Per aquells que vivim en la convicció total que la independència del nostre país és l'únic mitjà pel qual puguem assolir la màxima grandesa a què aspirem i de la qual dia rere dia en som privats, la lluita, la tossuderia i l'empenta constant no només no ens afebleixen, sinó que ens refermen la base de tots els nostres tarannàs. I és que, per sort, ja fa molts d'anys que la independència de Catalunya no és una qüestió únicament identitària -amb la connotació excloent que inevitablement se'n pugui desprendre-, sinó que com més va, més transversal és.
Els esdeveniments que s'han anat succeint, -cada cop més precipitadament-, en tot allò que fa referència a la nostra nació, llengua, economia, educació, etc. han estat autèntics encenalls del foc de l'independentisme, que a hores d'ara crema amb més força que mai, atiat per un Estat que està radicalitzant dia rere dia les seves premisses.
Avui ens sorprèn -ja va fer-ho parcialment fa uns mesos-, l'ex-president de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Jordi Pujol i Soley.
Els seus vint-i-tres anys de mandat varen anar encapçalats per la defensa aferrissada d'un model que per sobre de tot, maldava per encaixar Catalunya en l'Espanya de l'època, per provar d'assolir el màxim sense arribar al trencament, per actuar tot sovint amb moltes ambigüitats i pel famós "ara no toca".
Ves per on, -i com ell, tanta d'altra gent-, l'evolució ha dut les coses al seu lloc. Àdhuc un defensor nat de l'autonomisme com n'és el Sr. Jordi Pujol ha avançat un esglaó més en el camí cap a la plenitud nacional del nostre país i, per fi, ha reconegut que només hi ha dues opcions a seguir: o bé l'assimilació absoluta de Catalunya per part d'Espanya (que, si s'esdevingués, aniria a ritmes vertiginosos), o bé la sobirania total del poble català, altrament dit, la independència.
El Sr. Pujol també ha matisat que el camí de l'assimilació seria més fàcil però que això voldria dir que "Catalunya es rendeix". És per això que ha manifestat obertament -mai tan clarament com fins ara-, que l'única opció viable és la independència.
Ja fa uns mesos ens va sorprendre comunicant un augment notable dels seus tarannàs independentistes. Així mateix també ha prosseguit l'evolució ideològica del també ex-president de la Generalitat, el Sr. Pasqual Maragall.
Que curiós que tots els que han estat a dins acabin optant per la independència, no?
No deu ser que ja n'hi ha prou de perdre el temps i esforços en encaixar peces on no s'hi encaixaran mai?
Gràcies, sr. Pujol, per tocar tant de peus a terra i per ser tan realista ara mateix.
Independència, sí! Ara sí que toca!
Salut!
Llegiu l'article del diari Ara
Llegiu l'article del diari Vilaweb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada