El castell de Calonge o la fortificació proscrita

Tant si passegeu pels carrers i carrerons del nucli antic de Sa Bardissa, com si ho feu per molts dels indrets de la nostra vall i pregunteu a llurs vilatans qui o què els fa tenir una espina estellada al cor, molt probablement us responguin unànimement que el responsable de tot això és el Castell de Calonge. O més ben dit, el que li varen fer fa uns anys enrere.

I és que el nostre estimat castell, tal com deu passar amb tots els d'arreu, està carregat d'història (parlo de llegat en el temps, no dic pas que faci "qüento"). De fet, les estances més antigues d'aquesta fortificació daten ja del s. XIII. Em fa l'efecte que ha plogut molt d'ençà. 

Fa uns quants anys, quan hi havia un home molt venerable al poder del nostre municipi (home que, per cert, ja li he mostrat la meva simpatia infatigable en d'altres articles d'aquest bloc), es va decidir de tirar endavant un projecte de restauració d'aquest castell. 

Després d'una breu exposició pública del projecte, i després d'una oposició frontal d'una immensa majoria d'aquells que havien pogut veure què s'hi coïa, el govern d'aleshores va decidir tirar pel dret petés qui petés. Les conseqüències d'aquella decisió tan irresponsable i tràgica (si més no per al castell), encara són ben visibles avui dia.

A hores d'ara totes les calongines i tots els calongins paguem la penyora més bruta i romagosa d'una projecte fet al més mal estil possible que ha tenyit les parets del castell de colors de ciència-ficció, ha deixat la majoria dels seus espais impracticables arran de la manca de finançament i del malversament de fons i finalment, ha desembocat en un espai adulterat, aïllat del poble, els habitants del qual ja no poden gaudir-ne tal com tantes vegades ho havien fet, no pas gaires anys enrere.

Són moltes les sensacions que es desprenen quan hom veu aquella catàstrofe plasmada en realitat: pena, vergonya, llàstima, indignació, impotència, ràbia, absurditat, i un llarg etcètera. 

Els governs actuals, absolutament desbordats pels solcs en les seves arques, amb prou feines poden plantejar-se de trobar un remei eficaç i a més o menys curt termini per tornar la dignitat a aquest espai que duu tants de segles a l'esquena.

Les imatges que us ofereixo ja donen fe del que us descric. La resta és allà, immòbil, silenció, buit, desolat i sobretot, aliè. 

Salut.