dijous, 27 de març del 2014

Escòcia - Març del 2014 (4) - An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye)

El bestiar boví propi d'Escòcia :)
I vàrem arribar al dia en què un servidor, a dos quarts de deu del matí, feia trenta anys que havia estat concebut. Una efemèride que volia celebrar tan bé com pogués. I què hauria pogut ser millor que celebrar-ho amb molt bona companyia i envoltat de paisatges que deixen bocabadat? Això és el que ens esperava per veure durant aquell dia als topants d'An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye).

Ens vàrem aixecar aviat -com de costum, per tal d'aprofitar el dia al màxim-. Havíem fet nit a un hotel a l'extrem sud-est de l'illa, just al punt on hi ha el pont que uneix amb la resta d'Escòcia (a An t-Eilean Sgitheanach, tot i que s'hi pot arribar amb ferri, també s'hi pot accedir amb cotxe).

A: Caol Àcain/ B: Dùn Bheagain / C: Ùige
D: Mealt Falls / E: Port Rìgh
 F: Eilean Donnain / G: Omhanaich
L'hotel era molt curiós: comptava amb una estètica tot antiga i estava farcida de decoracions i objectes molt interessants: un harmònium de l'any de la picor, suposadament tocat per una organista que als 90 anys encara treballava d'allò, una llar de foc alimentada amb torba compactada i amb segell de marca, un tauler d'escacs amb les figures de pedra, -preciós-, i un menjador molt acollidor. L'esmorzar resultava ser un conjunt d'opcions a la carta on, realment, no sabia per on començar. Així doncs, vaig decidir de demanar a la cambrera allò que fos un "esmorzar complet escocès", el qual duia, d'entre d'altres coses, haggis (una mena d'embotit de perol força greixós, popularíssim), black pudding (una mena de botifarra de sang), ous remenats, xuia fregida, etc. La dona em va mirar un pèl encuriosida per la meva elecció i em va dir you are very brave, mentre somreia. El cas és que no em vaig penedir gens d'haver demanat aquell assortiment: tot feia molt bona pinta i tenia un gust boníssim. Res millor per començar un bon dia d'excursió, que agafant forces en majúscules :)
 
Vall del riu Sligachan, de camí cap a Dùn Bheagain
Un cop vàrem haver emplenat panxes ben bé, vàrem pujar al cotxe i sortíem disposats a veure el màxim possible d'aquella illa. Haig d'avançar que, per qüestions de temps, només vàrem poder fer una nit a An t-Eilean Sgitheanach i realment, és massa poc temps. Cal ben bé un parell de dies, com a mínim mínim, per poder veure bé l'illa. Però bé, calia aprofitar al màxim el temps de què disposàvem. 

Agafant la carretera en sentit contrari d'on havíem vingut el dia abans (és a dir, cap a l'interior de l'illa), ens anàvem dirigint cap a la capital, Port Rìgh (Portree). Allà, però, no hi passaríem fins ben entrada la tarda, ja que abans faríem molta volta, tot resseguint les costes i diferents vessants de l'illa. 

Amb el temps un pèl just i moltes ganes de voler veure el màxim, vàrem prioritzar sempre els paisatges i l'estada a l'aire lliure. Això ens va comprometre el fet de visitar destil·leries de whisky, però realment l'entorn era massa captivador com per arraconar-lo. 
 
Extrem nord de l'illa. Al fons, Na Hearadh i Lèodhas
Al cap de pocs quilòmetres, trencàvem a mà esquerra per agafar la carretera cap a Dùn Bheagain (Dunvegan), que és un dels pocs poblets que hi ha a la costa occidental de l'illa. Per cert: el mot "dùn" en gaèlic escocès vol dir castell o fortalesa. És per això que, ja sigui en topònims gaèlics o també en la versió anglesa, per influència del gaèlic, és molt corrent trobar un nom començat per "Dùn-/ Dun-" a Escòcia, ja que està ple de castells i fortaleses. 

El paisatge? Captivador: malgrat que hi ha molt més bosc que a les Hèbrides exteriors, és molt corrent trobar indrets només amb prats, ja que els arbres no s'hi aventuren, probablement pels mateixos motius que les altres illes. Les muntanyes arriben a fregar els 1000m d'alçada i, bo i estar arran de mar, tenen ple de neu al damunt, i això que aquells dies havien pujat les temperatures. Hi ha valls i conques de rierols arreu. De tant en tant, algun pont de pedra antic -terriblement pintoresc-, algun mas, molt probablement abandonat, i veïnats clapejats escampats arreu de la geografia. Natura en estat pur. 
Mealt Falls, provinents del Loch Mealt

Poc abans d'arribar a Dùn Bheagain, vàrem veure un salt d'aigua a la llunyania, que baixava de dalt d'un penya-segat directe cap al mar. Tot i no ser el més conegut de l'illa (que ja hi passaríem després), vàrem veure'ns obligats gairebé a intentar trobar-lo. Després de molt voltar i fer una bona caminada per paisatges salvatges i verges, no vàrem atènyer l'indret, ja que era molt més llunyà i recòndit del que ens pensàvem. L'entorn, però, ens va regalar un cop més el seu millor fruit. 

Un cop passat el poble petitíssim de Dùn Bheagain i havent-ne esquivat el castell, ja que era tancat, seguíem resseguint la costa en direcció nord-oest, per acabar passant per Ùige (Uig), que és on havíem desembarcat el dia abans tornant de l'illa de Na Hearadh (Harris). Més endavant, un camí ramader dels que ja ens havíem avesat a conduir-hi ens portaria fins l'extrem nord de l'illa, on, després d'uns illots, al fons s'hi divisaven, malgrat la mala visibilitat, les muntanyes de Lèodhas i Na Hearadh (Lewis i Harris). 
An Stòr (The Storr)

Al cap de ben pocs quilòmetres topàvem amb el vessant més conegut de l'illa -probablement-, després de passar el veïnat de Stafain (Staffin), on, arran de mar però al damunt d'un penya-segat, s'hi emplaça el Loch Mealt que vessa directe al mar mitjançant les Mealt Falls: un autèntic espectacle per a la vista. Silenci només interromput per l'espetec de l'aigua contra el rocam que hi ha a sota. Bellesa suprema.

Una mica més endavant, ens comença a acompanyar una serralada que ve paral·lela a la ratlla costanera. En un dels punts se'n desprèn un promontori de roca, que queda tot soliu enmig del paisatge, com si parléssim del Cavall Bernat de Montserrat. És An Stòr (The Storr).
 
Badia de Port Rìgh (Portree)
Quedàvem bocabadats a un lloc rere l'altre, però calia anar fent via cap avall, ja que ens quedaven molts de quilòmetres per arribar al següent lloc on faríem nit. Primerament, una parada a Port Rìgh (Portree), per reposar i fer una bona birra, en un bar petitíssim arran de port on el més jove (a part de nosaltres), no devia pas tenir menys de 60 anys i on s'hi sentia una barreja d'scots i gaèlic. 


En acabat, ja encaminàvem la sortida de l'illa, tot travessant el pont que la uneix amb la Gran Bretanya. Deixàvem, doncs, ja, An t-Eilean Sgitheanach i entràvem novament a la Gran Bretanya per Caol Loch Aillse (Kyle of Lochalsh), on al cap de pocs quilòmetres trobaríem el que és probablement el castell més conegut d'Escòcia, si més no pel que fa a les imatges que volten pel món: el castell d'Eilean Donnain (Eilean Donan).

Castell d'Eilean Donnain
I en acabat, ja fent-se negra nit, i baixant la temperatura tal com havien anunciat, ens endinsàvem en els boscos profunds de les muntanyes altes de la costa occidental escocesa, on ens va caldre travessar un petit coll de muntanya acompanyat d'aiguaneu. La destinació del dia era Omhanaich (Onich), a prop de An Gearasdan (Fort William). 

Havia estat un dia extremadament complet. Molts de quilòmetres al darrere nostre, però un paisatge, un cop més, excel·lent. Sens dubte, quedaran moltes ganes de tornar-hi i per amarar-se molt més de tota aquella essència!

No us perdeu les fotografies i vídeos que hi ha a continuació!

Salut!  


divendres, 21 de març del 2014

Escòcia - Març del 2014 (3) - Na Hearadh (Isle of Harris)

Xai ben embanyat prop de Hùisinis
Seguim el viatge!

Avui ens tocava deixar ja el cottage de Barabhas (Barvas) per anar a voltar l'extrem sud de l'illa que, pel canvi d'orografia i per uns estrets molt pronunciats, rep el nom de Na Hearadh (Isle of Harris), al qual, però, s'hi pot accedir sempre des de terra. Teníem una colla d'hores per voltar abans no agaféssim el ferri que sortia des d'An Tairbeart (Tarbert) fins a Ùige (Uig) ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye) cap a les quatre de la tarda.

El dia es va aixecar extremadament rúfol. Estava molt emplujat, feia vent fort de migjorn i la mar estava més que remenada. Ens començàvem a plantejar com seria el trajecte d'1:40h que separa An Tairbeart d'Ùige. Però això ja arribaria més endavant.

A: Barabhas / B: Steòrnabhagh / C: Sildinis
D: Leumrabhagh/ E: Hùisinis / F: An Tairbeart
G: Ùige / H: Port Righ / I: Caol Àcain
Va ser un dia complicat per a les activitats a l'aire lliure (encara que anàvem prou ben equipats) i també per poder fer fotografies, ja que la pluja i sobretot la ventada, acabaven deixant xop de cap a peus en un no-res. 

Així que vàrem anar fent cap, per tal de veure la meitat sud de l'illa, que, a diferència del nord, és molt més muntanyosa i escarpada. Ja sortint d'Steòrnabhagh (Stornoway) els turons es fan més nombrosos i més alts. La ventada ens sotraga el cotxe d'un costat a l'altre. El color i l'ambient d'aquella garrotxa i l'hostilitat del clima ens endinsen en una atmosfera inhòspita i salvatge. 

Durant el recorregut per la carretera que travessa l'illa, ens desviem a l'alçada de Sildinis per anar a veure un centre de visitants, en què s'hi ofereix un ventall ampli d'objectes i patrimoni de les Hèbrides en temps llunyans, enmig d'uns paratges molt recòndits. Emprenem un camí ramader petit que és un atzucac, però que ens permetrà veure la costa est amb tots els loch que entren des de mar cap a terra endins (aparentment, a Escòcia, la paraula loch es pot emprar tant per denominar un llac, com per a entrades de mar, tal com són els fiords a Noruega o les ries a Galícia).
Vista del port de Leurambhagh estant

El final del recorregut ens duu al petitíssim poblet de Leurambhagh, on hi ha una vintena de llars escampades pels turons arran de mar i on al petit port, uns treballadors ens saluden, mentre fan feina. La mar fa basarda. Els colors varien segons la fondària i segons la negror del cel. D'un moment a l'altre passem de verds turqueses a blaus marins foscos. L'onatge és molt marcat, tot i que estem encara a dins d'un loch, i per tant, no és mar oberta.

Un cop tornats a la carretera principal, seguim en direcció sud, on ja trobem muntanyes considerables que freguen els 1000m d'alçada. De fet, abans d'arribar a An Tairbeart (Tarbert) cal travessar un coll de muntanya que puja fins als 400m sobre el nivell del mar. Un cop superat el coll, la vista és espectacular: penya-segats, aigües molt remenades, aspror del paisatge feréstec,... un regal per als ulls. 
Camí de Hùisinis amb grans muntanyes arran de mar

Com que teníem temps abans no haguéssim d'agafar el ferri, aprofitem per visitar un altre camí ramader (també atzucac), que ens porta fins al poble de Hùisinis (Huishinish), a l'extrem sud-oest de Na Hearadh (Isle of Harris). El camí és extremadament sinuós i els prop de vint quilòmetres que recorre es fan notar. Realment Hùisinis és allò que n'anomenaríem "allà on nostru senyor hi va perdre l'espardenya". 

Penya-segats a Hùisinis. Al davant, l'illa d'An Sgarp (Scarp)
Vull fer un apunt sobre com vaig percebre Hùisinis. Plovia molt i el vent era molt fort, sobretot en aquell indret (devia voltar els 70-80 km/h força sostingudament). A Hùisinis hi ha amb prou feines una desena de cases. Tot just d'arribar ens trobem un grup de gent treballant amb el bestiar. Ben a la vora, hi ha unes dunes molt ben conservades, amb sorra que sembla haver portat el vent de molts quilòmetres enllà. Fora d'elles, muntanyes altes i escarpades arran de mar. Onades gegantines espetegant contra les roques. La fressa del vent és constant. Ens aventurem a fer un volt prou llarg per aquells entorns, sense atrevir-nos a acostar-nos gaire als cingles, per no córrer risc de caure, ja que tot és molt moll, rellisca i el vent arrafegat pot ser molt traïdor. 
Va ser durant aquella estona que vaig tenir una sensació que mai no havia tingut fins aleshores. Una mena de vertigen difícil de descriure. La immensitat de l'oceà que ens quedava davant dels nassos, l'onatge intens, la pluja, les muntanyasses arran de mar, el color fosc, tètric i inhòspit de l'aigua, l'aïllament extrem, etc. em va fer sentir durant una estona, com si em trobés enmig d'un oceà on tot el que veig al meu voltant és només aigua i com si estigués aguantant-me al damunt d'un tauló que es mig enfonsa, maldant per no caure en aquella aigua i quedar-m'hi. Realment em costava de descriure-ho als meus companys de viatge, però és així com em vaig sentir. No ho dic pas com a res negatiu, ans el contrari: l'autenticitat i la rusticitat de l'indret em varen captivar totalment. Era com estar en un somni. Em trobava enmig del no-res. Aquell indret em quedarà marcat permanentment.

Hùisinis i les dunes que l'envolten
Un cop vàrem haver voltat, calia ja fer cap a An Tairbeart i assegurar-nos que arribàvem a temps per agafar el ferri. Un cop al petit poble, vàrem tenir temps de fer un toc en un pub i en seguit vàrem pujar al vaixell. Me'n penedeixo de no tenir imatges sobre l'onatge, però realment el vaixell brandava molt i vaig estimar-me més romandre assegut. L'oceà feia més que basarda. El sentiment de vertigen que havia experimentat a Hùisinis va tornar-se a manifestar durant el trajecte. Em sentia com si fos en un altre planeta. Quins indrets!

Ja fent-se fosc arribàvem a Ùige (Uig), ja a An t-Eilean Sgitheanach (Isle of Skye). Encara ens caldria travessar tota l'illa per arribar allà on ens allotjàvem. Abans, ens aturaríem a mig camí, a Port Righ (Portree), capital de l'illa, on faríem el sopar. Finalment cap a quarts de deu del vespre arribaríem a l'hotel, força cansats després de voltar tantíssim. Caldria reposar, perquè l'endemà ens esperava aquesta fascinant nova illa per explorar tant com podríem.

No us perdeu les fotos i vídeos que hi ha a continuació. Perdoneu-me'n la qualitat, però la majoria de cops va caldre fer-ho des de dins al cotxe, ja que feia massa vent i plovia massa fort.

Salut!





diumenge, 16 de març del 2014

Sa Bardissa crema: frustració; impotència

El foc crema fora de control al Puig Cargol de Calonge
FRUSTRACIÓ. IMPOTÈNCIA.


Calonge i Vall-llobrega cremen enèrgicament sota el gran incendi que s'hi ha declarat aquest migdia. La tramuntana ha atiat les flames, ha fet desplaçar el foc ràpidament cap a indrets de boscos magnífics i molt apreciats per tothom, on hi hem caminat, passejat, caçat bolets cinquanta mil vegades i ens els hem estimat gelosament, perquè ara per culpa de l'estupidesa de la raça humana, tots n'haguem de pagar les conseqüències i haguem de pagar la penyora de veure els nostres paisatges reduïts a cendres i a allò que mai més no tornarà a veure's com es veia. La tramuntana no n'és la culpable. La sequera tampoc n'és. La nevada de quatre anys tampoc.


QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DE L'ESTUPIDESA HUMANA?

El foc s'atansava ràpidament des de Vall-llobrega
QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS FILLS DE PUTA QUE ENCENEN FOCS QUAN NO S'HAURIEN D'ENCENDRE O CREMEN ROSTOLLS QUAN NO S'HAN DE CREMAR?

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS POLÍTICS INÚTILS QUE NO DEIXEN CREAR CENTRALS DE BIOMASSA PERQUÈ AIXÍ ASSEGURIN UNA GESTIÓ ADEQUADA DELS NOSTRES BOSCOS?

QUI COLLONS ENS PROTEGEIX DELS QUE NO SANCIONEN I OBLIGUEN LES EMPRESES ELÈCTRIQUES A MANTENIR LA SEVA XARXA EN BON ESTAT?



L'estupidesa humana és el càncer d'aquest món...

VULL RESPONSABILITATS! VULL MULTES MILIONÀRIES! VULL PENES DE PRESÓ! VULL QUE TOTS ELS CULPABLES I RESPONSABLES PAGUIN FINS EL DARRER CÈNTIM LES CONSEQÜÈNCIES DELS SEUS ACTES! 

(Si us plau, dispenseu-me el llenguatge que he emprat. La ràbia, la impotència i la frustració no em deixen pensar amb serenor)