa basarda. Els colors varien segons la fondària i segons la negror del cel. D'un moment a l'altre passem de verds turqueses a blaus marins foscos. L'onatge és molt marcat, tot i que estem encara a dins d'un loch, i per tant, no és mar oberta.

Un cop tornats a la carretera principal, seguim en direcció sud, on ja trobem muntanyes considerables que freguen els 1000m d'alçada. De fet, abans d'arribar a An Tairbeart (Tarbert) cal travessar un coll de muntanya que puja fins als 400m sobre el nivell del mar. Un cop superat el coll, la vista és espectacular: penya-segats, aigües molt remenades, aspror del paisatge feréstec,... un regal per als ulls. 

Camí de Hùisinis amb grans muntanyes arran de mar

Com que teníem temps abans no haguéssim d'agafar el ferri, aprofitem per visitar un altre camí ramader (també atzucac), que ens porta fins al poble de Hùisinis (Huishinish), a l'extrem sud-oest de Na Hearadh (Isle of Harris). El camí és extremadament sinuós i els prop de vint quilòmetres que recorre es fan notar. Realment Hùisinis és allò que n'anomenaríem "allà on nostru senyor hi va perdre l'espardenya". 

Penya-segats a Hùisinis. Al davant, l'illa d'An Sgarp (Scarp)

Vull fer un apunt sobre com vaig percebre Hùisinis. Plovia molt i el vent era molt fort, sobretot en aquell indret (devia voltar els 70-80 km/h força sostingudament). A Hùisinis hi ha amb prou feines una desena de cases. Tot just d'arribar ens trobem un grup de gent treballant amb el bestiar. Ben a la vora, hi ha unes dunes molt ben conservades, amb sorra que sembla haver portat el vent de molts quilòmetres enllà. Fora d'elles, muntanyes altes i escarpades arran de mar. Onades gegantines espetegant contra les roques. La fressa del vent és constant. Ens aventurem a fer un volt prou llarg per aquells entorns, sense atrevir-nos a acostar-nos gaire als cingles, per no córrer risc de caure, ja que tot és molt moll, rellisca i el vent arrafegat pot ser molt traïdor. 

Va ser durant aquella estona que vaig tenir una sensació que mai no havia tingut fins aleshores. Una mena de vertigen difícil de descriure. La immensitat de l'oceà que ens quedava davant dels nassos, l'onatge intens, la pluja, les muntanyasses arran de mar, el color fosc, tètric i inhòspit de l'aigua, l'aïllament extrem, etc. em va fer sentir durant una estona, com si em trobés enmig d'un oceà on tot el que veig al meu voltant és només aigua i com si estigués aguantant-me al damunt d'un tauló que es mig enfonsa, maldant per no caure en aquella aigua i quedar-m'hi. Realment em costava de descriure-ho als meus companys de viatge, però és així com em vaig sentir. No ho dic pas com a res negatiu, ans el contrari: l'autenticitat i la rusticitat de l'indret em varen captivar totalment. Era com estar en un somni. Em trobava enmig del no-res. Aquell indret em quedarà marcat permanentment.

Hùisinis i les dunes que l'envolten

Un cop vàrem haver voltat, calia ja fer cap a An Tairbeart i assegurar-nos que arribàvem a temps per agafar el ferri. Un cop al petit poble, vàrem tenir temps de fer un toc en un pub i en seguit vàrem pujar al vaixell. Me'n penedeixo de no tenir imatges sobre l'onatge, però realment el vaixell brandava molt i vaig estimar-me més romandre assegut. L'oceà feia més que basarda. El sentiment de vertigen que havia experimentat a Hùisinis va tornar-se a manifestar durant el trajecte. Em sentia com si fos en un altre planeta. Quins indrets!

Ja fent-se fosc arribàvem a Ùige (Uig), ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye). Encara ens caldria travessar tota l'illa per arribar allà on ens allotjàvem. Abans, ens aturaríem a mig camí, a Port Righ (Portree), capital de l'illa, on faríem el sopar. Finalment cap a quarts de deu del vespre arribaríem a l'hotel, força cansats després de voltar tantíssim. Caldria reposar, perquè l'endemà ens esperava aquesta fascinant nova illa per explorar tant com podríem.

No us perdeu les fotos i vídeos que hi ha a continuació. Perdoneu-me'n la qualitat, però la majoria de cops va caldre fer-ho des de dins al cotxe, ja que feia massa vent i plovia massa fort.

Salut!

Sa Bardissa crema: frustració; impotència

El foc crema fora de control al Puig Cargol de Calonge

FRUSTRACIÓ. IMPOTÈNCIA.

Calonge i Vall-llobrega cremen enèrgicament sota el gran incendi que s'hi ha declarat aquest migdia. La tramuntana ha atiat les flames, ha fet desplaçar el foc ràpidament cap a indrets de boscos magnífics i molt apreciats per tothom, on hi hem caminat, passejat, caçat bolets cinquanta mil vegades i ens els hem estimat gelosament, perquè ara per culpa de l'estupidesa de la raça humana, tots n'haguem de pagar les conseqüències i haguem de pagar la penyora de veure els nostres paisatges reduïts a cendres i a allò que mai més no tornarà a veure's com es veia. La tramuntana no n'és la culpable. La sequera tampoc n'és. La nevada de quatre anys tampoc.

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DE L'ESTUPIDESA HUMANA?

El foc s'atansava ràpidament des de Vall-llobrega

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS FILLS DE PUTA QUE ENCENEN FOCS QUAN NO S'HAURIEN D'ENCENDRE O CREMEN ROSTOLLS QUAN NO S'HAN DE CREMAR?

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS POLÍTICS INÚTILS QUE NO DEIXEN CREAR CENTRALS DE BIOMASSA PERQUÈ AIXÍ ASSEGURIN UNA GESTIÓ ADEQUADA DELS NOSTRES BOSCOS?

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS QUE NO SANCIONEN I OBLIGUEN LES EMPRESES ELÈCTRIQUES A MANTENIR LA SEVA XARXA EN BON ESTAT?

L'estupidesa humana és el càncer d'aquest món...

VULL RESPONSABILITATS! VULL MULTES MILIONÀRIES! VULL PENES DE PRESÓ! VULL QUE TOTS ELS CULPABLES I RESPONSABLES PAGUIN FINS EL DARRER CÈNTIM LES CONSEQÜÈNCIES DELS SEUS ACTES! 

(Si us plau, dispenseu-me el llenguatge que he emprat. La ràbia, la impotència i la frustració no em deixen pensar amb serenor)

Escòcia - Març del 2014 (2) - Leòdhas (Isle of Lewis)

Xai simpàtic a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

Comença l'aventura!  

Abans que res només dir-vos que podreu comprovar durant aquests escrits, que faig servir la toponímia en gaèlic, ja que és la pròpia de l'indret, i entre parèntesi, el seu equivalent en anglès. No és pas casual, ja que, tal com havia dit anteriorment, ens trobàvem en ple territori de parla gaèlica escocesa (sobretot pel que fa les illes Hèbrides exteriors). 

L'allotjament era als afores de Barabhas (Barvas), que és a la costa atlàntica de l'illa de Leòdhas (Lewis), a uns 20 km de la capital, Steòrnabhagh (Stornoway). Vam ser en un dels dos cottages que hi havia i que recomano enèrgicament a qualsevol: instal·lacions molt bones, tracte molt personalitzat, paisatge dels voltants al·lucinant, tranquil·litat,... perfecte per tal de començar unes bones excursions. Si mai voleu fer-hi nit, els trobareu sota el nom de Moorpark Cottages.

Camí cap al nord de l'illa (Port Nis)

Barabhas resulta ser el municipi de tot Escòcia amb una concentració més alta de parlants de gaèlic escocès, concretament, el 74,7% de la població. Estàvem destinats a anar a parar allà! :)

A: Barabhas / B: Port Nis / C: Càrlabhagh
D: Chalanais / E: Steòrnabhagh

L'illa de Leòdhas és prou gran en extensió i, ja que hi teníem dos dies, vàrem dividir-nos els recorreguts per tal de poder anar a veure el màxim de llocs possible. El paisatge és d'una bellesa molt singular (extremadament diferent del que trobarem més endavant). Em venien i em vénen al cap molts d'adjectius per definir-lo: salvatge, feréstec, solitari,  silenciós, aspre, inhòspit... Un indret que ja de bon començament vàrem gaudir plenament, ja només pel fet de no trobar-nos-hi gairebé ningú i d'estar en contacte directe amb la flora i fauna locals. Justament l'extrem nord de l'illa, cap on havíem fet nit i encaminàvem l'excursió d'aquell dia és un paratge excel·lent per contemplar espècies d'ocells escadussers a Europa o simplement divagadores d'altres parts de l'hemisferi nord, com ara el Canadà o Grenlàndia. 

Onatge al costat oceànic a Eòrapaidh (Eoropie)

La ruta d'aquell dia, doncs, començava agafant la carretera que ens havia dut justament fins a l'allotjament, però seguint-la en direcció nord, és a dir, la que uneix Steòrnabhagh i Port Nis (Port of Ness). Vàrem decidir de pujar primer fins a l'extrem nord i anar baixant de mica en mica. El dia s'alçava serè i amb poc vent. La temperatura era més que agradable. Als voltants de Port Nis hi ha una gran quantitat de corriols per fer que porten als diferents vessants de costa que hi ha. El litoral ve encapçalat per penya-segats d'entre 50 i 100 m d'alçada que trenquen directe a l'oceà, el qual, malgrat el dia, presenta un bon onatge de fons. Entremig de penya-segats, molt rarament, alguna platja llarga de sorra fina. L'aigua té un blau marí profund, força fosc, que encomana serietat, malgrat estar prou calmada. 

Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

El cap nord de l'illa s'anomena Rubha Robhanais (Butt of Lewis), un conjunt de penya-segats de roca castigada per l'onatge fortíssim de l'oceà. Un far molt gran corona el cim d'aquests turons, tot sent una eina imprescindible per al trànsit marítim proper. Es comencen a veure gran quantitat i diversitat d'ocells, entre els quals, corbs marins, gavians foscos i garses de mar (de garses d'aquestes no n'havia vistes mai en directe! Semblen gavines pintades de pingüí). Al damunt dels turons, prats d'herba i xais, tal com passa arreu d'Escòcia, si bé en aquest cas, els xais semblaven ser molt més formidables! La solitud de l'indret és total. Silenci sepulcral, si no fos per l'espetec de l'onatge. Bellesa en estat salvatge. Lloc ideal per caminar-hi i contemplar bocabadat la immensitat de l'oceà vers la petitesa d'hom. 

Garses de mar a Rubha Robhanais (Butt of Lewis)

Tornant cap enrere, volíem anar a visitar diferents monuments megalítics, el primer dels quals va ser Steinacleit, molt a prop de Port Nis, tot i que els més impressionants són els tres conjunts (molt a prop els uns dels altres), anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones), al poble de Chalanaism, el 1r dels quals és el més impactant i conegut.

Interior de Taigh-Dubh Àrnoil (Blackhouse)

Abans, però, ens trobaríem Taigh-Dubh Àrnoil (Arnol Black House), que és un dels diversos exemples d'edificacions antigues de famílies a l'illa, en què, sobre parets dobles de pedra amb terra al mig per aïllar, hi havia sostres fets de palla i torba i on a dins dels habitacles, a part d'haver-hi poca llum i finestres, la llar no tenia xemeneia i el fum d'esvaïa com podia. Com que a l'illa de Lèodhas gairebé no hi ha gens de fusta enlloc (fruit de l'explotació i sobretot, d'un clima molt hostil per a la vida), històricament i també actualment els focs s'han atiat sempre mitjançant torba assecada prèviament. La torba és una mena de carbó d'origen vegetal que s'obté dels aiguamolls propers (molt abundants), gràcies al podriment i compactació constant de llots i vegetació. Quan el material és prou antic com per crear combustió, s'explota, tallant literalment "la terra", tot fent-ne peces més o menys petites i amuntegant-la, per exemple, als patis dels habitatges perquè es vagi assecant gràcies al vent i el sol. Un cop més o menys eixut, té una bona combustió, però alhora, crema lentament, proporcionant escalfor de llarga durada. El fum que en surt flaira molt característicament. Cal dir, també, que solien tenir el bestiar a dins l'habitatge, si bé en una habitació separada i amb una mena de rec per drenar-ne els excrements. La qualitat de l'aire a dins d'una Taigh-Dubh (Black House), molt probablement, no podia ser gaire bona en cap cas.

Al cap de ben poca estona, arribàvem al poblet de Càrlabhagh (Carloway), arran de mar, que té una petita vila de Taigh-Dubh, si bé aquestes estan més o menys habitades o, si més no, es fan servir per usos turístics. 

Poblet de Taigh-Dubh a Càrlabhagh (Carloway). 
Al pati hi tenen torba assecant-se, si us hi fixeu.

I ja uns quilòmetres més avall, després d'haver fet un toc a un bar-hotel enmig del no-res i enmig d'una mica de pluja i un cel espectacular, arribàrem a Chalanais amb els seu conjunt de tres monuments megalítics propers entre ells, anomenats Tursachan Chalanais (Callanish Stones). S'hi pot anar bé a peu. Un cop més, el silenci de l'indret, la pluja fina que queia i aquella organització de pedrasses feien un ambient fantàstic de viure. Compte! Caminar per qualsevol indret de l'illa és un fangueig i aiguamoll constant. Cal anar ben calçat (ho dic per mi, que no hi anava gaire xD).

Tursachan Chalanais (Callanish Stones)

Un cop visitat aquest monument impressionant vàrem anar de mica en mica cap a la capital, Steòrnabhagh per sopar-hi i després tornar cap al nostre cottage. Això suposava travessar l'illa d'oest a est, passant per una colla d'erms i prats, plens de bestiar en alguns llocs i en d'altres, absolutament desolats, només poblats per alguna vegetació i molta aigua arreu. El camí que vàrem agafar és una mena de camí ramader (molt habituals al nord d'Escòcia). Solen ser molt estrets i només hi quep un cotxe, però hi ha molt sovint punts en què s'eixampla i permet avançar o fer doble sentit si escau. També hi ha molt sovint els cattle grid, que són passos en què els tancats ramaders fan fita i permeten circular-hi els cotxes sense que el bestiar pugui fugir per allà. 

En fi. Sens dubte, un dia aprofitat al màxim! :) Com sempre, aprofiteu per mirar l'àlbum de fotos que us deixo a continuació! :) Salut!